Menu
24 d'abril de 2026
Una cosa és desitjar la pau i una altra, de ben diferent, és treballar per la pau. Quan diem treball ens referim a una activitat efectiva que té com a objectiu transformar la realitat. El desig roman, molt sovint, en el terreny del cor, però no es concreta en res.
La benaurança no diu que seran feliços els qui tenen una ideologia favorable a la pau o els qui afirmen que la pau és el bé més preuat. La benaurança diu: feliços els pacificadors. Es refereix als qui creen no pas una espiral de crispació i de violència, sinó unes condicions de justícia i de bondat que, de fet, afavoreixen la pau.
La benaurança es refereix als qui treballen per la pau, als qui s’hi posen de veritat per fer-la efectiva en el món. Això és el que compta. Quan es transita del desig a l’acció és quan, de veres, arriben els problemes, les dificultats i la fatiga. Ara bé, és l’única manera de generar canvis.
L’anhel de pau és força comú en les persones, encara que hi ha, malauradament, individus i grups polítics i econòmics que es beneficien dels conflictes armats i que tenen interessos en què la guerra, la discòrdia i l’enfrontament durin com més temps millor. La majoria, però, dels éssers humans vol la pau. Ara bé, només una petita minoria hi treballa i s’escarrassa per fer-la efectiva.
Vivim en un món en conflicte permanent, amenaçat per enfrontaments bèl·lics de tipus bilateral, però també de caràcter global. Hi ha guerres invisibles, oblidades que, a més a més, es perpetuen al llarg del temps i es transmeten de generació en generació. Hi ha infants que sempre han viscut en guerra. Hi han nascut, hi han crescut i, malauradament, potser hi moriran.
Només coneixem una petita part de l’iceberg. Els conflictes que observem per la televisió i per les xarxes socials són la resultant de tensions internes que s’han forjat durant anys, però que, en un moment donat, exploten.
Passa com amb l’ebullició de l’aigua. Tots sabem que bull quan arriba als cent graus de temperatura i a una atmosfera de pressió, però abans de bullir, la temperatura ha anat augmentant progressivament fins a fer sortir les bombolles a la superfície.
El qui treballa per la pau ho fa de manera silenciosa, discreta, de vegades, completament anònima, de forma preventiva, tractant que la sang no arribi al riu, o, seguint l’exemple, abans que l’aigua comenci a bullir.
La por a la destrucció total del món no és una insensatesa. Després del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki el sis i nou d’agost de 1945, la humanitat va prendre consciència que tenim la capacitat de destruir-nos moltes vegades, d’anorrear-nos completament.
Mai com ara havíem disposat d’un poder anihilador tan gran. Tampoc mai com ara havíem tingut a les nostres mans un potencial curatiu i terapèutic com en l’actualitat.
Hi ha guerres visibles i invisibles, però també hi ha nacions que aparentment viuen en pau, però són paus aparents, perquè el conflicte, la tensió és latent en elles i tard o d’hora pot esclatar.
Els qui treballen per la pau van més enllà de les aparences i escolten atentament els signes dels temps per entreveure on hi ha els nuclis problemàtics i desfer-los a temps.
Els qui treballen per la pau són els qui pacifiquen el món. Cal transcendir la mirada dicotòmica: pau i guerra o guerra i pau. Hi ha entorns més pacífics que altres, encara que la pau absoluta no existeix. Pacificar el món significa contribuir, en la mesura de les possibilitats, a crear les condicions perquè tothom hi pugui viure dignament.
Els forjadors de la pau miren de posar pau allí on hi ha conflicte, tensió, guerra. Generalment, surten perjudicats, perquè fan de pont, busquen aliances, acords, miren d’arbitrar entre grups confrontats i estan en terra de ningú. Pateixen, molt sovint, la ira dels dos bàndols enfrontats.
Necessitem persones que es dediquin amb cor i ànima a pacificar el planeta. Per això la benaurança que comentem no solament no ha perdut vigència, sinó que és plenament actual.
Si el món fos una bassa d’oli, un escenari de pau, de fraternitat i d’harmonia, no caldria incentivar ningú a treballar per la pau, però el món en el qual ens ha tocat viure fa olor de pólvora.
No hi ha pau sense justícia. Allí on hi ha desigualtat, explotació de grups humans, marginació de persones, abusos i maltractaments, hi ha conflicte en potència o bé en acte. Treballar per la pau és treballar per la justícia. Per això la benaurança cal enllaçar-la conceptualment amb la quarta, amb els qui tenen fam i set de ser justos.
¿Què vol dir, però, treballar per la pau? ¿A quina pau s’està referint aquesta benaurança? ¿Per què haurien de sentir-se feliços els qui es deixen la pell per pacificar el cor del món? La resposta que dona la benaurança és també clara: perquè Déu els anomenarà fills seus.
En l’antropologia cristiana, l’ésser humà és una criatura de Déu, però no és el seu fill. És un ésser fet a imatge i semblança de Déu, creat per Ell i en tant que creat, no és engendrat.
Els qui treballen per la pau seran especialment estimats per Déu i, justament, per això, s’han de sentir feliços. Seran anomenats fills de Déu, encara que, pròpiament, no ho siguin.
Com passa amb els qui senten set i fam de justícia és fàcil que se sentin frustrats i desencisats quan constatin que la pau és molt lluny del nostre món i que any rere any esclaten nous conflictes bèl·lics a tot arreu.
Alguns són filmats i retransmesos en directe, d’altres són ignorats i invisibles als ulls del món, però tant se val, perquè en ambdós casos, les víctimes es multipliquen i sempre els toca patir als més febles.
Parlem de la pau, però, rarament la definim. La pau no és l’absència de guerra, com la salut no és, solament, la manca de malaltia, encara que n’és la condició de possibilitat. La pau no es pot reduir a la mera absència de guerra, ni a assegurar l’equilibri entre forces contràries. Tampoc no neix del domini despòtic, sinó de la justícia.
Hi ha una pau exterior, però n’hi ha també una d’interior; hi ha una pau vertadera, però també una aparent. Quan parlem de pau interior ens referim a l’harmonia de cadascú amb si mateix i amb Déu.
Si no hi ha pau interior, no hi ha pau exterior, perquè si una persona està en conflicte amb si mateixa, no pot pacificar l’entorn en el qual viu. Tot allò que toca i diu traspua el conflicte que porta dins de si mateix.
Una definició clàssica de pau que m’entusiasma diu així: la pau és la tranquil·litat en l’odre. L’ordre n’és la condició bàsica i necessària. Allí on hi ha caos, difícilment hi ha pau. Allí on hi ha cosmos, on tot va com ha d’anar, on cada element fa la funció que li correspon, hi ha pau.
La tranquil·litat que prové de l’ordre és la pau. La pau neix de la justícia i l’ordre la justícia. Això vol dir que allí on hi hagi un ordre, sigui social, econòmic, polític o religiós que s’ha instaurat sobre la injustícia, no pot ser, de cap manera, un ordre. L’ordre és conseqüència de la justícia. Quan es dona a cadascú el que li correspon, hi ha justícia i, per tant, ordre. Quan entre dues persones hi ha una relació de simetria, hi ha justícia i, consegüentment, ordre.
La pau és la tranquil·litat de l’ànima, però no una tranquil·litat que s’assoleix amb narcòtics, evadint-se del món, sinó que neix de la contemplació de l’ordre tant en el món interior com exterior. En el nostre món, tant la pau interior com l’exterior sempre són imperfectes, provisionals i estan constantment amenaçades. La pau permanent, la tranquil·litat absoluta que deriva de l’ordre total està fora de les coordenades espai-temps.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
