9 de juliol de 2025

‘El aprendiz de Gaudí’, el somni de la dignitat humana a la Barcelona de l’arquitecte de Déu

25 juny 2025

Quan falta un any pel primer centenari de la mort d’Antoni Gaudí, Jesús Bastante (Madrid, 1976), cofundador i actual redactor en cap de Religión digital, ha presentat el 10 de juny el llibre El aprendiz de Gaudí. És el seu tercer intent en el camp de la novel·la, en aquest cas una recreació històrica. L’època triada va de l’any 1879 al 1926, pivotant fort sobre el 1926.

Tot passa en una Barcelona que ha enderrocat les muralles i s’estén segons el Pla Cerdà. La Sagrada Família no és més que un terreny i una cripta. Gaudí, després de la renúncia de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar i la negativa de Joan Martorell, acaba de rebre l’encàrrec de continuar l’obra que ell hi innova profundament, com també la ciutat ho feia.

El relat té tres parts, amb 13, 18 i 16 capítols respectivament. L’escena pràcticament sempre a Barcelona, amb breus incursions a Tarragona, a Mataró, a Puigcerdà… i fins a París. Al final, en un breu apèndix a manera d’agraïment, l’autor confessa l’origen de la seva inspiració en la seva primera visita a la catedral dels pobres l’any olímpic, 1992. També hi afirma la realitat històrica i ben documentada de molts dels personatges, així com la ficció d’altres de ben entranyables: Pau, Bernabé, Eulàlia, Roger Oriol…

El marc històric està ben recreat, amb personatges coneguts que ocupen el seu lloc en el relat i uns fets històrics: trist final de l’imperi colonial, l’aventura al Rif, l’emigració massiva, la misèria, la incipient lluita obrera, l’anarquisme i les bombes Orsini, l’atemptat del Liceu, la Setmana Tràgica, etc. Com que el fil narratiu no és seguit, sinó que fa ziga-zagues, el temps va endavant i endarrere, seguint ara l’un ara l’altre dels protagonistes. Enllà d’ells, les situacions ofereixen un escenari inquietant on es barreja la condició paupèrrima dels treballadors amb la creixença dels moviments llibertaris i la duresa de la repressió. El bon coneixement de la ciutat i de la seva història recent fa que la lectura sigui convincent. Els capítols, curts en general, mantenen l’ànim en suspens i sense decaure.

Creiem un encert haver deixat alguns personatges una mica a contrallum potser perquè el lector se centrés justament en els personatges ficticis, retrat al nostre entendre d’un personatge col·lectiu, per a qui Antoni Gaudí aixecava la seva catedral: els pobres, immensa multitud. En diferents moments ocupen el lloc principal, per exemple en el capítol segon de la tercera part, en les exèquies del geni de Reus i en el capítol tretzè de la tercera part, en les escoles creades per Gaudí per a ells. La persona de Gaudí queda envoltada i protegida per una atmosfera especial, que la situa per moments més enllà dels fets narrats, com si visqués en un altre món, el seu.

Encara que sigui una cosa de menys importància, no podem ignorar que l’autor, nascut a Madrid, es mostra sensible i proper a la realitat catalana que sembla comprendre des de dins. Un detall ho palesa: manté, en cursiva, certs noms en català –Pau, l’expòsit, Pepeta Moreu, Eusebi Güell, nen, etc.–, cosa que no podem deixar de valorar com cal.

Per acabar, el conjunt deixa en l’ànim una barreja de sensacions, on segurament predomina l’admiració cap al personatge real d’Antoni Gaudí, però molt més pel que significa i encarna. La mateixa ciutat esdevé també veritable protagonista del relat, mentre creix guiada per un somni de dignitat humana, tot i que il·luminada per les fogueres i revoltes, com el color d’una margarida de color taronja, la flor de la força, de l’energia, la flor del triomf, nen.