Abusos: retre comptes i buscar solucions

Una realitat devastadora que fereix el cor: l’“Informe sobre abusos sexuals en l’àmbit de l’Església catòlica i el paper dels poders públics” que va presentar el passat 27 d’octubre Ángel Gabilondo, el Defensor del Poble, ens fa de mirall d’una Església i d’una societat que no ha sabut donar resposta a un drama de dimensions esfereïdores.

Cap institució pot controlar el comportament de tots i cadascun dels seus membres, però sí que és responsable de com gestiona els delictes comesos. I una de les conclusions de l’informe és que hi ha hagut, per part de l’Església, una política d’encobriment dels abusadors i de menysteniment cap a les víctimes durant anys. Això és així i no podem buscar pal·liatius.

Aquesta cultura de l’encobriment s’ha justificat en nom d’un bé superior que era el de protegir la institució, quan en realitat l’ha debilitada de tal forma que els abusos s’han convertit en el principal motiu de falta de credibilitat de l’Església a escala mundial.

I és que l’escàndol és majúscul perquè qui dona lliçons de moral es comporta de forma immoral, qui t’ajuda a connectar amb la teva dimensió espiritual, la manipula per als seus desitjos més terrenals, qui s’erigeix com a representant del sagrat, et profana. La contradicció és tan gran que el desprestigi eclesial és enorme.

El Sant Pare ha portat a terme una política de tolerància zero cap als abusos. El mateix informe Gabilondo remarca “el coraje institucional de quienes han optado por asumir la responsabilidad que corresponde a la institución por la victimización producida”. Hi ha un canvi de rumb clar en aquest sentit, però cal veure com aquesta transformació es concreta en el dia a dia de les comunitats.

La reacció de la Conferència Episcopal Espanyola ha estat doble. D’una banda, ha demanat perdó a les víctimes i s’ha compromès a treballar en la prevenció dels abusos. De l’altra, ha posat en dubte les xifres extrapolades de víctimes que han mostrat els mitjans. Crec que per a una part important de l’opinió pública, aquesta segona resposta més defensiva reforça la desconfiança cap a la institució.

El més urgent és saber i comunicar què s’està fent ja a les diòcesis i congregacions espanyoles per a la prevenció i per a la reparació del dany causat. ¿Totes tenen protocols aprovats? ¿Es garanteixen llocs segurs per poder fer denúncies? ¿Les persones que se n’ocupen, estan preparades professionalment?

Si posem les víctimes al centre, com reclama tant el papa Francesc com l’informe estatal, la gestió ha de ser contundent, transparent i clara. Conec escoles cristianes amb una gran implicació en aquest tema, on es treballa amb organismes especialitzats. ¿Ho fan totes? El repàs dels menús principals dels webs d’alguns centres educatius mostren un tractament desigual. I pel que fa als webs d’escoles públiques, no he sabut trobar cap referència a aquest tema. Per això, és inajornable, tal com assenyala l’informe, que el problema de l’abús s’abordi de forma conjunta en tots els àmbits en què els menors són presents: escoles públiques i concertades, entitats esportives, esplais, famílies, etc.

En aquest sentit, l’enquesta inclosa en l’informe ens ajuda a contextualitzar. Per posar alguns exemples, un 34% dels casos d’abús van succeir en l’entorn familiar, un 17,7% en la via pública, un 10% en l’àmbit religiós, un 9,6% en l’àmbit educatiu no religiós i un 9,5% en l’àmbit social. Les dades ens mostren com la responsabilitat és compartida i, per tant, la recerca de les solucions també ho ha de ser. La contundència —necessària— amb què se’ns jutja s’ha de fer extensiva a tots els àmbits on s’ha produït l’abús.

En definitiva, cadascú ha de tenir casa seva en ordre, i com diu un amic, ja que hem sigut part del problema, siguem part de la solució.