Gràcies, família!

M’acomiado de Foc Nou amb agraïment i orgull. En aquesta pàgines he aprés periodisme, del de veritat. Haver compartit publicació amb persones que han estat per a mi referències personals i professionals és un regal que no té preu.

La revista Foc Nou va ser la primera publicació que va tenir l’amabilitat de pagar-me per escriure. Hi ha molta gent que escriu, però una de les coses que distingeix als periodistes és que aspiren a que els paguin per fer-ho. No només per guanyar-se la vida, sinó perquè el periodisme té vocació de servei a la ciutadania i, per tant, aspira a que la gent pagui per una informació o opinió que li sembli útil. Els periodistes no escrivim per satisfer la gent sinó perquè en trobi la utilitat. El Foc Nou de finals dels anys 80 de segle passat era un temple venerable del periodisme a Catalunya. En Llorenç Gomis i la Roser Bofill tenien una idea molt europea del periodisme. La van aplicar durant la dictadura i la van mantenir amb l’arribada de la democràcia, quan alguns van confondre la complicitat democràtica amb el sectarisme partidista. En aquell Foc Nou podies parlar amb llibertat del fet religiós en un temps en què el mainstream era arraconar la religió a l’esfera privada. Però la Roser i el Llorenç eren adversaris de la progressia que volia passar el nacionalcatolicisme al nacionalateïsme quan el punt mig era simplement l’estat laic, que no laïcista, com sempre ha defensat aquesta revista.

A la sala de màquines d’aquell Foc Nou hi havia el principal periodista religiós del tombant de segle a Catalunya, en Francesc Romeu, encara avui cronista de referència d’aquesta revista. M’he fet periodista amb en Romeu, això ho sap tothom que ens coneix. Hem mirat la religió com un fet humà, sense negar-li mai la seva dimensió transcendent, i des d’aquelles primeres cròniques del anys 90 hem fet un periple que ens ha portat com a parella professional a El Observador, a l’ Avui, a El País o a El Periódico, però casa nostra, sempre ha estat el Foc Nou. Avui en Francesc Romeu és molt més que un col·lega, és el meu germà i com passa amb les qüestions de família de tant en tant va bé recordar que som gràcies a ells.

Vaig deixar d’escriure al Foc Nou els anys que vaig tenir càrrecs públics. No era bo ni per mi ni per la revista. Sempre em van convidar a tornar-hi. I sempre que he pogut ho he fet. Ara, obro un nou parèntesi. Per edat, pot ser definitiu. Per això, malgrat que els periodistes no hem de ser notícia, aquest cop he decidit acomiadar-me de la comunitat del Foc Nou. Ho faig amb agraïment i amb orgull. En aquesta pàgines he aprés periodisme, del de veritat. Haver compartit publicació amb persones que han estat per a mi referències personals i professionals és un regal que no té preu. Ara em toca dirigir un temps una orquestra com la de El Periódico. Ho faré seguint el mestratge dels germans Gomis, de la Roser Bofill, del Francesc Romeu, de l’Hèctor Borrat, del Lluís Foix, del Jordi Pérez Colomé i de tota aquesta comunitat que ens apleguem cada mes entorn de les senzilles pàgines d’una revista que no busca altra cosa que servir als seus lectors. Tan senzill però alhora tan difícil. La tecnologia sofistica molt la nostra professió, però l’essència és aquesta i no cal complicar molt la vida professional o l’estratègia empresarial. Els mitjans existeixen en la mesura que representen a una comunitat. Si ho fan, no moren mai. I si no ho fan, s’arrosseguen a la recerca de subvencions o finançament opac. Però les publicacions han de ser dels seus lectors, i de ningú més. En aquesta comunitat, m’he sentit un més de la família, així que gràcies, família!

Albert Sáez
Periodista
@albertsaezc