Àvia nostra que estàs en el cel

El vincle amb els éssers estimats que ja no hi són és una experiència humana que compartim creients i no creients: uns pensarem que són al cel i ens hi esperen, i com ens diu de Jesús l’Evangeli de Joan, van a preparar-nos-hi l’estada. Els altres diran que perduren a la nostra memòria.

“Jo no soc cristiana però sovint reso a la meva mare que ja no hi és”. Més d’una vegada i més de dues, amigues no creients m’han fet confessions d’aquest tipus. En què creuen els qui no creuen (Empúries, 1997), era el títol del llibre de diàlegs, que ja té uns anyets, entre el llavors cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, i l’escriptor Umberto Eco. 

En tot això m’hi va fer pensar una nit, quan els meus fills, que fa temps que viuen allunyats de la nostra tradició religiosa, em van proposar resar un Parenostre. Només feia uns dies que la seva àvia, la meva mare, ens havia deixat de forma sobtada. I de cop comencen dient: “Àvia nostra que estàs en el cel…” Em va sorprendre i d’entrada em va semblar estrany. La substitució del Pare per l’àvia era xocant, però vaig pensar: és la seva forma de resar-li i fan servir una pregària que coneixen. Em va reconfortar i alhora em va agradar l’associació de la divinitat amb una figura femenina. Al final tot són analogies, i la metàfora de l’àvia també és molt bonica.

Sempre m’ha fascinat la relació entre les persones que ens declarem creients i les que no s’identifiquen amb cap confessió religiosa. ¿Què ens uneix i què ens distancia? D’una banda sembla que no hi hagi cap diferència: els sentiments, les vivències, són les mateixes. L’experiència humana és compartida, i sovint una certa dimensió transcendent també: la fascinació per la natura, l’emoció davant una experiència artística, el neguit de la mort, la necessitat de rituals. Per això es creen versions laiques de casaments, batejos, etcètera; o podem dir que nosaltres hem creat versions religioses d’experiències humanes. És el dilema de l’ou o la gallina. 

D’altra banda sembla que la lectura de la pròpia vida sigui molt diferent si un té fe o bé les creences li semblen una absurditat. “Els cristians ho teniu més fàcil davant la mort”, m’han dit a vegades alguns amics incrèduls. No he sabut mai si és cert o no. Vaig viure la mort del meu pare amb 14 anys i amb una fe més tendra, vaig tenir clar, claríssim, que ell no acabava allà. Tenia la certesa que era al cel (fos el que fos el que anomenem cel) i que des d’allà em continuava acompanyant. Ara, amb 54 anys, 40 anys després, he vist marxar la meva mare, i amb una fe més adulta, la certesa és menor. És menor la seguretat que ella continua com la persona que va ser. És més gran la sensació de misteri sobre el que hi ha després de la vida. Més gran la sensació que alguna existència s’ha acabat definitivament. I alhora, i paradoxalment, hi ha una intuïció d’un acompanyament que continua.

El que sí puc dir és que l’agraïment per tot el que he viscut amb les persones que ja no hi són i el fet d’haver-me sentit profundament estimada per elles, és el que més em consola davant la buidor i la tristesa de la pèrdua. L’agraïment afebleix la pena, i aquesta és una experiència que creients, agnòstics i ateus podem compartir.

Com deia a l’inici de l’article, el vincle amb els éssers estimats que ja no hi són és una experiència humana que compartim creients i no creients. Uns pensarem que són al cel i ens hi esperen, i com ens diu de Jesús l’Evangeli de Joan, van a preparar-nos-hi l’estada. Els altres diran que perduren a la nostra memòria. Sigui com sigui, molts sentim la seva presència a prop i això, poc o molt, ens reconforta. 

Com ha dit sempre el papa Francesc durant els seus deu anys de pontificat, que ara tothom valora, hem de viure la fe des de les perifèries, i per a mi això també significa llegir l’experiència transcendent dels qui es declaren no creients, per intentar entendre que el que compartim és realment molt més important que el que ens diferencia.