Modi no és Gandhi

L’Índia commemora enguany els tres quarts de segle d’independència del Regne Unit. Amb 900 milions de votants  ”la democràcia més gran del món” viu un moment de forta expansió econòmica i militar. I per primer cop en 75 anys, la identitat política del segon país més poblat del món, el seu caràcter laic i multicultural, semblen en regressió. Des que va guanyar les eleccions amb majoria absoluta el 2014, el primer ministre ultranacionalista hindú Narendra Modi, va concentrar la majoria dels poders al voltant de la seva persona i d’un company de molt temps, Amit Shah, ministre de l’Interior poderós i implacable.

En públic, Narendra Modi té cura d’ocultar que darrera la promesa de progressió social, clau del seu programa polític, vol imposar una ideologia que pretén excloure les comunitats que no s’ajusten als valors enaltits pel moviment nacionalista hindú. L’increment de la violència comunitària i de casta, l’empresonament dels opositors, l’assassinat de periodistes i els pogroms als barris musulmans o cristians contrasten amb la imatge omnipresent als mitjans indis i exportada a Occident, d’un patriarca carismàtic, religiós i proper als més necessitats com si Narendra Modi fos el nou Gandhi que hom esperava i no la persona que porta el país a una deriva autoritària.

La política exterior ve marcada per la rivalitat amb la Xina, amb qui l’Índia comparteix 4.000 quilòmetres de frontera. Vistes des de Nova Delhi, l’assistència econòmica a Sri Lanka, Pakistan, Nepal, Bangla Desh i Birmània, afegida al programa conegut com els “Nous camins de la seda”, es perceben com una estratègia de Pequín per ofegar-la. Avui, a mesura que l’Àsia s’ha convertit en el centre de les tensions mundials, l’Índia esdevé un soci geopolític i econòmic imprescindible per contrarestar l’ascens d’una Xina ambiciosa. Raó per la qual les violacions dels drets humans i l’empobriment democràtic que pateix l’Índia es condemnen per la Unió Europea i els Estats Units amb la boca petita.