La nostra capa superficial humana del dia a dia ens exigeix esforços per viure i sobreviure: estudi, feina, rendibilitat, adaptació. Normalment vivim més d’un estadi. Quan, en els cada vegada més escassos moments de calma, hi pensem, trobem que per sota d’aquesta superfície ens habiten sentiments diversos i moltes vegades contraris.
En paraules de la biòloga Heather Heying: “Estem més desganats, ansiosos, extrems i deprimits que mai”. La doctora aporta, en una entrevista divulgativa, la causa d’aquest desfasament que tots podem arribar a sentir i que molts patim sense ser-ne del tot conscients: “L’estructura dels nostres cossos amb prou feines ha canviat durant els últims 200.000 anys, però els contextos que ens envolten no han deixat de canviar a una velocitat cada vegada més gran (…) això afecta la nostra salut física, mental, social i mediambiental.” Afegeixo: el cervell és deutor de la consciència i de la lentitud.
¿Pensem que actualment la societat ens exigeix més del que estem disposats o preparats a fer? Durant l’últim any les tensions s’han disparat a nivell de perill mundial i, naturalment, els fets, reproduïts sense detura, ens han d’afectar. El present ens amenaça amb un futur encara més fosc, que fins i tot parla d’extinció en algun dels seus extrems. Ens en sentim al·ludits.
Observat això en tan curt espai, acabo amb les encertades conclusions del metge i investigador blanenc Salvador Macip al seu interessant llibre ¿Què ens fa humans? Notes per a un biohumanisme racionalista (Arcadia, 2022). Afirma Macip a l’inici: “La ciència és filosofia”. I acaba: “El viatge que hem de recórrer per acabar de controlar el nostre destí encara és llarg. El primer pas, i possiblement el més difícil de tots, és entendre com som i com funcionem.” Tenim el diagnòstic i, per solucionar els problemes generats per nosaltres mateixos, estic d’acord que el camí serà llarg i difícil a causa de la lentitud dels cossos.
