Menu
27 d'abril de 2024
“Mai ningú no és estranger a casa meva i, encara menys, una iraquiana” diu en Plàcid Garcia-Planas, periodista, a la Hanan Jasim Khammas en rebre-la a casa seva, a la casa Arimon, de Sabadell, per a la sessió fotogràfica que il·lustra aquesta entrevista. La Hanan és una refugiada que fa de 18 anys, va haver de marxar de l’Iraq, forçada per la guerra.
La casa Arimon va ser construïda l’any 1858 i mig segle després va ser reformada seguint criteris modernistes. “El 1941 la va comprar el meu avi, diu el reporter de La Vanguardia. Són moltes cases en una”. El 1939 s’hi van estar pilots de la Legió Còndor, per la proximitat de l’aeroport, i molt després va ser la primera gran casa okupada de Sabadell. En Plàcid creu que la guerra i el comerç són dues maneres profundes i diferents de relacionar-se entre els pobles.
La Hanan, que ronda la quarantena, té un somriure dolç que en alguns moments deixa entreveure la duresa del món que li ha tocat viure. És doctora en literatura comparada i imparteix aquesta matèria a la UAB. Va ser investigadora-col·laboradora a la Càtedra UNESCO dones, desenvolupament, i cultures i ADHUC–Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat (Universitat de Barcelona). Té el nivell C2 de català. I integrar-se al país d’acollida ha estat sempre una prioritat per a ella.
Què s’emporta d’aquesta sessió fotogràfica a Sabadell?
Conèixer a en Plàcid ha estat una bella coincidència. Ell entén la complexitat de tot el que implica viure en un conflicte armat i en una guerra, cosa que fa que conversar amb ell hagi estat molt enriquidor perquè mostra molta empatia. Quan m’ha ensenyat el mapa del meu carrer a Bagdad que havia fet el seu pare i que el feia servir per treballar, a la segona meitat del segle XX, no m’ho podia creure.
No hauria imaginat mai que els seus pares freqüentessin l’Iraq per negocis. I que el seu pare hagués fet un plànol, a mà, d’un carrer a Bagdad on feia negocis del tèxtil, que era justament al carrer on vivia jo. Va ser com trobar casa meva, a casa seva, i em va emocionar pensar que vivint a Sabadell sóc tan a prop de casa meva a Bagdad. En el fons, les cases les fan les persones i la seva memòria. Part de la duresa que comporta la vida dels refugiats és la dificultat de sentir-se a casa un altre cop. És molt dur viure amb aquest sentiment, però conèixer a en Plàcid ha estat tota una troballa.
¿Va ser per a vostè com obrir una finestra a la tumultuosa relació entre Europa i l’Orient Mitjà, oi?
Sí, i també va ser una finestra a l’altra cara de la història del colonialisme, compartint històries de persones més enllà de la violència militar o capitalista. Em va explicar moltes anècdotes i també em va parlar d’un mercader bagdadí que els va venir a visitar a Sabadell conduint des de Bagdad. És tan important conservar aquests espais que uneixen a les persones i que conserven traces de la seva memòria, perquè ens recorden la bondat que hi ha entre tots nosaltres.
Hanan, vostè i la seva família són d’un país que ha afrontat més d’una guerra. ¿Quines circumstàncies els van obligar a marxar?
Jo vaig néixer i viure a Bagdad l’any 1985 quan l’Iraq estava en plena guerra amb Iran. L’any 1990, quan jo tenia 5 anys i a punt d’entrar a l’escola primària, Saddam Hussein va envair Kuwait i va començar la guerra del Golf i just després l’embargament econòmic contra l’Iraq. El resultat d’aquest embargament (acordat pel Consell de Seguretat de l’ONU) va ser prohibir l’accés a medicaments i aliments bàsics al país, cosa que va fer que tota la població iraquiana passés molta gana i morís per falta de medicació. Va ser com castigar la població civil per les actuacions del seu govern. Sempre, d’una guerra, qui ho perd tot és la població. L’embargament va estar en vigor fins al 2003, que és quan va haver-hi la invasió d’Iraq que va culminar la destrucció tràgica del país. Per tant, no és que va haver-hi moltes guerres a l’Iraq, per a mi la vida és una contínua guerra.
¿En quines condicions estava la seva família?
No es pot generalitzar sobre el procés d’adaptació dels immigrants i els refugiats a una nova cultura. Si els va bé és bo i si no un fracàs. I no sempre és així. La meva mare era allà una periodista reconeguda i una activista amb trajectòria personal i laboral molt costosa emocionalment i que requeria molts esforços. Va dirigir l’Ocupation Watch Centre que va ser l’observatori de drets humans durant la invasió d’Iraq. Ella i el seu equip es dedicaven a enregistrar les violacions de drets humans que cometien les forces de la coalició militar i publicar-les per fer-les arribar a les institucions internacionals. Així tothom va poder veure que l’anomenada guerra d’Iraq per alliberar el poble iraquià era una mentida com totes les mentides que sostenen les guerres. Tot i que la comunitat internacional i la gent sabia molt bé que la invasió era injusta —la prova va ser la gran mobilització civil contra la guerra arreu del món i a Barcelona en especial. Evidentment que a molts, no interessa que hi hagi proves, i per això la meva mare va ser amenaçada de mort. Li van cremar la casa, l’oficina i va acabar com a refugiada en un país estranger, sense saber la llengua i amb dues filles adolescents. Aquest és un petit exemple, però n’hi ha milions al món.
¿Com està l’Iraq després de tots aquests anys?
Després de tantes guerres i intervencions militars i econòmiques, que pretenien arreglar el problema de la seguretat mundial, alliberant el poble iraquià de la dictadura, I’Iraq és un dels països més corruptes del món. Té problemes de narcotràfic, milícies armades, precarietat laboral, violència de gènere, i violència salvatge contra els nens i les nenes (estem parlant de pràctiques sàdiques de lligar infants amb cadenes, o agredir-los fins a morir o intoxicar-los). La situació a les escoles i als hospitals és nefasta: falta d’higiene i dels recursos més bàsics. Per tant, després de tanta violència institucional, ni la seguretat mundial està garantida, ni el poble iraquià és lliure, ni gaudeix dels mínims d’una vida digna.
¿Com va ser la vostra arribada a Catalunya?
La meva mare, la meva germana i jo som aquí gràcies a l’ajuda de la Plataforma per l’Alliberament i la Sobirania de l’Iraq (PASI) i la d’una família catalana, el professor Jaume Botey i la seva muller, Pilar Massana. Ells ens van acollir a casa seva i ens van ajudar amb els tràmits per poder seguir els nostres estudis universitaris i poder tenir una vida aquí. També ens va ajudar la família formada per en Josep Maria Pijuan i la Teresa que ens van assessorar amb els tràmits legals de demanar l’asil polític.
¿Creu que, com diu el papa Francesc en el missatge per a la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, migrar hauria de ser una decisió lliure?
Certament, hi estic d’acord. Desterrar-te de les teves arrels ha de ser una decisió pròpia i ben meditada i ha de ser per motius raonables. Aquest no va ser el nostre cas perquè estàvem amenaçats de mort, ni ho és el de molts i molts dels refugiats d’avui en dia, que s’han de protegir de la guerra, de la fam i dels estralls del canvi climàtic, entre d’altres. Crec en l’oportunitat d’aquest missatge del Papa Francesc, i tant!, però penso que tant aquestes paraules com les que va dir durant la seva visita a l’Iraq l’any 2021 han d’anar acompanyades amb les històries reals de totes aquestes persones víctimes de migració forçada.
Jo vaig néixer com a musulmana, però avui dia sóc creient de totes les religions i practicant de cap. Penso que l’eminència del papa té l’oportunitat per estendre la mà a totes les religions per treballar junts. D’aquesta manera segur que pot ajudar a solucionar molts problemes arreu del món, no només els de la migració forçada. Com diu la meva mare, no n’hi ha prou amb predicar la pau, també s’ha de predicar la justícia.
¿Com es van plantejar construir una nova vida en el país d’acollida?
La qüestió cultural i l’herència religiosa és un problema per moltes persones a tot arreu i, a més, aquest problema sovint s’entrellaça amb una mala percepció del gènere i de la sexualitat. Els discursos feixistes i neoliberals i la representació que fan els mitjans de comunicació dels immigrants i refugiats tampoc ajuden.
A moltes persones, els costa adaptar-se a una altra cultura per les circumstàncies que viuen en el país d’acollida. El que tenen són percepcions arcaiques i nocions força estereotipades sobre els altres. Jo, com a persona vaig haver de trobar la força i els recursos de circular per la vida combatent la mala percepció que tenen moltes persones dels nouvinguts. Vaig haver d’aguantar, amb molta paciència, el desconeixement que tenen aquestes persones respecte als trets culturals no catòlics o no catalans o no espanyols, per exemple.
¿Creu que la gent del país d’acollida s’adona de les seves actituds xenòfobes?
Moltes vegades no se n’adonen. I, per això, la persona refugiada sovint es troba obligada a aguantar-se la indignació per explicar amb calma i tranquil·litat la complexitat de la seva situació. Això hauria de ser responsabilitat de les institucions educatives i dels mitjans de comunicació: informar i ensenyar sobre la convivència intercultural. Tot i així, s’ha de dir, que en el meu cas, va ser la labor d’una comunitat d’especialistes: traductores i traductors, acadèmics i acadèmiques, i, sobretot, subratllar la labor dels col·lectius feministes que encara treballen per la integració intercultural i per combatre el racisme i la xenofòbia. Gràcies a aquestes persones avui podem parlar en llenguatge inclusiu i en consciència col·lectiva. Encara hi ha molt per fer, però tenim l’esperança en les ensenyances que han donat moltes activistes i professionals.
¿Quines creu que són les causes que obliguen tanta gent a marxar de casa seva a la força?
La violència. Aquesta violència pot tenir diverses formes: militar, política, de gènere, de fe o violència econòmica, la gent migra per poder viure bé, no per viure millor, com pensen molts, migren per poder seguir encara vius i sense sentir-se en perill.
¿Com ha d’acollir el poble receptor a la gent que, com tu, hi aporta la seva cultura i costums per tenir una vida millor?
Amb tolerància i acceptació. Els nouvinguts són persones que tenen drets. Una cultura no es rebutja ni s’accepta en un instant, a vegades es necessita tota una vida per (des)fer-se d’una creença o (des)aprendre un costum. El que hem de recordar és que les persones necessiten ajuda, no lliçons ideològiques. Primer, ajudar aquestes persones a trobar lloc on viure, a trobar mitjans per poder treballar i comunicar-se, donar-li la possibilitat de l’aprenentatge amb calma i sense prejudicis. Per experiència, pròpia i d’altres, les persones quan arriben forçades a nous territoris arriben amb por i molta ansietat. Tractar això, primer, és a dir, fer-les sentir segures i acompanyades és primordial.
Davant l’agressió russa a Ucraïna els refugiats que han hagut de marxar han tingut més sort que els altres països com el Sudan, el Níger o el Senegal. ¿Com ho veu?
És lamentable pensar que una víctima de guerra tingui més sort que una altra. Una guerra és criminal sigui on sigui, però sí, la realitat demostra que hi ha qui prefereix refugiats amb “ulls blaus” o que “es vesteixin com de classe mitjana” i que “Ucraïna és diferent” que “Iraq o Afganistan”. Això demostra les misèries en les què es converteixen les persones immerses en les dinàmiques de guerres.
¿Europa té por a la immigració?
Com va dir l’Àngela Davis a Barcelona el 2017, “Europa ja no és blanca”. Hem de ser conscients que la por no és de la migració en si, sinó que és una por davant la pèrdua d’uns privilegis per sobre dels altres i és aquesta por la generadora de violència. Combatre la violència racista i xenòfoba i de gènere ha de ser la prioritat de les institucions locals i internacionals, així com de la societat civil, independentment d’on vingui la víctima.
Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr
