Els jueus

Potser és una obvietat, però crec que val la pena recordar que la ruptura que significa el cristianisme respecte del judaisme té més a veure amb la forma que amb el fons. És a dir, en prioritzar la forma, el deure acrític, davant el fons, les persones “de carn i ossos”. I que quan Jesús diu “està escrit que” tal “però jo us dic que” qual, està insistint en el fet que fins i tot el que està fixat “divinament” ha de sotmetre’s a la dignitat humana. I també és una obvietat que la història de l’Evangeli no s’acaba en aquest conflicte concret, sinó que és aplicable a tot arreu i en tots els moments. També al cristianisme i totes les cultures, a la política i l’economia, a la feina i la família. Res, per més bo que sembli, està prou protegit d’aquest biaix que Jesús denuncia. I res no està exempt de formar part de la solució d’aquest biaix, com Jesús anuncia.

Per això, enmig de la cruenta guerra que vivim ara a Terra Santa, tant és qui pensi que en té més culpa, em sembla que val la pena recordar que el judaisme ―la protecció del qual incentiva l’establiment de l’estat d’Israel després de l’holocaust de la II Guerra Mundial― és clau en la cultura occidental i els valors que avui la defineixen. Steiner deia en un breu assaig que hi havia dos factors que cohesionaven Europa. Un, deia, els cafès que recorren les cantonades del continent. L’altre és el judaisme. D’una banda, perquè la Diàspora fa dels jueus errants el “recipient” de les cultures europees per on viatgen, o fugen, o enterren massivament. De l’altra, perquè, des dels textos més antics de la tradició fins a la Modernitat, i més, hi ha un viatge llarg d’idees nascudes d’un poble que no entenia per quina raó era el més pringat. La idea d’un Déu que s’identifica amb els dissortats, la del progrés, la d’un jo responsable que depèn del tu, etc. Del rei David a Einstein, del rei Salomó a Marx, de Moisès a Freud, de Rut i Ester a Woody Allen i Simone Weil, de Job a Primo Levi. Tot això també està en joc en les guerres d’avui.