Resistència

En la seva obra Estudis sobre la histèria (1895), Sigmund Freud explica com els seus pacients, a mesura que s’acosten al nucli més malmès del seu inconscient, desenvolupen una sèrie de mecanismes que ell anomena “resistència”. És com si volguessin evitar la rememoració, la interpretació i la guarició dels records més patògens, dels continguts més dolorosos, dels desigs o impulsos més amagats o que els avergonyeixen més. Per mitjà de la resistència, doncs, ens defensem del dolor i de la por. En principi ens protegeix, però si ens hi aferrem i ignorem que anem creixent i que les circumstàncies canvien, aquest sistema es queda obsolet i ens protegeix d’agents que ja no existeixen o que ja no representen amenaces tan grans com quan érem infants.

Tot això ve a tomb del que us vull explicar, referit, novament, a l’actitud de les nostres comunitats cristianes davant la diversitat sexual, afectiva i de gènere.

Quan escric això encara no ha passat una setmana d’uns fets que m’han esgarrifat. Un pastor protestant, bon amic, tenia previst batejar el fill d’una parella de noies en una celebració de la seva comunitat, una de les més inclusives de Barcelona. Una estona abans de començar es van presentar sis o set homes per preguntar-li la seva opinió sobre les persones LGTBI, tot i que ja la coneixien prèviament. Després d’insultar-lo (a ell i a la comunitat) van pretendre quedar-se a la porta de l’església repartint fulletons per demostrar als assistents “la veritat” davant l’engany a què eren exposats. Van marxar proferint tot tipus d’improperis i dient “penedeix-te!” al bon pastor, que no donava crèdit al que acabava de passar. Un exemple clar del mecanisme de “resistència” que definia Freud al principi d’aquest escrit.

Abans de l’estiu, des de l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Catalunya (ACGIL), a la qual pertanyo, vam adreçar un escrit als responsables del procés sinodal de totes les diòcesis catalanes, exposant i raonant el nostre posicionament i el de la resta d’entitats cristianes LGTBI de l’estat per la plena inclusió de la diversitat sexual i de gènere en l’Església. Ens han contestat de tres bisbats. Fins i tot hem pogut parlar llargament amb un bon bisbe. Hem constatat que en quatre dels documents de síntesi del procés sinodal se’ns esmenta. En el del meu bisbat vull suposar que quan es parla de “situacions humanes complexes i edificades amb altres paràmetres (sic!)” es deu referir a les persones amb diversitat sexual, afectiva i de gènere. ¿Com interpretar els silencis i els circumloquis de la resta de bisbats si no és apel·lant al mecanisme de “resistència”?

Tant la turbamulta que volia apedregar (simbòlicament) el bon amic pastor com els bons mossens que han redactat els documents de síntesi dels treballs del Sínode han desenvolupat (al meu entendre) a la perfecció el mecanisme freudià, per mitjà de l’atac directe o del silenci, perquè la diversitat sexual i de gènere els fa mal i els fa por. Caldria que es preguntessin per què els avergonyeix o els fa mal, quins impulsos amagats hi ha darrere aquesta resistència. Caldria que s’adonessin que les circumstàncies han canviat i que aquest sistema els vol protegir d’agents o d’amenaces que ja no existeixen. Es tracta de créixer i de madurar, en definitiva.

Que prenguin exemple d’esglésies com la d’Escòcia, d’Anglaterra, de Suècia o de Noruega, en el camp reformat, o de processos sinodals com els d’Alemanya, França, Suïssa o fins i tot Itàlia, en el camp catòlic romà.

No voldria acabar sense esmentar el magnífic Quadern que acaba de publicar  “Cristianisme i Justícia” sobre “El reconeixement de les persones LGTBIQ+ en l’Església”. Així, amb totes les lletres!

Però mentrestant, les persones LGTBI seguim condemnades a l’ostracisme i a la justificació constant en el si de les nostres comunitats, a aguantar atacs i silencis com els que us he explicat. ¿Fins quan?