Un bisbe més papista que el Papa

En una comunitat catòlica de Ciutadella, a Menorca, hi ha una noia a qui el bisbat li va comunicar el passat mes d’octubre que no podia continuar fent de catequista. Ella ha crescut en aquesta comunitat, i ara feia aquest servei per retornar una part del que ha rebut. Aquesta noia n’estima una altra i ha decidit casar-s’hi. Volen formalitzar el seu projecte de futur d’amor i fidelitat i evidentment ho han fet amb una cerimònia civil ja que el matrimoni catòlic, de moment, està reservat a la unió entre persones de diferent sexe. La decisió episcopal ha causat un gran rebombori al centre catequístic de Ciutadella, i tant l’equip de catequistes com altres grups de cristians de Menorca s’han organitzat per protestar davant d’aquesta decisió.

La mateixa setmana, el papa Francesc feia unes declaracions sobre la necessitat de la unió civil entre persones del mateix sexe. I no és veritat que la Santa Seu el desmentís ja que, concretament en aquest punt, la carta enviada per la Secretaria d’Estat del Vaticà deia que el Papa havia parlat de la necessitat de fer una llei de convivència civil per garantir el dret d’aquestes persones a tenir certa cobertura legal.

L’exhortació apostòlica Amoris Laetitia ens recorda que per raons de tendència sexual ningú ha de patir “cap signe de discriminació injusta”, i responent a preguntes de periodistes sobre el col·lectiu homosexual, el Papa diu: “¿Qui soc jo per jutjar-los?”. Doncs Francesc Conesa, bisbe de Menorca, sí que ha jutjat, i amb la seva decisió ha causat patiment, estigmatització i desencís. ¿Calia ser més papista que el Papa?

A banda de la discrepància amb les opinions del Sant Pare (que no és un tema menor) em pregunto, a parer del cap de l’Església de Menorca, què havia de fer aquesta noia? ¿Quin missatge s’envia a les persones que com ella són creients i se senten atretes per persones del mateix sexe? ¿Se’ls proposa que siguin cèlibes? Em sembla absurd perquè el celibat s’entén com un acte de llibertat i perquè obligar algú a reprimir la seva dimensió sexual pot generar una infelicitat molt gran amb conseqüències psicològiques negatives. L’altra opció deu ser la de fingir, fer veure que es conviu amb la persona que estimes com si fos una amiga, una companya de pis. Segurament si aquesta noia no s’hagués casat, aquí no hauria passat res. ¿És aquest el missatge que volem donar a la gent jove que encara se sent atreta per la nostra opció religiosa? ¿És millor fingir que comprometre’s amb qui estimes?

D’altra banda, comença a haver-hi una certa tradició dins les comunitats eclesials d’anar normalitzant totes les orientacions sexuals. Com ens recorda Enric Vilà en un interessant article a Religión Digital, jesuïtes, franciscans i benedictins (afegeixo: i algun prevere diocesà) realitzen cerimònies de benedicció de parelles de gais i lesbianes en el si de les comunitats.

També cal destacar el manifest recent de la Comunitat de Vida Cristiana (CVX España) de compromís amb les persones LGTBI. La CVX, vinculada als jesuïtes, “viu com un do de Déu estar formada per persones amb orientacions sexuals diverses” i manifesta que “els càrrecs de responsabilitat i representació de la comunitat estan obertes a totes elles”. Us en recomano la lectura.

En aquesta Església nostra de llums i ombres, el camí de la no discriminació en aquest tema és obert i cal triar si hom vol anar endavant o endarrere. Al final de l’entrevista que va concedir al portal menorca.info el passat novembre, i com a retret als que s’han queixat de la seva decisió, el bisbe de Menorca deia: “Somos pocos y debemos trabajar unidos para crecer como Iglesia samaritana”. Crec que és precisament la seva decisió la que ha dividit, ha creat conflicte allà on no n’hi havia i ha mostrat un rostre allunyat de la paràbola del bon samarità. Senyor bisbe Francesc Conesa, sempre s’és a temps de rectificar.