La por

La por és un sentiment, sempre desagradable, comú a totes les persones. La por es ramifica en moltes vies que es poden arribar a enllaçar i que provoquen estats mentals molt greus, fins i tot amb resultat de mort.

Actualment, i sempre amb tots els matisos que siguin necessaris, la humanitat, totalment interconnectada i, segurament per aquesta causa, pateix un clima general de por: la por difusa però real i actual d’atacs nuclears, de guerres, de capitalisme ferotge que empeny la societat a la pobresa, la soledat i la desesperació total. Aquest clima limita en amplis sectors les activitats i possibilitats del viure. Realitat cada vegada més crua de l’afirmació evangèlica: “aquell qui més té, més li serà donat; a qui no té, fins i tot el poc que té li serà pres (Lluc.19, 11-28).”

Aquests últims temps nostres i a partir de la pandèmia, la por s’ha tornat més real i ha penetrat els individus. Sobretot ha afectat nens i joves en diversos aspectes, provocant-los conseqüències terrribles que van des del desemparament fins el suïcidi, primera causa de mort no natural a Espanya. Pobresa severa, canvis socials, desatencions, famílies desestructurades. Les famílies, les escoles i la sanitat ho detecten o ho haurien de detectar, però massa sovint topen amb els límits econòmics per solucionar-ho i les situacions es tornen greus. Qui més té menys contribueix a pal·liar la misèria.

A l’altre extrem de la vida trobem els ancians. Les causes que els afecten negativament poden ser diferents però no gaire: desatenció sovintejada, solitud, malaltia, falta d’acolliment públic… Els ancians no van a escola i les famílies actuals s’han dispersat. Les atencions clíniques, psicològiques i psiquiàtriques són escasses o fora del seu abast, això en el cas que l’individu vulgui reconèixer la causa dels seus temors i posar-hi remei.

La por no és altra cosa que un gran desconsol i qui té el remei a la mà no l’aplica. La política dels fets ho confirma. L’evangeli també.