Menu
27 d'abril de 2024
Birmània va aconseguir la independència de l’imperi britànic el 1948. Després que l’arquitecte de l’autodeterminació, el coronel Aung San i pare de l’actual líder birmana Aung San Suu Kyi, fos assassinat juntament amb la meitat dels seus ministres el 1947 (just abans de proclamar-se la independència), el país va quedar en mans de U Nu, que no va aconseguir mantenir un sistema democràtic i de llibertats.
Des del 1962 i fins al 2011, Birmània va sofrir una de les dictadures més hermètiques que es coneixen: la de la Junta Militar en les seves diferents formes. Després de diversos intents de democratització al llarg dels anys vuitanta i noranta i durant la primera dècada del segle XXI (tots ells duts a terme per la societat civil i La Lliga Nacional per la Democràcia, NLD per la seva sigla en anglès, liderat per Aung San Suu Kyi), el 2011, després d’alguns canvis estructurals portats a terme pel govern civil de Thein Sein (al càrrec entre el 2011 i el 2016), tot semblava indicar que Myanmar havia emprès el camí cap a la democràcia.
Hi havia molts reptes al davant: el tancament del país durant tants anys, la falta de les llibertats més essencials, els nivells de pobresa als que s’havia arribat a causa de les sancions internacionals a la Junta Militar, la complexa composició ètnica del país i la presència de desenes de grups armats que lluiten per l’autodeterminació de regions concretes auguraven un camí cap a la democràcia llarg i difícil.
Les eleccions generals del 2015, guanyades per àmplia majoria per la NLD, havien de ser el punt de partida cap a un nou sistema polític. D’aquestes eleccions en parlava Amnistia Internacional (AI) el 2016 en un informe: “Aquestes eleccions van rebre, en general, elogis per la seva credibilitat i transparència, però es van veure entelades per la negació del dret al vot a grups minoritaris i per la restricció de la llibertat d’expressió”. La comunitat internacional va reconèixer el pas al capdavant de Thein Sein i es van posar les esperances en un sistema democràtic amb llibertats que, malauradament, no acaba d’arribar.
Des del 2012, les tensions ètniques entre les diferents ètnies (Myanmar té més de 130 grups ètnics diferents dels quals vuit –Shan, Kachin, Chin, Bamar, Rakhine, Kayah, Kayin i Mon– es consideren ‘races nacionals’) han protagonitzat portades de tot el món. Si bé s’ha parlat repetidament de ‘tensió interètnica’, sobretot als mitjans birmans, el cert és que la nomenclatura no s’ajusta a la realitat: no és tant una tensió entre les diferents ètnies sinó la violència del Tatmadaw (les forces armades birmanes) contra les minories del país. No és una circumstància nova: des del 1962, i fins i tot durant l’època colonial, la facció militar del país ha tingut recel a tots aquells que no eren Bamar, l’ètnia majoritària del país (amb un 70% dels habitants), de religió budista.
La crisi més visible ha estat la de la comunitat musulmana del país, els rohingyes, que viuen al nord de Myanmar, a l’estat de l’Arakan, però el cert és que la violència entre el Tatmadaw i altres grups ètnics, com els Kachin (la minoria cristiana del país) o els Wa, no s’ha aturat.
Els rohingyes han viscut a Myanmar des del segle XII, segons documents històrics. Durant els anys de la colonització britànica (1824-1948), va haver-hi molta migració de treballadors de Bangladesh i l’Índia cap a Myanmar, ja que els britànics administraven Birmània com una província més de l’Índia. Això va començar a crear les primeres tensions, ja que la població local no veia amb bons ulls aquest moviment migratori.
Després de la independència, les lleis van canviar i tota aquesta gent que s’havia desplaçat van començar a ser considerats il·legals. La llei de ciutadania del 1982 ho va acabar de confirmar: només serien ciutadans birmans aquells qui poguessin rastrejar la seva residència familiar abans del 1823, any de la primera campanya militar britànica a Myanmar. La llei va resultar i continua sent problemàtica: els vincles transnacionals de diferents grups ètnics són habituals i rarament hi ha documentació per demostrar l’arrelament familiar. És per aquest motiu que gran part de la població birmana considera els rohingyes bengalis, no birmans; i és per aquest motiu que se’ls vol fer fora del país per la força.
La violència sectària contra els rohingyes, que conformen el 4% de la població, va començar el 2012, quan va haver-hi les primeres revoltes anti musulmanes. En aquell moment, els grups budistes radicals Ma Ba Tha i 969 van jugar un paper primordial en l’elaboració del discurs xenòfob i racista que ara impera al país: van fer creure a la població que el budisme a Myanmar estava sota amenaça i que els musulmans volien islamitzar el país. Sota el mandat del president Thein Sein, l’executiu birmà va prometre que investigaria el discurs de l’odi, però no es van prendre cap mesura.
Si el discurs de l’odi va arrelar dins la societat budista birmana, és perquè els poders fàctics ho van permetre. Dit això, es pot dir que existeix una relació directa entre la islamofòbia d’alguns sectors de la comunitat monàstica budista i el despertar de protestes violentes contra els musulmans del país.
En aquest context, els mitjans de comunicació del país no es van mantenir neutrals. Alineant-se amb aquest discurs, es va fer creure a la població que les revoltes eres causades per la comunitat musulmana i es va fer incidència en la idea que els musulmans volien islamitzar Myanmar.
El paper polític que juga el budisme en els països on hi ha majoria de població budista és una de les característiques més significatives de la regió. La relació entre el budisme i la vida social i política és tal que és complicat separar- los. En el cas de Mynamar, i tal com apunta Nyi Nyi Kyaw a Islam and the State in Mynmar, Muslim-Buddhist relations and the polítics of Belonging (Oxford University Press, 2016), “el budisme ha modulat la vida social birmana i el pensament i, fins al moment, el birmà identifica ‘birmà’ i ‘budista’ com conceptes pràcticament equivalents i inseparables”.
En el cas de Myanmar, els monjos són considerats els guardians del budisme i exerceixen un poder gairebé il·limitat dins de la societat birmana. La veneració que reben per part de la població és tal que per aquest motiu han pogut exercir de manera històrica i a l’ombra, un poder polític important, tot i no poder votar des del 1936. La implicació dels monjos budistes en els afers polítics del país, sigui de
manera positiva o negativa, ha quedat palesa en diverses ocasions. Potser la més coneguda va ser el 2008, quan els monjos van sortir al carrer —el que es va conèixer com la Saffron Revolution— per demanar millores econòmiques i més llibertat. No obstant això, sempre han estat els monjos budistes
els que han enarborat la bandera dels moviments nacionalistes que han deixat de banda les minories ètniques del país no budistes.
El 25 d’agost del 2017, durant la matinada, l’Exèrcit de Salvació Rohingya d’Arakan (ARSA, per la sigla en anglès), un grup insurgent, va portar a terme un atac coordinat a 30 llocs de control de l’exèrcit birmà amb la intenció de captar l’atenció global de la situació que es viu a la regió des del 2012. La resposta per part del Tatmadaw no es va fer esperar i el que en un inici era una resposta armada contra el grup insurgent es va convertir en una operació a gran escala contra la població. Com a resultat, gairebé 900.000 persones van haver de marxar a Bangladesh, on des de llavors malviuen en camps de refugiats. Si bé el govern de Myanmar i el de Bangladesh estan treballant en el retorn d’aquestes persones, la realitat és que un any després encara no hi ha una solució al problema. Segones l’ONU, també hi ha 400.000 desplaçats interns a causa de la violència.
Recentment, una missió de recerca de les Nacions Unides a Myanmar va acusar alts càrrecs del Tatmadaw de ‘genocidi intencional’. A l’informe es demana el processament del comandament en cap i cinc generals d’alt rang, acusats de genocidi i crims de guerra contra els rohingyes. “Hi ha prou informació per justificar la investigació i el processament d’alts càrrecs de la cadena de comandament Tatmadaw, de manera que un tribunal competent pugui determinar la seva responsabilitat pel genocidi amb relació a la situació en l’estat Rakhine”, es diu a l’informe.
Mitjançant l’ús d’imatges per satèl·lit, fotos, vídeos, entrevistes i altres documents, la missió de l’ONU va poder investigar els mecanismes que s’han portat a terme durant el genocidi d’aquest últim any. «Els crims a l’estat de Rakhine i la manera en què van ser comesos són de naturalesa, gravetat i abast semblants a aquells que han permès establir genocidis en altres contextos1», s’assegura.
L’informe no només posa sobre la taula les evidències de la neteja ètnica i els abusos de drets humans, sinó que acusa el govern d’haver permès que prosperés el discurs de l’odi, de la destrucció de documents i de la deixadesa a l’hora de protegir les minories. A l’informe es destaca que el govern «hauria contribuït a la comissió dels delictes». El govern de Myanmar no va voler fer declaracions.
El text destaca, a més, que Aung San Suu Kyi “no ha utilitzat la seva posició de facto com a cap de govern, ni la seva autoritat moral, per evitar els esdeveniments que s’estan desenvolupant o buscar vies alternatives per assumir la responsabilitat de protegir la població”. L’ONU lamenta la falta de cooperació del govern de Myanmar en la recerca dels crims comesos pels militars, ja que l’accés a les missions d’observació de les Nacions Unides a les zones en conflicte ha estat denegat en diverses ocasions durant l’últim any.
Mentrestant, la situació sembla no millorar ni hi ha cap previsió que ho faci: tot i les pressions internacionals, el govern de Myanmar no sembla disposat a posar fre a una situació que ja es considera una de grans i pitjors catàstrofes humanitàries del segle XXI.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació
@QC_Cerezuela
