Clàudia Frontino: “El problema del sensellarisme femení és estructural i multifactorial”

Fruit d’un any de feina, el reportatge interactiu ‘Dones sense llar, històries de supervivència’, de Clàudia Frontino, ens apropa a la realitat del sensellarisme femení a Barcelona. Guanyador del XVII Premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari, el treball dona visibilitat a la realitat d’aquelles dones que intenten tirar endavant amb la pesada motxilla de la crisi del 2008, la devastadora pandèmia i els constants episodis de violència masclista, institucional i administrativa. El temps és, sens dubte, un factor clau per treballar en profunditat una informació periodística, però també ho és la sensibilitat i l’enfocament de Frontino, que troba la manera d’abordar la problemàtica de l’habitatge a partir del testimoni en primera persona de deu dones lluitadores.

A més de donar visibilitat al problema del sensellarisme, el seu reportatge centra la mirada en la vulnerabilitat de les dones davant d’aquesta situació.

M’interessava construir un relat no només per apuntar les raons per les quals aquestes dones estan on estan sinó que qüestionés què els hi ha passat abans i com funciona aquest sistema que, en realitat, no funciona. Aquest conjunt de causes tenen unes conseqüències que estan personificades en les històries d’aquestes dones. També vaig pensar que era important conèixer què s’està fent i des de quan. A Barcelona no fa gaire que hi ha polítiques amb perspectiva de gènere en l’atenció social. A l’hora d’analitzar possibles solucions es veu que no depenen només de l’administració, de les entitats o de les persones. Calia apuntar què s’està fent bé i què no per a no repetir-ho. Determinar quines demandes tenen aquestes institucions i quines són les necessitats de les persones pot ajudar a veure on buscar les solucions. No és un tema fàcil. Parlem amb persones que estan en una situació d’extrema precarietat. El fet que siguin elles mateixes les que expliquin la seva història ajuda a generar certa empatia, que se les visualitzi com a persones i no com una xifra o un percentatge.

¿Per què va decidir abordar aquest tema?

Al novembre del 2019 vaig assistir a unes jornades sobre sensellarisme femení i es va despertar la meva curiositat. Volia entendre per què hi ha dones que estan en aquesta situació i què s’estava fent. Volia que ho expliquessin elles de primera mà i vaig contactar amb entitats i dones. Llavors em vaig presentar al Premi Montserrat Roig i vaig transformar la idea inicial en un projecte amb uns objectius clars i coherents al llarg del temps. La concessió d’aquest premi, en la categoria d’investigació en l’àmbit del benestar social a Barcelona, em va permetre treballar amb temps i aprofundir en les històries. En contra dels resultats immediats que demana el periodisme actual, vaig poder dedicar-hi casi un any i això és el que em va permetre cuinar-ho a foc lent i buscar les històries més representatives d’aquestes dones, autèntiques lluitadores i supervivents en un sistema cada vegada més masclista i capitalista.

¿A quina necessitat respon la utilització d’un suport interactiu?

Tenia molt clar que volia un reportatge en què el pes de la fotografia fos equiparable al del text. Des del començament vaig pensar en formats variats que em permetessin arribar a diferents persones. Vaig pensar que tota l’energia i temps que havíem dedicat, tant les dones que havien ofert el seu testimoni com jo, no podien quedar en sis pàgines d’un dominical. Així va ser com des de la cooperativa Talaia vam dissenyar una exposició de gran format que fos senzilla de veure i difícil d’esquivar. En col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona vam fer una mostra itinerant per les biblioteques de la ciutat. També va sorgir la idea de fer visites guiades i espais de debat. La intenció, sobretot, és que el projecte pugui arribar a com més persones millor.

Els diversos testimonis donen un marc referencial al sensellarisme, que no és sinònim només de no tenir sostre sinó també conviure amb una parella agressora, viure en un habitatge precari, haver de compartir amb desconeguts o residir a casa de la família per a la qual treballes.

Carmen, una de les protagonistes de “Dones sense llar” – Clàudia Frontino

El treball previ va ser molt important. Abans de començar el reportatge em vaig documentar molt i vaig mirar què s’estava dient des del món acadèmic i des del món periodístic. Tot aquest temps previ em van ajudar a definir clarament de quines situacions volia parlar. Les entitats van ser clau com a testimoni, però sobretot com a pont amb les dones que volia entrevistar. Tenia molt clar l’objectiu i per això buscava persones en situacions molt concretes. Necessitava explicar històries diferents per a fer entendre al lector els diferents casos i casuístiques. Estic convençuda que en cas contrari no hagués tingut el mateix impacte. Al final tot i que buscava unes situacions determinades, els testimonis són únics i cada persona t’ensenya una realitat.

A vegades els periodistes fixem la mirada en les víctimes i ens oblidem d’aprofundir en el perquè passen aquestes coses.

En el reportatge parlo de supervivents. Entenc que quan hi ha un problema les persones perjudicades s’acostumen a veure com a víctimes, però en aquest cas considerava que havia de destacar que aquestes dones eren supervivents de totes aquestes violències. Des de l’inici del projecte vaig ser conscient que si començava esmentant totes les causes d’aquesta problemàtica el lector acabaria perdent tot l’interès. El problema del sensellarisme femení és estructural i multifactorial. Per aquest motiu volia que fossin les dones les que expliquessin la seva situació en primera persona. Al final del reportatge es veu que hi ha una llei d’estrangeria que expulsa i discrimina les dones migrades, hi està latent el racisme, les violències en plural, la bretxa de gènere, les desigualtats i el masclisme que travessa totes les situacions d’aquestes dones. No es pot assenyalar una sola causa. L’habitatge és el més visible. Si no tens una casa no pots construir una vida. I tenir un sostre tampoc és tenir un habitatge. Al final del reportatge, crec que queda clar que no hi ha una sola causa sinó moltes. Per tant, s’han de buscar solucions variades i específiques per a les dones.

Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula