Menu
26 d'abril de 2024
Fa alguns anys vaig formar part d’una comunitat alternativa que tenia (i encara té) com a divises la mística, la profètica i la diversitat. Mística, per buscar incessantment la divinitat en totes les coses per mitjà de la pregària; profètica, per lluitar per la justícia i la llibertat; diversitat, per acollir i acceptar totes les formes de la mística i la profètica, encara que no les comparteixis ni potser les entenguis.
He de confessar que només he sabut practicar una de les tres divises, la de la mística. Amb avenços i retrocessos, però en general endavant. No he aconseguit lluitar per la justícia i la llibertat amb joia i sense ressentiment, amb compassió. I el mateix en el camp de la diversitat. Puc acceptar un cert nivell de diversitat, però arriba un punt en què soc incapaç de ser compassiu, de posar-me en el lloc de l’altre i d’admetre que la seva forma de mística i de profètica és tan vàlida com la meva.
Si m’heu llegit durant aquests anys a Foc Nou us n’haureu adonat. Tinc una gran facilitat per assenyalar la palla en l’ull de qui tinc al davant, que sol ser un/a cristià/na com jo, que intenta seguir el Crist de la manera que bonament pot, o sap, o li deixen. Poques vegades he sentit ni he mostrat compassió per aquests germans i germanes meus. Poques vegades he aconseguit posar-me en la seva pell. Intentar entendre perquè pensen el que pensen i fan el que fan.
El filòsof austríac Karl Popper (1902-1994) va descriure la paradoxa de la tolerància, que diu que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà destruïda pels intolerants. Però el fragment evangèlic que ens proposa el leccionari avui és aquest: “Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. (Lc 6,36-38).
Diguem que he preferit sempre (conscient o inconscientment, qui sap) limitar la tolerància, no fos cas que els “intolerants” segueixin triomfant. I judicar, i condemnar, i no perdonar, i no donar, i no ser compassiu. No donar treva ni mostrar debilitat a “l’enemic”, fins a la derrota final… Que trist!
En els darrers mesos s’han anat fent públics els documents que les diferents Conferències Episcopals han anat elaborant, fruit dels treballs del Sínode. Un dels temes que han sorgit en gairebé tots és el de l’acolliment de les persones amb diversitat sexual i/o de gènere (LGTBI), juntament amb la situació de les dones, de les persones divorciades, dels joves, etc. En una xerrada que van fer a Madrid, la Cristina Inogés i la Maria Luisa Berzosa, que formen part a Roma de l’equip tècnic del Sínode, van dir que aquests temes van sorgir contra tot pronòstic, que van caure pel seu propi pes, per sentit comú.
Després de segles en què les persones com jo hem estat tractades de pervertides, de pecadores, de malaltes, de “conducta intrínsecament desordenada” (en el Catecisme encara vigent!), de cop i volta els documents vaticans comencen a parlar de nosaltres com a persones que cal acollir, que cal integrar en l’església, a qui cal demanar perdó per haver-nos foragitat i insultat, juntament amb les dones, els joves i els divorciats tornats a casar.
I torno al començament. Aquest gir copernicà ha estat possible malgrat que persones com jo hem anat assenyalant la palla a l’ull de bisbes i monsenyors vaticans. Ha estat possible més aviat perquè algú els ha mirat als ulls i amb compassió els ha acompanyat cap al camí de la inclusió. Un camí que serà llarg, però que ara ha començat.
Amén.
