Menu
27 d'abril de 2024
El passat dissabte, 9 de setembre, fa la seua entrada a Tortosa, iniciant així el seu ministeri episcopal en aquesta diòcesi, que té una part del bisbat que forma part de Catalunya i l’altra, del País Valencià. De fet, Tortosa és una cruïlla que uneix valencians i catalans.
En la carta oberta que li vaig adreçar fa unes setmanes, li transmetia la il·lusió que tenen molts valencians que pertanyen a aquest bisbat, per tenir-lo de pastor. Són cristians que esperen de vostè que la nostra llengua, que, col·loquialment, anomenem valencià, siga normal a tots els temples, santuaris i ermites d’aquesta part valenciana de la diòcesi de Tortosa.
Voldria que en el seu ministeri de servei a aquesta diòcesi, tinguera com a model el papa Sant Gregori el Gran (biògraf de Sant Benet), que en la seua Regla Pastoral escrivia: “El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Perquè així com el parlar indiscret porta cap a l’error, així el silenci imprudent deixa en l’error els qui podrien ser adoctrinats. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop”. I Sant Gregori continua així: “Per això el Senyor reprèn aquests prelats: No han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat”. La Regla pastoral afirma encara: “tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿que potser no serà semblant a un pregoner mut?”.
Siga, bisbe Sergi, un pastor prudent, sí, però alhora, agosarat, audaç, valent, com els profetes i atrevit com el papa. Com ho va ser Jesús. I treballe per fer normal a l’Església, el que és normal al carrer: que la llengua de Sant Vicent Ferrer siga present als temples de Morella i d’Herbers, de Vinaròs i de Benicarló, de Peníscola i de Santa Magdalena de Polpís, de Calig i de Tírig, de la Jana, de Sant Jordi, de Xert i de Sorita, viles on els seus veïns, al carrer, parlen valencià i a l’escola, els xiquets estudien en valencià. Que als temples no s’arracone mai més la nostra llengua i que els mossens d’aquests pobles (si no la saben), que facen un esforç per aprendre la llengua d’Ausiàs March. Què bonic ha estat el viatge del papa a Mongòlia, amb unes celebracions on s’utilitzava la llengua del país en les lectures i els cants de la missa.
Fa un any, el cardenal Giorgio Marengo, deia que quan arribà al país de Gengis Khan, dedicà tres anys a aprendre l’idioma, una llengua escrita amb caràcters ciríl·lics. ¿I per què els mossens que serveixen les comunitats cristianes de la zona valenciana del bisbat de Tortosa, no s’esforcen a aprendre la nostra llengua? I si la saben, ¿per què no celebren l’Eucaristia en català o valencià? No hauria de passar (com passa ara) que la comunitat haja de parlar la llengua del pastor, el castellà; sinó que hauria de ser el pastor qui hauria d’aprendre la llengua de la comunitat que l’acull. I en la zona valenciana del bisbat de Tortosa, la gent parla valencià.
Com em deia el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, “al bisbat de Tortosa les vocacions venen del País Valencià. Per això molts preveres se senten poc motivats i, com molts ciutadans, una mica acomplexats perquè l’accent valencià els dona una (falsa) inferioritat respecte a l’accent català-barceloní”. Crec que els mossens valencians del bisbat de Tortosa (i vostè els hauria d’animar a fer-ho), haurien de celebrar la fe en la nostra llengua, sense complexos, perquè així mostrarien la riquesa i la diversitat de la llengua que compartim els qui vivim al nord del riu Sénia i els qui viuen al sud d’aquest riu. Un riu que mai no ha estat una frontera, sinó un punt d’unió entre dos pobles. I no fer la litúrgia en castellà, com sol fer-se en moltes parròquies, ja que així, celebrant la fe en castellà, tracten els cristians de la Mata, de Forcall, de Sant Mateu, de la Todolella o de Rossell, com si foren a Castella, obligant-los a deixar la nostra llengua a les portes dels temples, com ha passat fins ara.
Si a Mongòlia, el cardenal Marengo ha aprés l’idioma del poble que serveix (una llengua molt més difícil que el català (o valencià), els mossens de la zona valenciana del bisbat de Tortosa, també haurien d’utilitzar la llengua que parlen els veïns de les viles que serveixen pastoralment aquests preveres.
Cal que recordem que aquest agost passat, a la Universitat Catalana d’Estiu, i amb motiu dels vint anys de la mort del bisbe de Solsona, Antoni Deig, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat organitzà una jornada sobre “Llengua i Església” i on el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull (que forma part de la Província eclesiàstica valentina), afirmà, molt assenyadament, que “l’Església ha d’estar totalment compromesa amb la normalització de la llengua” cosa que no passa al País Valencià, sinó tot el contrari, amb uns bisbes que ignoren i arraconen de l’Església, la nostra llengua, a excepció de l’arquebisbe Enric, de València, que molt tímidament, fa algunes coses en valencià. Però la web de l’arquebisbat i la revista diocesana “Paraula” (una publicació totalment en castellà, malgrat el no de la revista), no tenen present la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Segons el baròmetre d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, “només el 13% dels creients que van a missa habitualment, ho fan en la llengua pròpia”. I si a Catalunya és el 13%, al País Valencià no arriba ni a l’1% els creients que poden celebrar la fe en la llengua d’Ausiàs March. Per això enguany, en la 55a Universitat Catalana d’Estiu, l’agost passat, “es denuncià el ‘fals’ bilingüisme i un concepte de globalització als centres de culte que perjudica el català en favor del castellà”.
Bisbe Sergi, vostè, com a nou pastor de Tortosa, també hauria d’afavorir les relacions entre la Província Eclesiàstica de Tarragona i la Província eclesiàstica valentina, que fins ara, i malgrat que són veïnes, són unes Províncies eclesiàstiques (i uns bisbes), que s’ignoren totalment, sense cap mena de col·laboració pastoral, a diferència del que passa amb l’Església catalana i la de les Illes.
Sap que l’acompanye en la pregària perquè el seu ministeri episcopal a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund. I perquè anime els seus germans bisbes del País Valencià a prendre consciència de la importància pastoral de la llengua a la litúrgia, i així el valencià (o català) no continue exclòs dels temples, sinó que siga present a totes les comunitats cristianes que hi ha de Vinaròs a Oriola i de Morella a Elx.
Tant de bo que la jerarquia valenciana no col·labore per més temps en el genocidi lingüístic que patim els valencians, quan s’exclou la nostra llengua de les esglésies. I és que com ha dit l’admirada professora Carme Junyent, traspassada recentment, “la llengua és un tresor, patrimoni de la humanitat”, i per això ha de ser protegida, valorada i utilitzada. També a l’Església!
Quan l’arquebisbe Cañizares va erigir fa uns anys unes parròquies per als polonesos, per als anglesos, per als xinesos i per als africans, perquè pogueren celebrar la fe en les seues llengües, els cristians valencians ens vam sentir menyspreats, ja que la llengua de Sant Vicent Ferrer continua exclosa dels temples.
Tant de bo, bisbe Sergi, la seua presència i el seu servei pastoral, ajuden els altres bisbes valencians a reconciliar-se amb la llengua de Sant Vicent Ferrer i a demanar perdó a la societat valenciana, pel genocidi lingüístic que l’Església del País Valencià ha perpetrat contra la nostra llengua al llarg dels segles.
Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat
