Álex Torres: “Cal un canvi que alteri aquesta manera de veure l’Església”

“El meu germà gran va estar-se un any a Nova Zelanda, estudiant anglès i treballant, després de la universitat. Ell sempre havia dit que no creia, sempre parlava de la lògica, de la raó. Però quan va tornar, una coneguda de la família li va dir si volia afegir-se a un grup de joves de la parròquia de Sant Josep de Mataró i va dir que sí. Vés a saber perquè. El cas és que li va agradar molt, tant que més tard m’ho va proposar i m’hi vaig apuntar ara ja fa uns mesos”.

Així m’explica l’Álex Torres Bravo el seu “reencontre” amb la fe. Té 19 anys, viu a Dosrius però estudia a l’Escola Pia de Mataró un cicle superior d’aplicacions multiplataforma. Abans d’entendre de què coi parla, m’explica que ja treballa en això, en una empresa de gestió i control de trànsit. Bé, teletreballa.

Però tu sí que ets creient, ¿oi?

Sí. Bé, n’estava bastant desvinculat, de tot això, però no havia fet mai el pas de deixar de creure, per entendre’ns. Els meus pares són professors i tots dos han estat molt vinculats a coses d’Església sobretot quan eren joves. El meu pare fins i tot va ser mestre meu, a les Franciscanes, on he estat des de 4t de primària a 4t d’ESO. De fet, allà vaig conèixer una dimensió del meu pare que ignorava i que tenia a veure amb la seva implicació en l’Església i la catequesi.

¿I això et va enganxar?

No ben bé. Però sempre m’ha inquietat tot el que té a veure amb la religió. Recordo que quan era petit, a classe de religió, li vaig preguntar a una de les germanes si els animals tenien ànima. Jo veia que els animals també podien mostrar emocions i els sentia molt propers a mi. Però em va dir que no, i els arguments no em van convèncer. A més, just quan començava a les monges feia poc que havia mort la meva germana.

Com va anar?

La meva germana va desenvolupar una ELA. Tot plegat ens va afectar molt. Crec que vaig madurar més aviat del compte i, alhora, em qüestionava moltes coses. Sobretot com era que Déu se l’havia endut tan aviat. No m’entrava al cap. Tot això t’ho dic perquè entenguis que tenia una relació distant, tot i que no vaig trencar mai. El meu germà sí. Ara penso que la mort de la meva germana, com la de tothom, havia de passar. I que ens ensenya molt als qui quedem.

Què et va fer decidir entrar al grup?

En primer lloc, en tenia curiositat perquè al meu germà l’havien fet canviar bastant. També em va motivar conèixer gent nova, que m’encanta. I, finalment, per poder seguir qüestionant coses de la fe, per compartir aquella antiga inquietud.

I què hi feu?

Una mica de tot: adoracions, lectio divina, els que no tenen els sagraments fan catequesi, de vegades veiem documentals i els comentem. L’últim que hem vist va ser Libres i em va agradar molt. Ens porta mossèn Jaime, que és el vicari de la parròquia, un capellà jove.

Caram. No s’assembla gaire de quan era jove, jo. Sou molts?

Entre setze i vint joves.

Déu n’hi do. I què t’agrada més, del que feu?

Sobretot, que puc qüestionar les coses. És que m’agrada, sí, però jo mantinc la meva actitud crítica. I m’agrada que me la respectin. De fet, acostumo a dir que sóc cristià, sí, però una mica agnòstic, també. És que hi ha coses amb què no hi estic d’acord.

Com quines?

Trobo incomprensible que un capellà es negui a discutir temes, que es considerin tabú, com ara tot el referent a l’orientació sexual, o la sexualitat a les xarxes socials. De fet, amb els companys puc parlar sense cap problema de tot això, però amb els clergues, no.

I per què creus que passa?

Potser perquè abans ja era tabú, i ho arrosseguen. O perquè els fa vergonya. No ho sé. Però vaja, la societat té tot això molt assumit, sobretot la qüestió de l’homosexualitat. Jo crec que l’Església l’hauria d’acceptar.

Anem cap aquí, ¿no? Mira el papa Francesc.

Sí, però no s’acaba de mullar. En un dels documentals que vam veure, Amén. Francisco responde, el papa no s’acaba de mullar mai. Això em va decebre.

Per cert, has sentit parlar de la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa que se celebrarà aquest estiu, amb el papa?

Sí, aquest curs n’hem parlat molt! Sorprenentment, a més, vaig poder anar-hi un any! Aquest estiu, quan es reuneixin tots els joves espero que resin, que ballin, que cantin i que es facin sentir. Però sobretot que siguin feliços perquè és un esdeveniment que es fa cada molt de temps i val la pena de viure’l amb alegria. Espero que hi hagi algú amb els mateixos desitjos que jo, és a dir, de fer que la nostra Església sigui un lloc molt millor del que ja és. Que lluiti per un lloc on la nostra religió pugui evangelitzar sense restricció de qui l’escolti o la practiqui.

Per tu, ¿què és l’Església?

Per mi és una comunitat amb un propòsit comú: una alegria col·lectiva; i l’alegria és que sabem que rebrem una segona oportunitat després de morir. Si no, tot seria molt avorrit.

Què més creus que hauria de fer l’Església per atreure els joves?

Potser és una cosa difícil el que demano, però m’agradaria que moltes formes de pensar respecte a temes moderns canviessin. Potser és molta feina, però si tothom pogués debate, discutir els problemes que hi ha dins de l’Església sense haver de passar vergonya o por, entre d’altres, podria ser que algun dia la nostra religió acollís molts més joves dels que ja acull ara. Sovint el problema a l’hora de parlar-li a algun jove del cristianisme és aquest pensament segons el qual l’Església està antiquada davant els conceptes més moderns. Tot i que moltes vegades no és pas així segons en quins llocs, esclar. Hi ha gent disposada a parlar i donar suport al que calgui. Però cal un canvi que alteri aquesta manera de veure l’Església per part dels joves.

¿Et veus fent algun servei, a l’Església?

Actualment, sí. Si tingués força més temps, m’agradaria fer missions. Crec que ha de ser una experiència brutal. Que pot aportar una visió diferent de la fe per a qui la faci. Alhora, haver fet un viatge a un lloc on hi ha necessitat és una responsabilitat molt gran perquè em caldria saber quines tasques requereixen que hi aportis alguna cosa. A més, estaria en un lloc desconegut, evangelitzant i coneixent situacions, cultures i persones diferents. També s’està plantejant que porti algun grup de joves molt més petits que jo. Em fa molta il·lusió perquè quan estava a l’institut no vaig tenir gaire feeling ni cap oportunitat de compartir grup de fe amb gent de la meva edat. Així que faré el meu màxim esforç per estar a l’altura d’un grup de fe.

I la teva fe, creus que és més herència o més descobriment?

Totes dues, em sembla. Ara em fas pensar que un any vaig anar de convivències amb les monges. Vam visitar tota Espanya i vaig veure com vivia la fe altra gent, fins i tot catòlics que semblaven protestants o testimonis de Jehovà. Aquesta diversitat també va ser un descobriment. Jo penso que la religió ha de ser variopinta. Ha d’acceptar els humans com som perquè, per definició, tots som imperfectes. I descobrir que Déu no consisteix en un recurs per aprovar exàmens o coses similars.

Bé, sí, el Déu que fa favors.

Sí, és un error, com els que es prenen la Bíblia al peu de la lletra. Per mi, la fe no és només un estil de vida, és, sobretot, una eina per assemblar-me a Jesús. I no tan sols en l’oració, sinó especialment en els actes, en com tractem els altres. Crec que Jesús ens demana que siguem millors cada dia, sobretot en les coses més quotidianes.

I fora del grup, ¿com vius la teva fe?

Sí que és veritat que no soc molt de fer altres coses en relació amb la fe. Vaig a missa de tant en tant, o quan tinc temps per anar-hi. Fa temps, quan era més petit, sí que resava a casa alguna pregària. Però, en anar-me fent gran vaig veure que no només n’hi havia prou amb la pregària per ser cristià i vaig esmerçar els meus esforços  a millorar els meus actes conforme a la fe.

Els amics què en diuen, de tot plegat. ¿En parleu?

La veritat és que ho accepten. Sí, en parlem sense problema i no em sento raret. Els importa un bledo si soc creient o no, en general. De vegades a algú li pica la curiositat i em pregunta sobre qualsevol cosa del tema i responc; però vaja, avui s’accepta que qualsevol sigui el que vulgui.

A les xarxes, també?

Últimament no les faig servir tant, pels exàmens i tot això. I perquè són addictives.

A diferència de quan jo tenia la teva edat, i sobretot arran de la immigració extracomunitària, hi ha més diversitat religiosa. ¿Com ho vius?

Sí, tinc amics de diverses cultures, edats, races i religions i en respecto aquests adjectius. Crec que no influeixen gens a l’hora que jo vulgui conèixer alguna persona. Crec que no s’ha de menysprear ningú per ser diferent. De vegades m’agrada preguntar-los sobre les seves religions o accions de les seves cultures per veure’n la diferència respecte a la meva. A mi em sembla que aprendre com veu el món algú altre és important per construir la pròpia fe. Ens ajuda a comprendre per què creiem en Déu i a practicar la manera cristiana de viure.

¿I a tu què et preocupa, del món?

Em preocupa molt tot el que té a veure amb l’evolució del món digital, els canvis que comportarà i si serem capaços d’assumir-los. I, amb això, com evolucionarà la societat que, en general, trobo que ho accepta tot. També m’interessa veure com ens relacionarem amb tantes identitats noves com ens fa descobrir tot el món LGTBi.

Bé, per acabar. Anys més tard, què penses: ¿els animals tenen ànima?

A mi em sembla que sí. Fa molts anys que tracto animals de companyia a casa i m’han demostrat que en qualsevol moment actuen de forma semblant a nosaltres. Tot i que tant la ciència com la religió catòlica no ho consideren així, jo crec fermament que Déu ens va crear a tots amb una raó, no només a nosaltres, cada criatura de la creació té les seves funcions principals. I que tot i així hi ha éssers vius que demostren que tenen capacitats per a moltes altres funcions que no estan escrites en paper.

Ramon Bassas
Assessor en comunicació
@ramonbassas