El sacerdot que vesteix d’esport

Un sacerdot jesuïta nascut a Lleida ara fa 48 anys treballa de valent des de fa uns anys perquè en una de les ciutats del Marroc més importants, Nador, a poca distància de Melilla, existeixi un punt de suport formatiu i sociosanitari per a les persones refugiades del país que, en la majoria de casos, volen arribar a Europa cercant millors oportunitats. Un pensador humil i tenaç que amb el suport d’entitats com Mans Unides pretén que l’educació esdevingui una eina de transformació personal i col·lectiva en un dels indrets del planeta més sacsejats per la irresponsabilitat humana.

Si decideixen escriure el seu nom en qualsevol cercador web que tinguin a l’abast, trobaran que en la majoria de fotografies en què apareix ho fa vestit amb una armilla esportiva de color blau marí, el mateix blau que tenyeix, des de primera hora del matí, la llacuna de la Mar Xica, als peus de Nador, amb més de 160.000 habitants, on viu i treballa. Per això, si ara no els digués  de qui es tracta, potser creurien que, per la descripció d’home atlètic que els he fet, no és, en cap cas, el sacerdot lleidatà Àlvar Sánchez. Ni tampoc que és jesuïta, ni que dia sí dia també ha de mirar als ulls el drama de l’exili, ni que és capaç de millorar la vida dels milers de refugiats que es mouen contínuament per aquesta zona del Rif… Més aviat creurien que algú que vesteix amb armilla per fer esport i amb aparença de professor de matemàtiques no ho faria pas, això, i acabarien sent envaïts per l’engany d’un prejudici estètic sense fonaments.

Són tan nombroses les seves aparicions a la premsa que Sánchez ja és un personatge públic, però poca gent sap que aquest setembre es compleixen 25 anys des que el jesuïta va decidir iniciar una cursa de fons com a membre de la Companyia de Jesús. Des d’aleshores, el seu pas per la Regió dels Grans Llacs, entre el Canadà i els Estats Units, i el Sudan del Sud li ha permès, a pesar dels obstacles que s’ha anat trobant pel camí, de veure-hi més propera la línia de meta per acabar vencent la mort injusta i la desesperació de moltes de les persones que ha conegut. Ara, a Nador, on els rius que hi conflueixen per arribar al mar Mediterrani no són d’aigua sinó d’éssers humans de tota l’Àfrica, ell educa, escolta, ajuda i alliçona, com ho fan molts altres, a centenars d’homes i dones que s’acullen als programes que incentiva la Delegació Diocesana de Migracions, de la qual és el coordinador.

Això ho fa en un territori que és des de fa força temps un espai de pas i zona de frontera per la seva situació geoestratègica; una espècie de trampolí situat a les portes d’Europa on el català que es vesteix amb roba de senderisme instrueix tots  els que volen impulsar-se fins al Vell continent i els que s’hi volen quedar tot fent el salt de les seves vides: “A través de la reflexió ordenada i crítica animem els joves refugiats a identificar els seus talents per posar-los al servei de la seva societat”, escriu des dels quasi mil quilòmetres que el separen de la seva terra de naixement. Però es tracta d’un talent que es perd habitualment a còpia de desenes de vides perdudes per saltar tanques de sis metres d’alçada amb filferros de pues al damunt. O per ofegar-se al mar. O per ser disparades fredament amb bales de goma que no distingeixen ni noms ni edats. Enmig de tot plegat persisteix l’Àlvar Sánchez, un pedagog afable de mirada clara, de narrativa concisa i valent en els seus discursos conciliadors.

Pensar en africà

Però l’home que avui és una de les moltes cares de la solidaritat a Nador n’ha vist de tots colors. De tants que la seva pell és tan dura com les roques de la muntanya Gurugú, a poca distància d’on resideix, i del Pirineu de Lleida. I, com la de l’Àlvar, també ho és la dels que estan condemnats per causes que no han decidit a refer les seves vides lluny d’on han nascut: “Les persones que truquen a la nostra porta molt sovint han normalitzat les conductes de risc i abús que pateixen durant les seves rutes migratòries. Són persones de mobilitat i en dol”, assenyala.

El sacerdot que vesteix d’esport és més de Nador que del Segrià, i pensa més en africà que en europeu per demostrar que el fenomen de la immigració pot tenir més efectes positius dels que s’esperen als indrets de recepció, com a Europa. “L’ONU calcula que el 2050 la Unió Europea tindrà un dèficit de 60,8 milions de treballadors i que amb la política migratòria actual només arribaria a cobrir-ne el 23%. Necessitem el capital humà del que ens estem defensant”. Àlvar Sánchez i el seu pensament són una porta d’esperança que s’articula des de la serenor de qui conviu amb la immigració i l’acarona fins i tot quan no és notícia, convidant la reflexió.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier