“És una revolució. I com altres revolucions, quan va començar a gestar-se molta gent ni va adonar-se del que estava passant”. Així explica Toni Padilla en un article a l’Ara, l’ascens de popularitat i l’èxit esportiu del Barça femení.
Diuen que aquestes noies sense complexos són referents per a les noves generacions i és cert. Moltes nenes i adolescents ja veuen més normal jugar a les places i als patis de les escoles amb una pilota als peus. I ja era hora. Sempre m’ha entristit veure com les noies, a mitja primària, deixen de jugar i moure’s i es queden en un racó xerrant. Que les relacions socials ja van bé, però fer esport és també una manera de créixer físicament i emocional i fa que siguem infants més temps. Potser els jocs haurien d’estar més diversificats perquè el futbol s’ho menja tot al pati, però aquesta ja seria una altra reflexió.
El cas és que les campiones del Barça han començat a encarnar valors que fins ara estaven associats principalment al món masculí. La força física, la velocitat, la resistència, una certa agressivitat. M’agrada sobretot l’esclat eufòric quan es marquen els gols: les expressions de les cares, els gestos, els punys alçats, els salts. Són imatges que hem vist centenars o milers de vegades fer als jugadors, i ara de sobte els fan noies amb cabells llargs recollits en cues de cavall. Les imatges valen més que mil paraules, o discursos sobre la igualtat, podríem dir en aquest cas. Però, tot i això, també hi ha relat. Putellas explica com van ser els seus inicis, com han hagut de lluitar, Bonmatí exhibeix samarreta pro refugiats al final de la Champions i León fa anys que va sortir de l’armari sense cap rebuig per part de les companyes. ¿Passaria el mateix als vestidors masculins?
La fortalesa física que mostren les jugadores contrasta amb el munt de petons que es fan entre elles. Resulta divertit el contrast. Es pot ser forta i carinyosa alhora. I és que de la mateixa manera que les dones anem ocupant espais mentals que fins fa poc estaven reservats majoritàriament als homes, ells també van canviant. La geració dels nostres pares, als marits que canviaven bolquers en deien calçasses. Avui ens resulta impensable, de fet, si ho preguntem als fills, no deuen saber ni què vol dir.
Ara bé, encara hi ha partit per jugar. Les cures d’infants i de gent gran recauen massa sovint en mares i filles. Nosaltres assumim tasques, professions, actituds que s’han identificat amb la masculinitat, perquè pensem que són positius, però tots hem de valorar la feina que històricament s’ha associat als rols femenins. ¿Què hi ha més important que et cuidin quan ho necessites? ¿Quan no et vals per tu mateix?
Tornant a les heroïnes blaugranes, no són només les més joves les que s’inspiren en la força de les blaugranes. Les boomers també aprenen d’aquestes noies valentes, d’una generació anterior a la nostra, que han trencat barreres i que es mostren decidides, capaces de superar els obstacles que se’ls presenten. Amb alegria, espontaneïtat, amb rialles i diversió, gaudint del que fan con si encara fossin canalla.
De revolucions, les dones n’estem fent moltes, i cada cop més homes ens hi acompanyen, perquè a ells també els toca adaptar-se i canviar. Són transformacions que es gesten a l’ombra, com la que es va cuinar en camps de futbol de sorra mal equipats durant anys; com les que fem a les parròquies i moviments d’Església les creients d’arreu del món quan imaginem unes institucions i unes comunitats més evangèliques. I segurament un dia, de cop i volta, aquestes revolucions esclataran. Ja no hi haurà qui aturi la pluja de gols.