Menu
27 d'abril de 2024
Divendres 1 de març, al capvespre, vaig anar a pregar i acomiadar-me de les monges, en les seves darreres vespres al monestir de la Torre de Mossèn Homs. Érem una quinzena de persones que al llarg dels anys ens hi vam sentir molt ben acollits. Gràcies, germanes Pili Espuche, Elisa Aymerich i Rosa Puig. No hi va poder ser Rafi-Maria Ayala. Són les darreres que quedaven, la resta ja s’havien dispersat abans. Desitgem que al Monestir de Mataró, la casa mare de la fundació terrassenca, on han escollit anar, s’hi trobin tan ben acollides com a Terrassa.
En acabar el res de vespres, qui fou la darrera superiora, ara en funcions, va oferir-nos unes breus paraules. En Joan Casals ens va obsequiar amb un breu concert d’orgue, petons i abraçades sinceres per part de tothom. Us trobarem a faltar, no ho dubteu. Quedem una mica orfes, i no ens serà fàcil trobar un nou lloc on estiguem tan bé: celebracions de Pasqua, Nadal, vespres ecumèniques, tot amb senzillesa i presidides per bons clergues que ens ajudaven en l’aprofundiment de la Paraula. Cercarem el nou lloc, sabedors de les paraules del Senyor: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells”. La fe mou muntanyes diu també el refrany popular, i Jesús ho corrobora. La Paraula ens empeny a fiar-nos-en i ho sabem perquè ho hem viscut amb confiança, “ho hem vist amb els nostres ulls”, deien les dones i els homes contemporanis de Jesús. Que l’Esperit ens ajudi en tots els discerniments de la vida, i ara a trobar el lloc substitut del Monestir de les Carmelites.
Va ser el 28 d’abril del 1948 el dia de la fundació del monestir al carrer Martín Díaz, que prengué el nom de Monestir de Jesús Diví Obrer i Sant Josep Oriol. La fundació va ser empesa per la germana terrassenca Maria Rosa Marcet Cabasa (1892-1979) i sis monges més des del monestir de Mataró on residien. El 1936 la comunitat es va dispersar, però el 1939 es va reconstituir amb nombroses vocacions i la Maria Rosa, amb tot l’ajut de la seva família, no va parar fins a aconseguir la desitjada fundació terrassenca, enmig del brogit fabril d’aquells anys a “la ciutat del fum”, al barri de Ca n’Aurell, al costat de la gent treballadora i de molts nouvinguts d’arreu que hi vingueren a guanyar-se el pa. Eren temps immediats a la postguerra i molts havien passat por, malalties, gana i tot el que veiem encara avui a les guerres, que sempre són fratricides. L’11 de maig del 1958 en el mateix edifici, però amb façana al carrer Frederic Soler, s’inaugurava l’església dedicada a Jesús Obrer. Aleshores ja eren vint-i-tres monges.
Amb els anys van veure com la ciutat creixia i quedava a recer de nous edificis d’habitatges molt dimensionats –avui ja no hi queden ni les fàbriques–. El monestir es va construir en una sola planta i va anar quedant com en un sotabosc humit i amb poc sol. Tot plegat el feia inhòspit i gairebé sota mínims per a viure-hi. El 1995 hi havia una vintena de monges que cercaven un nou habitatge més confortable. A alguns ens va doldre la decisió de deixar el monestir, per tot el que suposava de sortir del barri de gent senzilla que les va acollir. Receptar és fàcil i prendre no ho és tant, però vam respectar, com no podia ser d’altra manera, la seva decisió.
Van tenir la sort de trobar bons col·laboradors i professionals que les van ajudar en la construcció d’una nova estança a la zona coneguda com a Torre de Mossèn Homs, als afores de Terrassa, un espai agrícola i semi boscós al nord-est de la ciutat. L’arquitecta Beatriz Wurth Veiga es va fer càrrec de la construcció del nou monestir en una única planta rectangular en una superfície de 1103 metres quadrats. Tot porta a pensar que la gentilesa de persones benefactores i la venda del monestir del carrer Martin Díaz els va permetre aquest nou emplaçament de modèlica construcció i senzillesa on han residit les monges, conservant-lo pulcrament fins ara. Aquest Carmel, històricament fruit de les fusions dels Monestirs de Reus, Sabadell i Terrassa fins fa ben poc comptava amb deu germanes. Ha format part de la federació Santa Maria de Montserrat de Carmelites Descalces de Catalunya i Balears. El nombre reduït de germanes, l’avançada edat d’algunes i la manca de vocacions les ha portat a prendre aquesta decisió, no del tot d’acord amb a la seva voluntat. La realitat no les deixava moltes més opcions.
Puc dir que la impressió de molts és que les monges no han rebut el suport, que molts creiem que mereixen per part de l’ordinari del lloc. Tothom va trobar estrany, tot i les disculpes –per raons d’agenda– que va presentar l’arxipreste de Terrassa Miquel Planas, que va presidir la Missa d’acció de gràcies en la que van participar unes 150 persones, pel cap baix, que es va celebrar el dia 2 de desembre a les 9 del matí, acompanyat de nombrosos capellans. També puc dir que molts vam trobar estrany que Salvador Cristau, el bisbe, no hi fos, va preferir anar-hi un altre dia en una visita més personal i íntima.
I, continuant amb la manca de suport, fa mesos, potser algun any, que sabem tot i el discret silenci de les monges que respectem i entenem, que el Monestir és cobejat pels veïns, una casa sacerdotal dels escrivanistes. Algun dels seus membres ha afirmat amb rotunditat que se’l queden per ampliar la residència que hi tenen a tocar, un edifici tancat, sovint fosc, que molts ens preguntàvem què era.
El Bisbat sembla que també ha jugat aquesta carta, si més no per omissió, empenyent l’operació immobiliària a favor de l’Opus. Francament, som molts els qui hauríem preferit que anés a parar a altres mans més d’acord amb el present i futur de l’església, senzilla i compromesa amb els més vulnerables, tal com defensa el papa Francesc da capa i espasa, amb la radicalitat i la força de l’evangeli de Jesucrist. Res d’estrany, ja coneixem el tarannà dels anys de Saiz i ara de Cristau. Res d’essencial ha canviat, com allò del Guepard de Lampedusa. Tampoc en teníem grans esperances, sabent d’on venien i l’estil de les seves obres i principals col·laboradors.
L’Església no viu ara els seus millors moments ni els pitjors en aquest món convuls que ens ha tocat viure. Tot i que penso que la seva “democratització” i l’ajut de Francesc, des de Roma, han empoderat, cada dia més, el Poble de Déu, homes i dones que s’han fet adults i adultes. Francesc ha despertat el Vaticà II, després d’anys i panys d’adormit i desconstruït activament.
Entre tant hi ha penes i glòries, i avui ens toca pregar per les eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola d’aquesta setmana, perquè menin a bon port a l’Evangeli, a Natzaret, no a Toledo; per les persecucions i assassinats a esglésies d’Àfrica, d’Àsia o de Centreamèrica. També hi ha bisbes i cardenals infidels a Roma i fidels a grups polítics de tots colors, sobretot de ultradreta com a Brasil o els Estats Units, o en països on els caps d’estat i els partits utilitzen el clergat de tots els escalafons per als seus objectius dictatorials sobre el poble.
I que Déu hi faci més que nosaltres!
Josep-Maria Font i Gillué
Capellà i activista cultural
