Menu
24 d'abril de 2025
José Luis Pérez Guadalupe, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia i professor de la Universitat del Pacífic, porta més de tres dècades investigant els moviments religiosos a Amèrica Llatina. També criminòleg, ministre de l’Interior durant un any en el mandat del president peruà Ollanta Humala, aquest antropòleg és vicepresident de l’Institut d’Estudis Social Cristians, a més d’autor de nombrosos llibres sobre el cristianisme a Amèrica Llatina. En el barri de Lima de Miraflores, al Perú, Pérez Guadalupe atén a Foc Nou per explicar el passat, present i futur dels cristians a Amèrica Llatina, i en concret, les raons de l’auge evangèlic.
«El moviment evangèlic canvia en els anys 80. Abans fugia del món i de la política i, de sobte, es va posar a conquistar el món i va ingressar en la política partidària», explica Pérez Guadalupe. «L’Església catòlica té una altra mentalitat. Segueix un esquema de manteniment pastoral, que cal entendre com a resultat del monopoli que ha tingut durant segles. Què calia conquerir si llavors tots eren catòlics?», compara qui, fins a 2011, va ser director de la Pastoral Social de la Diòcesi de Chosica i de l’Institut de Teologia Pastoral Fra Martín.
De les paraules de Pérez Guadalupe s’entén que, en el segle XX, l’Església catòlica no ha sabut adaptar-se a les noves demandes de la societat religiosa. Unes demandes que, a Sud-amèrica, reflecteixen el dinamisme religiós de la població: hi ha sectes de tota mena, algunes consolidades en lideratges personalistes que, amb el temps, solen dividir-se en noves sectes. Un coral religiós que marca el present i contrasta amb el passat, quan Sud-amèrica, més enllà de supersticions i tradicions, era cristiana i catòlica.
«Fins al segle passat, més del 90% dels llatinoamericans eren catòlics. El creixement evangèlic ha estat per captació de catòlics: si els catòlics baixaven un punt, els evangèlics automàticament pujaven aquest punt. Ara no és així: la gent ja no neix catòlica», subratlla Pérez Guadalupe.
Credos que no eren catòlics van arribar als Estats Units i Sud-amèrica en el segle XIX. ¿Podria descriure aquest procés?
Els Estats Units va néixer amb una conformació religiosa plural, cristiana però ecumènica. Estaven les anomenades esglésies lliures. Però per què eren lliures? Perquè sortien d’Anglaterra. Hi havia moviments metodistes, de reavivament, que volien sortir del jou eclesial britànic, i els episcopalians no són més que anglicans que van arribar als Estats Units. A Amèrica Llatina el procés no va anar així: hi havia un monopoli catòlic excloent, i si tenies algun dubte enviaven a la Santa Inquisició. Llavors, quan al començament del segle XIX va caure el domini espanyol, van arribar migrants evangèlics anglesos i es van conformar organitzacions missioneres protestants amb religions d’enclavament, és a dir, amb pastors i reverends només per a les seves pròpies comunitats; els mennonites, que són un cas particular de secta, no pretenien evangelitzar: vivien només per a ells mateixos en comunitats tancades.
El «boom» missioner a Amèrica Llatina arriba entre els anys 50 i 70 del segle XX.
En el present, Amèrica Llatina és terra de missió per als grups de reavivament, i els evangèlics llatinoamericans es divideixen, creixen i tornen a dividir-se. En els anys 50 es van fer notar, però va anar en els anys 70 quan els evangèlics van començar a disparar-se. En un període en el qual els catòlics es barallaven entre ells, perquè hi havia divisions d’esquerra i de dreta, va aflorar el pentecostalisme, que estava en la perifèria i va començar a penetrar a les ciutats.
Aquests credos creixen a l’Amazònia peruana. ¿Fins a quin punt divideixen a les comunitats indígenes?
Els evangèlics han anat creixent i un alt percentatge de seguidors el tenen a la selva. Però en percentatge, no en número: la selva està despoblada. Realment, els evangèlics creixen en tots els costats, també a la ciutat, però en les zones selvàtiques va començar el seu creixement més accentuat després de [l’aparició del grup armat maoista] Sendera Lluminosa. Cal entendre les lògiques d’evangèlics i catòlics. El catòlic viu del capellà i del temple, i si no hi ha cura ni temple, no hi ha Església. L’evangèlic té una altra lògica: qualsevol feligrès pot formar la seva comunitat, les seves comunitats de cotxera, on es reuneixen dues, tres persones a la casa, en la cotxera, i després va creixent. Per tant, l’evangèlic no depèn del temple. Llavors va arribar Sendera, va fer fora els capellans, que a més no eren de la regió, i va tancar els temples. Els evangèlics van romandre allí perquè eren del mateix poble. Llavors, els evangèlics no han vingut per minar la unitat del poble. Existeix una divisió religiosa, però també social o econòmica. No és senzilla la situació a la selva: hi ha molts actors i processos que conflueixen.
¿Està perdent força el catolicisme?
Totalment. Des de l’any 92, estudio el fenomen de la migració religiosa. Tinc un llibret que es diu ¿Por qué se van los católicos?, en el qual recullo una enquesta a mil antics catòlics. Les tendències són tendències, i lògicament els evangèlics no continuaran creixent infinitament ni els catòlics descendiran sense parar, però al Brasil, l’any 2032, els evangèlics seran més que els catòlics, i el Brasil és el país amb més catòlics del món. És un fenomen que es dona a tota Amèrica Llatina. L’Església catòlica no va voler veure-ho, i a vegades no vol veure-ho, però com és innegable, ara dona un altre tipus de raons, raons de rendició pastoral. Per exemple, diu que no importa ser pocs sinó ser purs.
¿Pot ser que el catolicisme sigui massa dogmàtic i que les persones prefereixin litúrgies més dinàmiques?
Aquí té l’església, entri i després vagi a una altra pentecostal. Notarà la diferència. Vaig estar el 2007 al Brasil a la Conferència Episcopal Llatinoamericana i un bisbe ens va convidar a una litúrgia de la seva diòcesi, en la qual hi havia una celebració grandiosa. El Brasil il·lustra molt bé la gran diversitat catòlica en el culte: estan els capellans cantaires, hi ha comunitats fortes com a Cançó Nova.
Com si fossin grups pentecostals.
La diferència és que són catòlics. Tu els veus i penses: “quina església pentecostal més alegre”. Però no, és catòlica. Al Brasil, aquest tipus de ritual és normal, està estès, no com en altres llocs. El que passa és que, a Amèrica Llatina, l’Església catòlica ha arribat massa tard: els pentecostals van arrasar amb aquesta litúrgia més alegre, i els evangèlics van entendre que la tendència era cap a una pentecostalizació. Llavors, fins ara, l’Església catòlica es resisteix a parlar de la pentecostalizació; existeix molt conservadorisme i encara se’ls mira amb recel.
El que no és normatiu és una secta.
No estan fora de la norma, però sí fora del normal. Parlar de catolicisme a Europa també és parlar d’una minoria, no? Vaig fer el meu doctorat fa 25 anys a Bilbao, quan tenia 32 anys, i la meva dona i jo érem els més joves a les esglésies. Em cridava l’atenció, perquè al Perú no era així. Ara, al Perú estem en aquest context: a penes hi ha joves a les esglésies. El 2012 vaig escriure que, a Amèrica Llatina, el problema de l’Església catòlica no era de demanda religiosa, sinó d’oferta eclesial, però avui ja no ho diria: entre els nous factors, existeix una menor demanda religiosa.
¿Existeix alguna forma perquè l’Església catòlica pugui recuperar adeptes?
No sap què fer. De forma molt intuïtiva, el papa va en contra del clericalisme. S’ha adonat que l’esquema clerical no funciona. Però amb una encíclica no canvies a l’Església. A més, falta esperit de renovació: volen ser sinodals, i poden canviar les estructures i autoritzar les dones a celebrar missa, però tenen una mentalitat clerical.
Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist
Març / Abril de 2025
