Mireia Angerri: “Les persones a qui ajudem a l’Índia no tenen drets, però mantenen la seva dignitat”

Cada any, Mans Unides aprova uns 550 projectes de cooperació nous a Amèrica del Sud, l’Àfrica i l’Àsia, que se sumen als que ja es troben actius. Pel que fa al continent asiàtic, la majoria de les iniciatives són a l’Índia, on l’ONG catòlica opera en regions amb característiques peculiars que sovint requereixen actuacions diferents. Ho va poder comprovar recentment Mireia Angerri, presidenta de Mans Unides Barcelona, que entre el 30 de setembre i el 7 d’octubre va tenir l’oportunitat de visitar el país en un viatge de formació que la va portar pels territoris de Varanasi, Chandauli, Mau, Gorakhpur i Uttar Pradesh. “Va ser una setmana intensa. L’Índia és un país enorme, el més poblat del món, i, en ella, cada regió és com un país per les seves dimensions i la demografia que té”, reconeix Angerri en una conversa amb Foc Nou, pocs dies després d’haver aterrat a la ciutat comtal.

¿Van apreciar moltes desigualtats en els diferents territoris que van trepitjar?

El nostre viatge es va centrar en el nord de l’Índia, fronterer amb el Nepal, on hi ha unes desigualtats fortes. Hi ha gent molt rica, però que disposa d’una riquesa permeable, és a dir, que no s’escampa pel país, i gent molt pobra. La primera parada, a Varanasi, vam notar un sentit de la transcendència que es respira per tots els seus carrers a causa del pas del riu Ganges. El seu poble beu de la tradició hinduista, però també de la filosofia budista i de la religió musulmana. Allà, els cristians som una minoria i, a més, estem perseguits.

¿Com és la tasca dels missioners i les diòcesis tenint en compte aquest factor advers?

Han de treballar amb molta cura perquè se’ls acusa de convertidors, tot i estar desenvolupant una feina boníssima. Vam visitar-ne molts projectes, sobretot els que estan dedicats a la promoció i l’empoderament de la dona, així com a l’educació i la promoció de la nena: totes dues franges estan marginades. Per això, centrem la nostra atenció en aquells sectors de la població més descastats.

¿Què són, exactament, els descastats?

Són persones sense identificació social. No tenen cap mena de dret i viuen al marge de tot, sense que ningú les vegi. Per això, els nostres socis locals es dediquen a treballar amb aquests col·lectius humans i, sobretot, amb les dones i les nenes. Basem l’atenció en l’eina de l’educació i la formació; és la més potent que tenim per donar-los la capacitat de sortir-se’n pel seu compte, ja que cap de les persones que volem ajudar ha perdut la seva dignitat. Hi ha dones que reben formació, per exemple, per fer sabons, cistells, o per cosir; amb aquest coneixement, poden dedicar-se a elaborar productes i, després, vendre’ls. Les hem format per treballar de manera cooperativa, i elles s’organitzen per treballar conjuntament i per intercanviar-se la maquinària.

¿Algú ha preguntat abans a aquestes dones quins són els seus somnis de futur?

Mireia Angerri durant el seu viatge a la Índia

No. Per això, quan algú els ho pregunta queden encantades. Ningú els ha donat mai veu ni els ho ha preguntat, això. Amb una felicitat immensa, diuen que són capaces de guanyar diners, d’aportar-los a casa i de pagar l’educació de les filles. Això també ho observem quan formem nenes en tallers, per exemple, per ser escriventes: aquestes nenes aprenen un ofici, treballen, estalvien i, posteriorment, fan butxaca per fer un salt vertader i arribar a la universitat. Saben que la clau és la formació.

¿En aquestes terres hostils de missió, quina cooperació ofereix l’Església catòlica per mantenir els equilibris socials?

A l’Índia, que és un país amb un potencial important en la geopolítica mundial, ens hem trobat que els governants no volen que el cristianisme faci cap intromissió en cap assumpte rellevant. No obstant això, és molt gran la feina que fan les congregacions en el país, com les missioneres de la caritat de la Mare Teresa de Calcuta. Els governants saben que els cristians estan ajudant col·lectius d’altres confessions religioses, i, per això, no ens poden fer fora tan fàcilment. Però els fa por, això sí, que el nostre exemple converteixi les persones.

¿Com viuen la situació que s’està donant al Líban o altres regions del Pròxim Orient, on també hi ha socis locals de Mans Unides?

Amb molta angoixa. És un territori molt castigat i on la guerra, malauradament, trasbalsa la vida a tothom, destrossant cases, escoles, hospitals i famílies senceres. El que queda després d’això és un desastre que implica començar des de zero, havent d’aturar tots els projectes que hi tenim en marxa.

Com es pot continuar col·laborant amb Mans Unides?

Quan una d’aquestes dones que rep el nostre suport ens regala un somriure, només podem pensar com seria de gran el canvi que s’hi faria, en països com l’Índia, si molta més gent col·laborés amb ella i amb totes les dones amb què conviu. Per tant, reflexionem-hi més, perquè els beneficis per a tot un col·lectiu determinat com el de les dones que pot tenir una simple ajuda són enormes.

Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga