Menu
18 de maig de 2025
¿Com creu que la teologia i la crítica profètica de la fe es poden aplicar en situacions en què una acció o una teoria política passa a ser observada com a absoluta per part d’autoritats polítiques que la duguin a terme?
Quan una política es converteix en absoluta, això només es pot mantenir ignorant alternatives i experiències diferents. En posaré un exemple: quan es pretén que la força militar sigui l’única resposta possible a un conflicte, es creu que la força pot ser vàlida per resoldre’l. Com si es pretengués derrotar militarment Rússia o com si la seguretat d’Israel pogués garantir-se destruint els seus enemics.
Per descomptat, la fe no té aquí una solució prefabricada. No pot ni ha de substituir una alternativa absoluta o nul·la per una altra. Però pot relativitzar les respostes. Sap que són condicionals i limitades. Sap que som finits, vulnerables, afectats des de moltes perspectives diferents i que busquem solucions. I espera les possibilitats més grans de Déu. La crítica profètica de la fe pot aleshores, per exemple, exposar la solució absoluta: pensar fins al final on condueix la violència. Què significa derrotar militarment una potència nuclear com Rússia? On conduiria això? Quina guerra ha acabat mai sense negociacions?
¿La fe ens pot donar el coratge i la llibertat interior per fer-nos aquestes preguntes?
Sí, i ens pot ajudar a parlar dels tabús. No té coneixements especials, però reconeix les limitacions, la relativitat dels nostres punts de vista i ens pot convidar a canviar de perspectiva: adoptar el punt de vista dels qui són ignorats i marginats, escoltar la seva veu.
La fe està formada també per la consciència que jo mateix cometo errors, que estic embolicat en el mal, que necessito perdó i que puc confiar en l’amor i el perdó de Déu. Això em permet tractar els altres de forma crítica i amable alhora, i també reconèixer en el meu oponent i enemic la persona estimada per Déu, les experiències i la vida de la qual són tan valuoses com les meves, i de la qual pugui aprendre alguna cosa.
¿Per què creu que, en moments de crisis ecològiques com les que ocorren arran del canvi climàtic (o de manera puntual i gairebé imprevisible, com una pandèmia mundial), es presenten respostes polítiques que semblen no tenir alternatives i estan esterilitzades en qüestions de fe?
Veig diverses raons per fer-ho. En primer lloc, les crisis espanten: posen en qüestió l’statu quo, ens enfronten a la incertesa, a la consciència de riscos difícils de determinar i a l’amenaça de catàstrofe. En presentar una resposta sense alternativa, això proporciona seguretat: se sap què cal fer. L’estratègia de la suposada no alternativa es pot utilitzar per emmascarar sentiments d’impotència i d’indefensió. I és un instrument de poder: puc deslegitimar les crítiques i marginar els crítics, titllant-los de perillosos perquè posen en perill l’èxit de l’estratègia de no alternativa.
La fe i l’espiritualitat s’oposen a aquesta viabilitat: saben que som mortals i vulnerables, però també que la gent sempre troba força per tornar a començar. També saben que no podem fer allò essencial, i que cal confiar en els potencials de l’home, de la natura, en les possibilitats de Déu.
En aquests temps de crisi planetària i de conflictes que amenacen de destruir la vida i l’habitabilitat del nostre planeta, veig el gran desafiament a ser capaços d’actuar de manera suau, adaptativa, dialogant i cooperativa. La crisi planetària no es pot resoldre tecnocràticament des de dalt ni amb mesures coercitives; requereix un canvi de consciència, un canvi de rumb, una nova cultura de convivència i tracte amb la Terra. Això requereix formes de trobada, aprenentatge intercultural, diàleg, presa de decisions conjuntes i moments democràtics a escala mundial.
Les conferències sobre el clima són un intent en aquesta direcció.
Sí. Alhora, les guerres i els enfrontaments geopolítics estan destruint una infinitat de cooperacions internacionals, institucions com l’ONU i el dret internacional. El que cal aquí és un contramoviment des de baix, des de la societat civil. Veig el gir cap a la sinodalitat a l’Església catòlica com una important contribució en aquesta direcció.
¿La fe també pot ser un altaveu per fer que allò veritable i correcte no sigui sempre el que pensin els qui estan en el poder (totalitarisme), observant les situacions amb la seva pròpia franquesa?
Sí, absolutament. Com en el judici de Jesús davant de Pilat, la pregunta avui és: “Què és la veritat?”. I amb la revolució mediàtica de la digitalització, amb l’immens poder a les mans d’uns quants, amb les possibilitats d’influència i propaganda, amb les estratègies de mentida sistemàtica que creen confusió i desconfiança general i que no només cultiva Donald Trump, és increïblement difícil distingir entre veritat i mentida o jutjar de quines notícies em puc fiar… I no perdre el que Hanna Ahrendt anomenava com la confiança fonamental en la realitat.
A això, hi contribueix també un postmodernisme i un constructivisme mal entesos, que redueixen la veritat a construccions de persones i grups, i només deixen les lluites de poder entre ells. Es tracta d’una caricatura desagradable i trivialitzada de la filosofia postmoderna i de les teories constructivistes, però la veritat és que han guanyat influència en la societat. Això condueix llavors a una batalla per l’hegemonia a l’esfera pública.
La fe aquí pot oferir resistència i ser una força profètica. Ho puc explicar en tres aspectes molt clars.
¿Quins són?
En primer lloc, això es pot veure en la manera com la fe es relaciona amb la veritat i la correcció: es tracta de buscar la veritat i orientar-se cap a ella, que sempre és més gran que el que jo he reconegut de la veritat. En creure que la veritat plena està en Déu i que estem cridats i convidats a apropar-nos junts a aquesta veritat, puc aferrar-me tant a allò absolut com a allò relatiu de la veritat.
En segon lloc, això correspon al desafiament de dir lliurement el que he reconegut i d’atrevir-me a fer allò que és “correcte”, és a dir, el que reconec com a necessari en una situació donada, aquí i ara. No es tracta, doncs, de la pretensió de disposar de la veritat a la fe, sinó de dir la paraula que es necessita en situacions concretes, guiat per la fe.
I, en tercer lloc, és important que no sigui només una paraula privada, sinó una paraula pública, també en oposició a la política, en independència, des d’una legitimació que no confereix la política: per això són tan importants la llibertat i la independència política de l’Església. Només aleshores la paraula profètica pot ser també un “altaveu”, una paraula que s’escolta i se sosté davant dels governants. L’Església com a institució, el ministeri a l’Església i la jerarquia tenen sentit quan mantenen aquesta independència i reorienten contínuament aquesta institució a la lògica de la fe, a Jesús i a l’Evangeli, comprometent-la amb la salvació de tots els homes i amb la vinguda del Regne de Déu.
¿El procés sinodal global en què es troba immersa l’Església catòlica, però també el camí sinodal alemany, és un model per creure que la fe encara pot tenir veu en una comunitat global en transformació constant?
Sí, al meu entendre, el gir més aviat experimental cap a la sinodalitat a l’Església catòlica és un model molt important per expressar la fe en un món en convulsió, però també per desenvolupar formes en què la societat global pugui créixer unida, deliberar, discernir, decidir i actuar conjuntament. L’Església catòlica és, després de tot, l’organització religiosa més gran i una de les organitzacions més grans de totes, i és una organització global: inclou tots els mitjans i camps politicoculturals; totes les àrees culturals; el Nord global i el Sud global, l’Occident col·lectiu i els països de l’Est, i així successivament.
Les lluites culturals i els conflictes socials i polítics es reflecteixen a l’Església; si aquesta aconsegueix tractar aquests conflictes conjuntament, en diàleg, aleshores això també és políticament important i pot ser un model que enforteixi la societat civil en els esforços cap a la “governança global” i doni veu a persones que altrament no estarien representades.
Els processos sinodals tenen diversos nivells: a més del sínode mundial i el camí sinodal alemany, m’agradaria esmentar també el Sínode Amazònic com a model.
¿L’Església ha de continuar sent capaç de tractar les seves contradiccions?
Quan es tracta de la credibilitat de la fe i de garantir que s’escolti la veu de la fe, el més important és, d’una banda, tractar les contradiccions de l’Església i renovar-la allà on ha traït l’Evangeli i on les persones que la conformen han experimentat violència i menyspreu. Aquest va ser el punt de partida del camí sinodal a Alemanya: els escàndols d’abús de poder i violència sexual, l’abús de les persones sota protecció i també la violència espiritual. El camí sinodal va examinar els factors culturals, sistèmics i teològics que promouen aquests abusos i el seu encobriment.
El procés sinodal global ha de vincular les diverses iniciatives locals i desenvolupar la comprensió d’una Església sinodal descentralitzada i “polièdrica” com a marc on es puguin tractar des de la fe aquestes qüestions carregades de conflictes. Només si l’Església s’ocupa dels seus greuges, podrà ser un model per als altres i donar un testimoni creïble de l’Evangeli.
Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier
