Menu
27 d'abril de 2024
Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de gestionar una petita borsa de treball a la Càritas de la meva ciutat. La major part de les dones que demanaven feina venien de molt lluny, havent deixat la seva família enrere. Moltes es trobaven en situació irregular. Treballaven com a internes i, per tant, no tenien domicili fix. Cada cop que la persona que cuidaven entrava en una residència o es moria, a més de perdre la feina, perdien l’habitatge.
Tot plegat em va permetre una observació privilegiada de situacions que sovint romanen amagades. D’entrada, la solitud i el patiment, no només de les persones que arribaven demanant feina, sinó també dels qui l’oferien, dones majoritàriament. Arrossegaven cansament, impotència i la impossibilitat de donar resposta a les exigències de la cura d’algú enllitat o desorientat i, alhora, de continuar treballant o atenent altres membres de la família. També la constatació que amb l’escàs import d’algunes pensions es fa molt difícil pagar sous dignes. A banda, és clar, de l’escassa valoració que es fa de la feina de cura i de neteja, en general.
La solitud i el patiment, per motius diferents, afecten també moltes cuidadores immigrades: l’enyorança de la família, el fet d’haver d’enviar a casa bona part dels ingressos, el risc d’expulsió, la necessitat d’aprendre qüestions bàsiques que aquí es fan de manera diferent al seu lloc d’origen, i per descomptat la duresa de la feina i la precarietat, sovint, de les condicions en què es desenvolupa. Perquè no tothom està disposat a pagar assegurança (si la situació legal ho permet), o un sou digne, amb el pretext que ja es facilita sostre i menjar. Hi ha qui pensa que amb una estona lliure una tarda a la setmana n’hi ha prou. Per descomptat, difícilment hi ha formació o supervisió emocional per tenir cura de persones amb grans dificultats cognitives. Moltes d’aquestes cuidadores, a més, van de dol en dol, quan es mor la persona que atenen. Dol afectiu, perquè no és estrany que sorgeixin vincles, i el dol per perdre la feina i l’habitatge. És un tornar a començar constant.
Viure en el lloc on treballes, en situació irregular i sense drets reconeguts és ocasió també per abusos de caràcter sexual, que es continuen donant, com denuncien els sindicats.
Per contra, també aquest servei ha estat i continua sent una font d’amistat i d’agraïment amb els familiars quan hi ha hagut respecte mutu. La qualitat de l’acompanyament en la malaltia i en la mort és un tresor que segur que tots voldríem per a nosaltres. I la necessitat de trobar persones que hi treballin en el domicili i que ho facin bé és notòria.
Faríem bé tots plegats, polítics i ciutadans, de prendre unes quantes mesures: 1) Mentalitzar-nos que les condicions laborals de les cuidadores han de ser dignes (en les instal·lacions, en el salari, en l’assegurança, en el tracte, en el temps lliure i en la formació que faci falta); 2) regularitzar tant com sigui possible la situació legal de les persones nouvingudes perquè puguin ser contractades en condicions, per evitar la irrupció de màfies, per obtenir formació i feina de qualitat; 3) valorar la feina de neteja, de cuina i de cura, en la seva complexitat i en tot el desgast físic i psicològic que representa; 4) fer aflorar tota la feina domèstica de neteja i de cura que es fa, perquè cotitzi degudament tant a la Seguretat Social com a Hisenda. Perquè en el futur tothom pugui disposar de jubilació i perquè qualsevol accident laboral o malaltia professional puguin ser degudament ateses; 5) incrementar, és clar, els recursos socials i econòmics perquè aquests contractes es puguin fer complint tots els requisits, tant quan els contracten directament famílies com quan ho fan empreses.
Fins ara, les feines a domicili que es fan a través de licitacions públiques són escandalosament a la baixa, en benefici de grans empreses i en detriment dels seus treballadors.
