Menu
29 d'abril de 2024
Es calcula que al món hi ha uns catorze milions de gitanos i gitanes repartits entre els cinc continents, dels quals deu viuen a Europa. Es tracta de la minoria més majoritària i una de les poblacions més antigues al nostre territori, cosa que ha contribuït a conformar la cultura que tenim en països com Espanya, Bulgària, Romania o Hongria, els que tenen més població gitana.
No obstant això, el Poble Gitano continua sent dels més perseguits i és, dia rere dia, víctima del racisme i una discriminació que té el seu origen tant en la societat com en les institucions. A Espanya, es calcula que hi viuen uns 750.000 gitanos i gitanes, dels quals la meitat es troben a Andalusia. El 1989 es va crear el Programa del Desenvolupament Gitano i el 2005 veia la llum el Consell Estatal del Poble Gitano. Actualment, la política del govern espanyol en matèria de població gitana està recollida a l’Estratègia Nacional per a la Igualtat, Inclusió i Participació del Poble Gitano 2021-2030. No obstant això, i tot i les iniciatives dutes a terme, la discriminació i la desigualtat continuen vives en el dia a dia de gitanos i gitanes. I qui més pateix aquesta realitat és, com és habitual en aquests casos, la infància.
Segons dades de la Fundación Secretariado Gitano, el 2019, nou de cada deu nens i nenes gitanos a Espanya, vivien sota el llindar de la pobresa. Amb l’arribada de la pandèmia del covid, el març del 2020, la situació de la infància gitana només va fer que empitjorar: el mode de vida de moltes famílies dedicades a la venda ambulant, una activitat comuna en el Poble Gitano —segons el Ministeri de Sanitat i Política Social es calcula que entre un 35% i un 40% de persones gitanes es guanyen la vida així—, es va veure compromesa, amb totes les conseqüències que això implica per als més petits de la casa.
Moltes d’aquestes famílies, a més de quedar-se sense feina durant uns mesos, no van poder demanar les ajudes que en aquell moment va proporcionar el govern, quedant, així, en una situació evident de desemparament. Les condicions d’infrahabitatge en les quals molts infants vivien —i viuen— van fer que els confinaments dels infants i les seves famílies fossin especialment durs i que els seus drets bàsics no fossin respectats. Si bé ara, quatre anys després de la pandèmia, la situació ja no és la mateixa i ha millorat, la desigualtat continua sent una realitat en el dia a dia de les infàncies gitanes.
Al nostre país, la població gitana fa trenta anys que s’ha incorporat al sistema educatiu, però les dades sobre aquest àmbit no són bones: també segons la Fundación Secretariado Gitano, l’abandonament escolar prematur o primerenc de la població gitana se situa al voltant del 64%, davant el 13,9% de la població no gitana. És a dir, sis de cada deu infants gitanos no acaben els estudis obligatoris. Per abandonament escolar prematur o primerenc s’entén la població d’entre 18 i 24 anys que no ha completat l’educació secundària postobligatòria.
En el conjunt de l’Estat, Catalunya i Múrcia són les dues comunitats autònomes amb més abandonament escolar prematur. La xifra se situa en el 16%, mentre que la mitjana espanyola ho fa en un 13,9%; i l’europea en un 9,3%. Tenint en compte que l’educació és una de les millors eines per a combatre la desigualtat, queda clar que, en aquest àmbit, encara queda molta feina per fer.
Les responsabilitats, però, són compartides, i per a poder explicar aquesta situació, cal tenir en compte diferents factors: a la falta de recursos per a respondre a les necessitats de l’alumnat gitano, que habitualment viu en la marginalitat, cal sumar-hi la falta de formació i competències en interculturalitat de la majoria dels equips educatius dels centres escolars. Cal no oblidar la discriminació sistemàtica, històrica i generalitzada que pateix aquesta minoria ètnica. “Hi ha molts factors que influeixen en aquest fracàs [escolar] generalitzat de la infància gitana. En primer lloc, hem de parlar de famílies gitanes que, en moltes ocasions, viuen en un context de pobresa. Davant aquest escenari, no podem parlar de les escoles i els instituts com llocs asèptics, ja que formen part del context social. La pobresa és determinant per a la desigualtat escolar, perquè quan hi ha unes necessitats bàsiques i unes carències no cobertes, evidentment la projecció acadèmica queda en un segon pla”, explica Maria Filigrana, membre de la junta directiva de la Federación de Asociaciones de Mujeres Gitanas FAKALI.
Filigrana apunta a un segon factor, també relacionat amb la pobresa: el racisme antigitano. “La pobresa i el racisme contra el Poble Gitano és una realitat social, per tant, és comprensible que aquesta realitat també es reprodueixi en els àmbits educatius. Els nens i nenes gitanes viuen en zones marginades i van a escoles amb recursos insuficients; hi ha, a més una falta de suport evident. I hauria de ser al contrari: aquestes escoles haurien d’oferir el doble [de recursos], atesa la situació, hi hauria d’haver programes educatius específics, instal·lacions que permetin que els infants se sentin bé, reforços del professorat”.
Per part de FAKALI, la postura és clara: des de l’escola s’ha de fer front a l’exclusió social en què viuen la infància i l’adolescència gitana. “Això es pot dur a terme posant en marxa programes de reconeixement, d’afirmació identitària, de dignificació de la imatge o des de la generació d’expectatives”. I aquí, com indica Maria Filigrana, cal fer una parada, perquè la falta d’expectatives és un dels motors principals de l’abandonament escolar prematur. Aquesta manca d’expectatives camina en dues direccions: la falta d’expectatives del poble gitano amb si mateix i la falta d’expectatives per part de les terceres persones. “El racisme antigitano s’ha caracteritzat, històricament, per la indiferència, la ignorància, la desídia [dels altres]. Se’ns ha ignorat; i aquesta ha sigut la millor estratègia del racisme contra nosaltres. Se’ns ha deixat al marge, en l’ostracisme; i ha sigut un mecanisme potent que ha funcionat”, diu l’activista.
FAKALI, però també altres entitats del teixit organitzatiu del Poble Gitano, aposten per l’acompanyament a les famílies gitanes i per un canvi de mirada respecte a la població gitana: una revisió que posi en relleu les aportacions dels gitanos i les gitanes, que reconegui aquesta ètnia minoritzada d’igual a igual i que es treballi de manera sincera per a la igualtat d’oportunitats. “No només hem d’acompanyar els menors i les famílies gitanes: és el sistema educatiu el que s’ha de revisar i transformar per tal que sigui realment inclusiu i treballar perquè tingui més recursos per a abordar totes les realitats que hi ha a les aules”. Això implica oferir i dur a termes programes de formació en interculturalitat i en història del Poble Gitano, la inclusió, a les aules, de material educatiu per a combatre la desinformació respecte a aquest poble i més recursos en escoles i barris amb població gitana de tal manera que aquest suport es pugui traduir en una oportunitat per a la prosperitat.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació. Viu a Atenes
@QC_Cerezuela
Març/Abril de 2024
