Un perdó necessari i insuficient

L’Església s’ha de fer corresponsable dels casos de pederàstia en la mesura que els infractors es van emparar en la seva estructura per cometre el seus delictes i van malbaratar la confiança que les persones havien dipositat en la institució.

El gran tema del moment en l’Església universal, i ara també amb la catalana, és el dels abusos sexuals i la pederàstia. Han estat molts anys, segles, de males pràctiques i d’encobriments que no es poden bandejar només amb una petició genèrica de perdó sinó que cal anar molt més enllà perquè l’assumpte implica una greu pèrdua de confiança en les institucions i en les persones de l’Església, des de les parròquies fins a les escoles i les universitats. No és exagerat dir que el catolicisme es juga el futur en aquest tema, com molt bé ha assenyalat el papa Francesc. Cal actuar, doncs, de manera contundent en tres nivells.

En primer lloc, l’Església ha de passar a la denúncia activa i a la persecució interna dels casos que encara avui es poden estar produint. Aquesta actitud activa s’ha de reflectir en la comunicació immediata de qualsevol cas sospitós davant de les autoritats civils. I també en l’eliminació de la prescripció dintre de l’àmbit de la jurisdicció eclesiàstica. Els casos s’han d’investigar, hagi passat el temps que hagi passat, i s’han d’expulsar les persones que resultin culpables i si estan mortes, se’ls han de retirar tots els honors que poguessin haver acumulat. En determinades circumstàncies i en els casos d’institucions que han fet dels abusos una pràctica consentida i de l’encobriment una pràctica sistemàtica, caldria clausurar-les.

En segon lloc, cal una actuació proactiva en la reparació dels danys causats. Caldria crear, recolzant-se per exemple en la Fundació Vidal i Barraquer, un gran centre d’acollida per les víctimes que es van coneixent, de caràcter gratuït i que comporti en els casos on sigui possible un procés de petició personal de perdó i de reconciliació. L’Església com a institució s’ha de fer corresponsable d’aquests casos en la mesura que els infractors es van emparar en la seva estructura per cometre el seus delictes i van malbaratar la confiança que les persones havien dipositat en la institució.

En tercer lloc, cal que l’Església presenti un protocol de prevenció de casos futurs. Això vol dir mesures en la selecció del personal, tant de capellans com de catequistes o mestres, i molt especialment sistemes de detecció precoç dels casos que es puguin arribar a produir. I com a colofó, un protocol de denúncia immediata davant de la justícia civil i d’actuació contundent en la jurisdicció eclesial.

Sense aquestes actuacions, l’Església ho té molt difícil per sortir d’aquesta crisi. En parallel, la jerarquia haurà d’avaluar l’impacte de l’encobriment dels abusos en el seu sistema de governança. Sabem, des de la dimissió del papa Benet, que en les últimes dècades moltes decisions i molts nomenaments no es van fer en funció de la idoneïtat dels candidats sinó en funció del seu compromís amb l’ocultació de determinats escàndols, especialment els d’índole sexual. Si això ha estat així, el corc és molt profund i afecta elements essencials del govern eclesial. ¿No obliga d’alguna manera a repensar conceptes com els de jerarquia o fidelitat? Em penso que sí.

Finalment, quan l’Església hagi fet tots aquests deures, que comencen amb les peticions de perdó com la que han fet els bisbes catalans o l’abadia de Montserrat, podrà reivindicar la injustícia en la manera com algunes persones i alguns mitjans han presentat aquests casos que han buscat abans l’escarni que la reparació i que han volgut aprofitar aquesta crisi greu per obrir una causa general contra l’Església i contra la seva tasca educativa. En aquestes denúncies hi ha un clar biaix de context. Dissortadament, i això no justifica res ni ningú, algunes de les pràctiques d’abusos i d’encobriment eren també freqüents a l’escola pública o als clubs esportius. Però aquí tothom ha d’assumir la seva responsabilitat.