Enguany ens hem desitjat novament feliç Nadal i bon any nou. Precisament perquè fa molts anys que ens ho desitgem, penso que ja s’hauria de notar l’efecte “felicitat i bondat”, que realment es tradueix en benestar social. No obstant això, l’experiència de cada dia ens diu ben clarament que el desig de confort o ben viure no s’acompleix ni de bon tros.
¿Gent de poca fe? Fe en tenim, però es limita a les previsions del dia. Els catalans som pràctics, som persones treballadores que no fem volar coloms. Treballem molt: per a nosaltres i per als altres. Els altres serien el nucli familiar, els necessitats que malviuen al carrer i, encara, alguns més de fronteres enllà destrossats per les guerres i les catàstrofes.
Per entendre aquesta difícil obtenció, cal saber que per damunt de tot hi ha la voracitat econòmica dels poderosos que ens prenen els diners per la força de les lleis i els malbaraten, mantenint càrrecs, situacions i llocs innecessaris i prenent decisions adverses. Tot, menys procurar la bonança d’aquest poble que tantes felicitats i prosperitat s’ha desitjat.
Salvador Espriu és un poeta contundent i sovint em dic dos pensaments seus que em fan veure la dura realitat. El primer: “Oh, com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra!”; el segon: “Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores…” (Assaig de Càntic en el temple)
Els que ens desitgem felicitat, alhora mantenim una lleu esperança, sí, però sabem que la llum es fa molt llarga d’aconseguir (aquí i ara hi podríem afegir el doble sentit que tots pensem) i per això ens dediquem a construir la ciutat del dia a dia, difícil per a tants. Que som al fons de la cisterna, és una cosa que també ho sabem: les lleis generals ens hi han abocat de grat o per força. No obstant, els catalans confiem que un dia o altre i amb gran esforç, FAREM EL CIM.
