Els refugiats d’Ucraïna també fan cua als serveis de lliurament d’aliments

Tot i les suposades característiques compartides per la població local i la nouvinguda, les cues de famílies ucraïneses per aconseguir menjar es mantenen igual un any i mig més tard des que van arribar a la ciutat.

Des d’inicis de 2023, almenys 2.721 persones han perdut la vida intentant arribar a Europa a través del Mediterrani o l’Atlàntic. La xifra iguala el nombre de morts durant tot el 2022 i encara falten tres mesos per acabar l’any en curs.

Es tracta d’una dada més publicada pels mitjans en un dia ordinari que no esgarrifarà ningú. Així és la nostra indiferència sobre les nombroses persones que cada dia arriben o intenten arribar a casa nostra, una indiferència que no evita els atacs vers el fet migratori per part de sectors de la societat marcadament xenòfobs.

Tot i això, les administracions públiques, les associacions sense ànim de lucre (on participen molts joves de manera voluntària) i diferents entitats civils, treballen per gestionar l’atenció de les persones que marxen del seu país a causa d’una guerra o per les seves idees polítiques o pertinença a una determinada religió.

Tres qüestions que, un cop són aquí, es fiquen al mateix sac. Això vol dir que, des de la nostra desconeixença, classifiquem les persones per nacionalitat o religió, per exemple. El nostre cervell economitza matisos socials, però l’estatus de refugiat que algunes persones poden aconseguir per viure al nostre país no és un fet integral. És a dir, que no només són 118.842 sol·licituds d’asil (a l’any 2022), sinó que pertanyen a diferents grups ètnics que poden no entendre’s, fins i tot essent persones del mateix país.

Síria, Ucraïna, Afganistan i Veneçuela són l’origen de la majoria de les persones que demanen acollida. I això no vol dir que totes les persones sirianes siguin musulmanes, ni totes les afganeses siguin paixtus o que totes les persones ucraïneses siguin ortodoxes ni tots els veneçolans han nascut per ser repartidors a domicili a la nostra ciutat. Cada persona té una història, un determinat nivell d’estudis, domina un o més idiomes, un ofici, etc. i cap ha escollit migrar en condició de refugiat, que és el calaix de sastre social en el qual es veuen abocats tan sovint.

“No hi ha una política unificada de principis bàsics com l’ensenyament idiomàtic o de suport psicosocial personalitzat”, afirma Hend, investigadora predoctoral del moviment de refugiats sirians a la Universitat de Barcelona. Per això és tan important la xarxa d’entitats civils que s’encarrega d’assessorar legalment i de donar suport personal i familiar a les persones nouvingudes. Sovint sorgeixen associacions des dels mateixos col·lectius, però hem de reconèixer que mai ningú no vol dependre tota la seva vida de la beneficència i les xifres d’assistència a les persones refugiades augmenten.

Fa deu anys, la societat barcelonina volia rebre amb els braços oberts a centenars de sirians que fugien d’una guerra que encara avui perviu. Moltes d’elles volien arribar a Alemanya perquè la seva situació administrativa i laboral era més ràpida d’acord amb la seva formació i les seves inquietuds. Actualment, no són notícia, però continuen esperant cinc anys només per tenir dret a sol·licitar el document que els acrediti per tenir els mateixos drets que qualsevol ciutadà. Recordem que des de la data de sol·licitud fins a l’obtenció del document, poden passar uns quants anys. Com a mínim, és un camí vital extenuant involuntari.

Des de l’any passat, fins ara, Espanya ha acollit temporalment a 180.785 persones vingudes d’Ucraïna. En aquest període, ha rebut crítiques d’altres col·lectius vulnerables que s’han continuat veient amb les mateixes dificultats per ser acollits. De seguida s’han assenyalat suposades característiques que igualaven els ucraïnesos amb la població europea: cristians de pell clara amb alguns principis culturals compartits.

Catalunya és la segona comunitat (València al capdavant), que més persones ha acollit d’aquest país de l’est i tot i les suposades característiques compartides per la població local i la nouvinguda, les cues de famílies ucraïneses per aconseguir menjar es mantenen igual un any i mig més tard des que van arribar a la ciutat.

Mirant el futur més proper, l’esperança treu el cap. En aquest cas, les similituds podrien moure les consciències de les persones ucraïneses per reclamar la seva pertinença europea per tenir l’accés a uns drets bàsics que no sempre tenen garantits i tampoc la resta de refugiats escampats arreu del nostre país.

Aroa Ortega
Comunicadora especialitzada en interculturalitat
@AOrtegaRamon