Fins fa molt poc el tema de la situació de les dones a l’Església catòlica es trobava en un cul-de-sac. La doctrina oficial i una part dels fidels considerava que les dones ja ocupàvem l’espai que ens pertocava i qualsevol reivindicació era considerada una deslleialtat. Altres (una majoria a l’Església catalana, m’atreviria a dir) consideraven que el tema no tenia un bon encaix però era una anomalia a la qual ens havíem acostumat. A les dones que reivindicaven un tracte més just o bé se les menystenia o bé se les ignorava.
Però darrerament s’observen alguns canvis. D’una banda l’auge del feminisne en general i el catòlic en particular empeny amb arguments, força organitzativa i denúncies, i de l’altre hi ha fets simbòlicament rellevants que ens arriben de la mateixa institució, amb el Sant Pare com a màxim precursor. Destaco el nomenament d’expertes de gran vàlua científica i professional (incloses tres premis Nobel) en espais de responsabilitat al Vaticà. El diari ABC en recollia fins a 14 en un article en què lloava “la prioridad que el Papa Francisco está dando a corregir el desproporcionado peso de los clérigos y los hombres en general, en la dirección de la Iglesia católica” (la cursiva és meva). Trobo significatiu l’enfocament d’un diari gens sospitós de posicionaments progressistes radicals. Algú pot dir que catorze són molt poques, i és cert, però el que és rellevant és que s’hagin nomenat en un període relativament breu de temps i que hagin arribat a espais de responsabilitat als quals abans no hi accedien.
També vull destacar especialment el procés sinodal que s’ha obert amb motiu del Sínode dels bisbes 2021-2023. En un evident canvi de paradigma eclesial que cal aprofitar, Francesc planteja el repte que la veu de tots els batejats (homes i dones) sigui escoltada amb atenció. Una bona forma de combatre el clericalisme que ell mateix critica amb contundència. En els documents preparatoris del sínode hi llegim, fent referència a processos participatius ja iniciats: “Es confirmen (…) la sol·licitud d’una valoració més gran de les dones i d’espais de participació en la missió de l’Església, ja assenyalats per les Assemblees sinodals de 2018 i de 2019. En aquesta mateixa línia s’ha de considerar la recent institució del ministeri laical de catequista i l’obertura a les dones de l’accés als ministeris del lectorat i de l’acolitat”.
En aquest sentit el procés de caminar junts que proposa el sínode és una oportunitat per a les dones, per poder expressar-nos amb llibertat dins la mateixa institució. Ara bé, ja comencen a sentir-se veus que ens demanen paciència; que l’Església necessita el seu temps, i que no tothom va al mateix ritme. Es pot demanar paciència si es van veient canvis reals més enllà de gestos simbòlics. Es pot demanar paciència si hi ha un mínim full de ruta compartit i hi ha voluntat d’avançar-hi. Es pot demanar paciència sempre que no es vulgui dir que aquest tema no és prioritari i que es guarda en un calaix. I em pregunto, en darrer terme, ¿per què quan es parla de discriminacions de gènere apareix la paciència i ningú s’atreveix a esgrimir-la quan la injustícia té arrels econòmiques, racials, o migratòries? En definitiva, el tema de les dones ha passat de ser tabú a formar part tímidament de l’agenda eclesial. És un pas important, però les expectatives generades han de cristal·litzar en algunes concrecions, perquè sinó haurem de fer de la impaciència, virtut.
