‘Democradura’

Darrerament els polítics i la premsa europeus solen definir països com Rússia, Brasil, Turquia o Hongria amb el neologisme de “democradures”. La paraula és una amalgama de dos conceptes contradictoris, un oxímoron de democràcia i dictadura. Vindria a ser un règim polític que, a través del seu sistema d’elecció sembla democràtic, però on la realitat de l’exercici del poder s’inclina cap a la dictadura i la supressió de l’estat de dret. La democradura és, per tant, un simulacre que combina les aparences formals de la democràcia amb la instal·lació progressiva d’una dictadura. A diferència de les tiranies clàssiques, el poder no ataca frontalment l’ideal democràtic.

Inspirats en aquest model, els militars van recuperar el poder a Birmània incriminant el president regularment elegit. A l’Índia, el Primer Ministre Narendra Modi, al capdavant d’un partit nacionalista hindú ataca les minories religioses per establir el seu poder sobre les bases més estables: la connivència entre religió i poder. El populisme contemporani, que es complau en donar lliçons d’una democràcia més autèntica “donant la paraula al poble oprimit per les elits”, és fruit d’un profund desencant social, alimentat pel sentiment de molts ciutadans de no ser escoltats, de no comptar per a res. 

Durant les tres últimes dècades del segle XX el camp de la democràcia semblava consolidat, les dictadures queien gradualment, gairebé arreu, des de Sud-Àfrica fins a l’Europa central, des de Tailàndia fins al Brasil. Amb certa ingenuïtat vam suposar el nostre sistema de govern tan desitjable que tot el món s’hi convertiria. A principis del segle XXI, la Primavera Àrab del 2011 semblava, per un moment, confirmar el caràcter ineludible de la democràcia. Les successives crisis econòmiques van fer trontollar aquest sistema donant pas al creixement dels partits nacionalistes i extremistes dins la mateixa Unió Europea, confirmant el risc de veure com poders legítimament elegits podrien segrestar els principis democràtics que els van permetre guanyar.