Campanars que són vius

Església de Sant Joan Baptista - Ajuntament de Valls - @visitavalls
Església de Sant Joan Baptista - Ajuntament de Valls - @visitavalls

¿Com es devien veure les ciutats, fa 125 anys, a 74 metres d’alçada? A Valls, en tenien la resposta, ja que sense haver arribat encara al segle XX comptaven amb el campanar més alt de tot Catalunya, el de l’Església Arxiprestal de Sant Joan Baptista. I feia, precisament, això, setanta-quatre metres, com ara. Per saber com és, tan sols cal imaginar-se una estructura en forma de llapis amb punta fina ben col·locat dins el seu portallapis, conformant una torre que impressiona per l’alçada tant des de lluny com des d’uns pocs metres, a pesar de la seva famolenca composició. Alt com un sant Pau, tot i que l’advocació, a la capital de l’Alt Camp, no recaigui envers el predicador romà.

Des d’allà dalt, amb vents huracanats que desconfiguren el rostre, s’hi veuria de tot, fa més d’un segle: rucs i mules, carrers de pedra, càntirs i palla als camps. Setanta-quatre metres, ni més ni menys, com els que va mesurar aquest estiu l’entrepà més llarg del món, un rècord històric, i que ha estat menjat a Mèxic, o com els d’un edifici des del qual, a Noruega, els jugadors de futbol d’un equip del país van aconseguir el 2016 xutar una pilota… i marcar gol en una porteria. Situada a terra, és clar. Una distància que no només ha permès que el de Valls sigui el campanar català més alt, sinó que esdevingui metafòricament el sostre del catolicisme a Catalunya (tot i que, de sostres, no se’n vulguin ficar, des del Vaticà), a pesar de pagar-ne un peatge d’alçada: està previst que l’any vinent s’hi facin reformes perquè els materials utilitzats per aixecar-lo ja grinyolen.

Oberta aquesta necessitat d’actuació s’obre també el debat de la conveniència d’invertir-hi tants esforços econòmics després que la trencadora xifra d’un milió d’euros hagi caigut com un gerro d’aigua freda sobre el teixit social de la zona abans de pujar-hi paletes i talotxes a aquelles alçades. Una obra faraònica, lògicament, que farà passar per quiròfan “tant sí com no” la majestuositat vallenca, en paraules de l’historiador local Jordi París, si no es volen córrer riscos majors; de moment no hi consta que cap pedra hagi decidit desprendre-se’n, “però poc falta perquè això passi”, continua tenallat l’investigador.

S’hi devia veure tota la ciutat, fa 125 anys, però no pas el futur, i, per això, la gosadia d’elevar fins als núvols aquelles pedres amb uns mitjans que ara podem substituir i millorar fa entomar a les societats del present l’obligat deure de corregir errors que només el temps ha fet aflorar. Una incomoditat heretada, una esquerda que s’obre en la llarga vida del campanar més alt per tal que els arquitectes i constructors dels nostres dies es posin en la pell dels de finals del segle XIX i refacin, sense esperar-ho, la història del temple. El cas és que, havent-se pogut moure uns mil•límetres pels embats del vent o havent pogut perdre pes per l’erosió, el campanar de Valls és tan viu com la convicció de qui el vol mantenir dempeus i pot cicatritzar-ne els mals de temps passats; com la vida mateixa, a pesar que, a la vida, tot no siguin campanars.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier

Comparteix

Contingut relacionat