Menu
20 d'abril de 2024
Algunes dones cristianes estan dient prou. Estan cansades del silenci, la invisibilització i de les estructures jeràrquiques inamovibles que no les tenen en compte en l’àmbit eclesiàstic i teològic. Volen igualtats de dret, poder votar als sínodes, que les deixin de tractar amb condescendència i poder exercir el sacerdoci, entre d’altres. Volen més obertura en l’àmbit sexual i deixar de banda la imatge d’un Déu que sempre s’ha representat en una imatge masculina. En definitiva, una Església “més paritària, més plural i menys jeràrquica (…) una Església on es pugui reconèixer el lideratge i l’autoritat de les dones”, resa el manifest que tenen penjat a la seva pàgina web.
La plataforma Alcem la Veu, en la línia de la plataforma internacional Voices of Faith, que persegueix els mateixos objectius, va néixer el 2019, en el context de les marxes feministes del 8 de març. Té un manifest contundent i unes ambicions molt clares. “El 2019, el context es va posar a favor per començar a parlar d’una sèrie de temes amb tranquil·litat i vam pensar que era el moment. Ens vam trobar un grapat de dones que estem en moviments de base o entitats i vam adonar-nos que havíem de fer quelcom conjuntament perquè veiem la necessitat de parlar de feminisme i cristianisme. I va ser així com va néixer la plataforma”. Qui parla és Neus Forcano, una de les impulsores i integrants de la plataforma, que el passat 1 de març (no volien crear una dicotomia amb les diferents assemblees del 8 de març) va presentar el seu manifest davant la societat i els mitjans de comunicació. Organitzades en tres comissions (comunicació, actes i manifest), Alcem la Veu busca promoure el lideratge i la dignitat de les dones a l’Església i en les esglésies, i ja treballen per aconseguir-ho, tot i que saben que el camí no serà fàcil.
¿Què voleu?
Volem canvis, unes esglésies més igualitàries i més justes, i en aquest camí, el tema de la dona és prioritari. Volem un canvi de mentalitat i un reconeixement diferent en l’àmbit eclesiàstic i teològic. De vegades som nosaltres mateixes les que ens posem bastons a les rodes, perquè la tradició pesa molt. Mai hem volgut un reconeixement ni litúrgic ni ministerial. És cert que la mateixa història i la tradició no ho han permès, però ara estem en un punt que cal replantejar-ho. Encara hi ha una concepció molt anquilosada del que són els sagraments i hi ha hagut una història que ha pesat molt en la qual els sagraments han estat només en mans dels homes. Forma part del clericalisme atàvic de l’Església catòlica, sobretot en els països del sud d’Europa. A Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, el segle XX ha quedat molt marcat per les dictadures corresponents i per un catolicisme que s’ha amagat sota un paraigua molt institucional que ha combregat amb aquestes dictadures conservadores i de dretes. Això és una llosa molt gran que arrosseguem i que ens pesa històricament. Hi ha molta gent que ha marxat de les esglésies per aquesta raó històrica i les que ens hi hem quedat és perquè hem viscut un cristianisme més alliberador, un cristianisme des dels grups de base.
Si les dones prenguéssiu el lideratge a l’Església o el compartíssiu, ¿penseu que podria canviar la idea que hi ha de la institució? Hi ha una evident falta de credibilitat.
Per ser-te sincera, no necessàriament. Com en el cas de la política, el fet que hi hagi dones en política, no significa que el sistema democràtic sigui més democràtic. No depèn del gènere de les persones que es posen al capdavant. La Marcela Lagarde, una sociòloga mexicana, diu que s’ha d’anar amb compte amb el terme sororitat: “Compte que no ens estem unint només pel fet de ser dones”, sol dir. El que ens reuneix no hauria de ser un cos comú, sinó un objectiu polític comú. Quan, com a col·lectiu, veus que hi ha unes discriminacions flagrants, t’has d’unir i lluitar-hi en contra. No obstant això, per aconseguir el canvi sempre és necessària la complicitat de la gent que tens al voltant. Es necessita que la comunitat, conjuntament, cregui en aquella causa. El crit de discriminació dins l’Església ha de sortir de les dones, necessàriament, perquè som les que el patim, però el canvi d’unes estructures injustes ha de ser un convenciment de tots.
¿I està convençuda, la gent de l’Església?
L’Església ha estat molt institucionalitzada des de fa molt de temps i el pes de l’estructura és molt fort. Molta gent de base ha abandonat l’Església i les esglésies perquè no creia a reformar- la des de dins. Això és un problema, perquè quedem grups molt minoritaris.
¿Hi ha homes integrants de la plataforma Alcem la Veu?
Les assemblees són de dones però als homes de la comunitat i els diferents moviments els hem fet arribar totes les iniciatives. Un 30% d’homes ha signat el manifest i ens sentim molt satisfetes.
¿Creus realment que a curt-mig termini hi pugui haver canvis significatius?
Crec que encara queda força per aconseguir-ho. L’Església és una institució tan gran, que el canvi de l’estructura no pot venir per dalt: no el podem esperar ni dels bisbes, ni de la cúria ni dels cardenals. El canvi vindrà des de baix, com va passar durant el Concili Vaticà II el 1965: els canvis van ser impulsats pels moviments de base.
Aquí a Catalunya existia el col·lectiu Dones d’Església. ¿Quina relació hi teniu?
Dones d’Església va néixer el 1986. Jo, particularment, em vaig interessar pel feminisme cristià a patir de les seves reivindicacions. Van ser pioneres i van fer una feinada, van picar molta pedra. Ara l’associació s’ha fet gran i no hi ha hagut gaire renovació, perquè durant els últims anys hi ha hagut molta diàspora de les dones joves de les parròquies; però hi tenim una excel·lent relació. De fet, elles també formen part de la plataforma Alcem la Veu.
¿Heu aconseguit atreure dones joves a la plataforma?
Sí, i tant! A Alcem la Veu hem aconseguit reunir les tres generacions: les del col·lectiu de Dones d’Església, les dones que ara tenim uns cinquanta anys i aquella generació que en té trenta. Els moviments de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) de la JOC JOBAC (Joventut Obrera Cristiana) i altres grups parroquials de base també formen part d’Alcem la Veu. Joves de moviment de base n’hi ha, si rasques en parròquies i barris concrets, però en aquest país, després del franquisme, hi va haver un desert, a diferència del que va passar a Llatinoamèrica, on el boom de les teories de l’alliberació als anys 1970 va aconseguir captar l’atenció de molta gent. Sociològicament, a més, Catalunya és una de les societats més secularitzades d’Europa, a Castella, Cantàbria o Andalusia hi ha molta més gent que es professa creient.
¿A què creus que es pot deure?
Catalunya té un moviment associatiu molt fort. Es viuen els valors humans molts lligats al cristianisme sense que la gent explícitament especifiqui que és creient. Això és característic de la nostra sociologia.
L’Església protestant us va un pas per endavant. Les dones protestants poden exercir el sacerdoci, per exemple.
Sí. El món protestant, en l’àmbit de la formació i en l’àmbit de l’accés de les dones a la prèdica i la formació, porta molt més recorregut que nosaltres. Es nota quan fem trobades internacionals i ens sobtem com a elles no se’ls pregunta cada dos per tres si es faran monges. A nosaltres, si estudies teologia, automàticament ens pregunten si volem ser religioses. Encara no s’entén que hi hagi dones que vulguin fer reflexió dels textos i siguin laiques o tinguin una família. Hem de pensar que, allà on el cristianisme catòlic ha compartit espai amb l’Església protestant, a Holanda, a Bèlgica, a Finlàndia, etc., s’ha produït un cert mimetisme; a més, les dones catòliques no són iguals a tot arreu. Els valors socials i la manera d’entendre la religió marca molt. Aquí s’ha promogut poc la teologia, per exemple. Jo em vaig adonar en una de les primeres trobades a les quals vaig assistir: les fineses, les holandeses, etc., sabien interpretar la Bíblia i vaig al·lucinar. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la teologia feminista, que és quelcom que es coneix poquíssim aquí. La gran producció de teologia feminista s’ha donat a Nord-amèrica, a l’Amèrica Central, a Àustria, a Suïssa, a Alemanya, a Finlàndia o a Noruega, però a Catalunya tenim la Teresa Forcades, al País Basc hi ha la Carmen Bernabé, la Montse Escribano i la Lucía Ramon a Valencia, la Sílvia Martínez Cano, la Sílvia Bara, l’Adelaide Baracco i tantes altres. També a l’Associació de Teòlogues Espanyoles hi ha altres bones teòlogues feministes que fan classes, però són molt poc conegudes i se’ls fa poc ressò. Són teòlogues i activistes, però no tenen altaveu mediàtic perquè no interessa.
¿Les silencia la institució?
No, tampoc. Socialment no hi ha hagut gaire interès, però això ara està canviant.
Dona la sensació que feu una feinada per trencar amb estereotips i la imatge que hi ha de la institució: contempleu totes les diversitats sexuals i les diferents realitats amoroses, per exemple. No obstant això, les notícies que arriben a la ciutadania en forma de declaracions de l’estructura tiren per terra tota aquesta feina, habitualment.
Aquest va ser un dels motius pels quals vam voler llegir el manifest en veu alta davant els mitjans l’1 de març: volíem deixar clara la nostra postura davant certs temes. Penso que s’hauria de preguntar més a la base, ja que sempre es dona veu als mateixos. Això fa que del cristianisme només se’n conegui la seva cara conservadora. A més, també hi ha partits polítics que s’aprofiten d’això, com les esglésies evangèliques de Sud-amèrica o l’entorn de les esglésies del setè dia. Aquestes han tingut molta volada i han aconseguit atrapar un gran nombre de persones i adeptes que han acabat convertint-se en un lobby de poder. Han fet una entrada molt bèstia en l’àmbit polític i han volgut que els seus interessos particulars estiguessin representats. Bolsonaro n’és un exemple. Aquests grups diuen que representen el sentir dels creients, però no és cert: en representen només una part. El cristianisme no és de ningú: és de tothom qui cregui en el missatge de l’evangeli. De fet, el nucli del missatge evangèlic és alliberador, basat en la llibertat i l’amor per les persones. No em crec algunes de les coses que diuen alguns jerarques que representen l’estructura funcional de l’Església.
¿És el que fa Vox?
Per exemple. S’apropien d’un discurs cristià conservador. També aquest va ser un dels motius de la creació de la plataforma: en un context cada vegada més repressiu i uniformitzador, és important que la gent diguem què pensem per trencar els blocs estancs i la uniformitat.
¿Treballeu amb altres col·lectius, com el col·lectiu LGTBIQ o altres grups feministes?
Sí, i tant! La teologia feminista és contextual, alliberadora i crítica: partim des de l’experiència de la contradicció o l’experiència d’injustícia d’alguna realitat. El feminisme crea empatia per tots aquells col·lectius discriminats. Hi ha una connexió directa i una solidaritat total amb els moviments queer i altres col·lectius. Hem fet trobades i xerrades, formacions i taules rodones. I tant!
¿El papa Francesc podria, a curt-mig termini escoltar les reivindicacions d’aquesta part feminista de les dones cristianes?
¿Escoltar-les? Segur. Ell anima a construir una església de base i significativa, acollidora, de transformació de les vides de la gent en positiu. Una altra qüestió és si ell arribarà en el seu mandat a poder fer quelcom, perquè l’entorn de la cúria vaticana és conservador. No obstant això, nosaltres volem un canvi d’arrel, d’una manera de pensar. Encara queda molta feina al davant i les dones hem de reflexionar molt sobre què és el tema sacramental per a nosaltres, quin sentit té, quin valor li donem. Hem de tenir clar si realment les dones volem accedir a aquests espais.
Hi ha un tema del qual se’n parla poc, però que vosaltres poseu sobre la taula, i cito textualment de la vostra web. “Tampoc podem oblidar la violència que s’exerceix contra les dones, les nenes i els nens. L’impactant testimoni de l’exreligiosa nord-americana Doris Wagner, que va denunciar haver patit abús sexual, va treure a la llum la xacra terrible i institucionalitzada de la violència sexual contra religioses per part d’homes amb càrrecs eclesials. Wagner va explicar que es comptabilitza en un 40% la quantitat de dones abusades dins l’Església. La Unió Internacional de Superiores Generals va denunciar les diferents formes d’abús sexual i laboral que pateixen moltes religioses”. El percentatge és esfereïdor.
El tema dels abusos a menors queda molt clar, però el tema de les dones i els religiosos es complica, ja que de vegades resulta complicat distingir per un mateix si aquella relació l’has volguda o no o om hi has anat a parar. Hi ha moltes pors i ambivalències. Vull pensar que les comunitats eclesiàstiques de Catalunya o les que conec estan en un altre pla de consciència ideològica i que parteixen d’una subjectivitat feminista, pròpia, autònoma i digna. Vull pensar que és un tema en el qual s’està treballant i que s’està vetllant perquè totes les relacions dins les esglésies parteixin del respecte.
Per acabar, ¿quines són les previsions a mig-llarg termini d’Alcem la Veu? Teniu uns objectius molt ambiciosos.
De moment, continuarem fent assemblees per veure com ens encarrilem, però et puc avançar que, juntament amb les companyes de Voices of Faith, per al novembre del 2021, estem preparant un pelegrinatge a Roma juntament amb diferents accions i activitats. Volem reunir-nos al Vaticà i fer una crida internacional: una marxa mundial de les dones lligada a les esglésies del món. Es faran peticions de canvis estructurals concrets, sobretot relacionades amb el tema del lideratge de les dones, les votacions de religioses en sínodes i el tema de l’accés al sacerdoci. Aquest últim tema és molt controvertit: si les dones volen accedir al sacerdoci per mantenir l’Església tal com està ara, no servirà de gaire.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació
@QC_Cerezuela
