Un gran negoci

Una conseqüència preocupant de la invasió militar d’Ucraïna el passat 24 de febrer per part de Rússia va ser que dos països històricament neutrals, Finlàndia i Suècia, decideixen revisar la seva posició demanant l’adhesió a l’Aliança Atlàntica (OTAN). En aquesta línia Olaf Scholz, canceller d’Alemanya, va anunciar “un canvi d’època” enterrant la postura antimilitarista alemanya pujant la despesa en defensa fins al 2% del PIB.

La desaparició de l’URSS i del bloc de l’Est no va suposar el desarmament que molts havien pronosticat. Al contrari, les inversions en tecnologia militar i equips sofisticats són cada dia més complexos i onerosos. Les grans potències es tanquen dintre d’una lògica bèl·lica en què el món estaria amenaçat per conflictes d’una magnitud sense precedents, alimentant la por de l’amenaça nuclear com hem vist des que va començar la invasió d’Ucraïna.

Els beneficis pels fabricants d’armes són vergonyosos. Des de l’inici del conflicte a Ucraïna, els principals grups han vist augmentar les seves comandes. Als Estats Units, primer productor mundial d’armes, el complex militar-industrial, després d’haver-se enriquit durant els darrers anys invocant la suposada amenaça xinesa, veu créixer les seves produccions gràcies al flux d’armes enviades a Kíev i al rearmament finlandès, suec i alemany.

Quan Rússia va enviar tropes i tancs a la frontera d’Ucraïna, molts van pensar que es tractava d’una demostració de força. Era oblidar que Ucraïna és el graner d’Europa gràcies a la seva producció de blat, que té importants reserves de minerals com la conca del Donbass amb milions de tones de carbó, jaciments importants com el de ferro de Krivoy, el de manganès de Níkopol i l’energia de la poderosa central hidroelèctrica del Dnièper. Si afegim un accés òptim al mar amb la base de Sebastòpol tenim el tres ingredients de tota guerra: polític, econòmic i geogràfic. Un cop més, sacrificar generacions de joves en conflictes és més profitós que la salut, l’educació i la transició ecològica.