70 anys de Blanquerna

Blanquerna és una illa cada vegada més extensa que irradia al seu entorn una mirada humanista i esperançada de la vida en tots els seus aspectes: professional, personal i religiós en tres àmbits (l’educació, la salut i la comunicació) que el Concili Vaticà II va considerar prioritaris en la presència de l’Església en el món.

La Fundació Blanquerna, de la diòcesi de Barcelona, celebra enguany el seu setantè aniversari. Va començar com a escola de mestres poc després de la Guerra Civil i va ser un focus de renovació pedagògica i de defensa d’una catalanitat oberta i integradora. El 1991 va ser una de les institucions impulsores de la Universitat Ramon Llull. Avui empara tres facultats: Educació, Salut i Comunicació-Relacions Internacionals. Són centres de referència, tant des del punt de vista de l’ensenyament com en el de la recerca. Els Alumni dels centres de Blanquerna conformen una xarxa de milers de professionals que han estat formats dins de l’humanisme cristià i que inoculen allà on estan el respecte pels drets humans de les persones enteses de manera integral, també amb la seva espiritualitat i amb la seva religiositat que pot tenir inspiracions i expressions molt diverses. Val la pena posar en valor aquesta tasca de Blanquerna, i en general de la Universitat Ramon Llull, enfront dels que només valoren els símbols o les estadístiques de la pràctica religiosa. Ningú que hagi passat per Blanquerna té dubtes de la identitat cristiana dels seus centres, però mai podrà dir que ha viscut tancat en un sagristia.

Les institucions són el resultat de les aportacions de moltes persones. Vist des del futur, l’esforç dels que van aixecar una escola de mestres només 10 anys després d’un enfrontament bèl·lic i en un règim poc amant de la llibertat, tampoc de l’educativa, se’ns imagina titànic. Com ho va ser als anys 90 emprendre el camí de l’expansió de Blanquerna en un moment en què, recordem-ho, el clima social dominant volia recloure l’Església a l’àmbit purament del culte, i quan més privat millor. Amb l’impuls de Blanquerna, l’Església de Barcelona es va reivindicar, i amb èxit, com a societat civil. L’arquitecte de l’actual Blanquerna va ser el cardenal Narcís Jubany que, en el tram final del seu mandat, va bastir institucions que avui són de referència com la Fundació Joan Maragall, la Fundació Pere Tarrés i la mateixa Universitat Ramon Llull. Però l’executor i continuador d’aquella obra a Blanquerna ha estat el doctor Salvador Pié que presideix la institució en aquest setantè aniversari. Els qui treballem a Blanquerna hem pogut veure de prop el seu lideratge basat en l’autoritat que dona el coneixement, en el rigor econòmic, en la valentia, en l’audàcia i en una visió de l’Església arrelada en el món sense amagar mai la seva identitat. Amb el doctor Pié, Blanquerna és una illa cada vegada més extensa que irradia al seu entorn una mirada humanista i esperançada de la vida en tots els seus aspectes: professional, personal i religiós en tres àmbits (l’educació, la salut i la comunicació) que el Concili Vaticà II va considerar prioritaris en la presència de l’Església en el món.

El llegat de Blanquerna és avui assegurat per l’equip que presideix el doctor Pié amb el doctor Andreu Ibarz i els degans i responsables gerencials. Però sempre cal vetllar-lo. De manera molt precisa, per exemple, el cardenal Jubany va voler que Blanquerna impulsés una universitat “d’inspiració cristiana” i no una universitat catòlica. Ho plantejava com una fórmula més eficient perquè el seu atri d’entrada era més ampli i més acollidor. Segurament aquesta seria una opció que compartiria l’actual papa Francesc. I que va molt en la línia d’aquesta apel·lació del Pla Pastoral de l’arquebisbe Omella: Sortim! Blanquerna ho ha fet sempre, sortir per acollir, per formar, per servir, per acompanyar, per reivindicar l’esperança de pensar que les persones i les societats que conformen poden créixer, millorar, avançar cap als ideals que conformen les seves conviccions, en aquest cas la fe cristiana. Blanquerna ho està celebrant de manera discreta, però no està de més que també se’n faci algun reconeixement públic, especialment en la persona que avui presideix la institució.