Els mennonites al Perú encara són pocs, o almenys això assegura Cecy Wong, qui porta més de dotze anys expandint la visió de Menno Simons en el cor de l’Amazònia peruana. Als seus 45 anys, l’espigolada i alta Cecy explica que va abraçar l’anabaptisme fa 18 anys, a Bogotà, quan es va casar amb un colombià que practicava aquest credo. Abans, a Iquitos, on va néixer i va créixer, mai havia sentit parlar de l’anabaptisme.
Els mennonites o anabaptistes han començat a expandir-se al Perú en les últimes dues dècades, i hi ha dos grups de costums oposats entre els qui estan arribant: un és part d’una comunitat tancada agroindustrial procedent de Belize o Bolívia que és especialment cridanera a la regió de Pucallpa; i l’altre inclou a persones com Cecy i ho constitueixen petites comunitats on preval la missió d’evangelitzar.
“A Iquitos no ens coneixien i moltes persones ens preguntaven qui érem. Hem anat guanyant espai perquè no ens aïllem, sempre anem als esdeveniments, i ara ens hem guanyat la confiança de les persones”, explica Cecy, que codirigeix la missió de la seva església a Iquitos, a la regió de Loreto. “Nosaltres mantenim l’essència del anabaptisme, però hi ha coses que no compartim amb ells [pels grups conservadors]”, compara.
Fa 12 anys, Cecy i el seu espòs van demanar permís a la seva església a Colòmbia per establir-se a Iquitos. Amb el vistiplau, aquesta parella va tornar al cor de la selva peruana en missions enfocades a ajudar els nens. Amb el temps, aquestes missions es van expandir als pares també. Héctor, líder de la comunitat mennonita establerta a Monte de Sión, explica un procés que comença amb els més petits: “Tractem d’ensenyar als joves i les seves famílies a través de la paraula de Déu. En el ministeri ens hem adonat que, quan transmetem el missatge als nens, ells després el poden portar als seus pares amb confiança i sense pressió”.
Encara que són pocs, els mennonites d’aquesta església colombiana ja són una comunitat. Al Perú, compten amb tres congregacions: a Cusco, Piura i Iquitos. A Iquitos, són al voltant de 60 adults i 400 nens i tenen presència a les localitats de Rumococha, Monte de Sión i l’illa d’Iquitos. Si bé encara estan a la perifèria, van integrant a persones abandonades pels principals credos, que no poden abastar a totes les comunitats aïllades i escampades per l’Amazònia. És aquí on és més fàcil trobar nous feligresos per a aquest credo de sermons participatius i musicals. “No hem crescut en el centre d’Iquitos, sinó als afores”, desgrana Héctor, que és familiar de Cecy i que, gràcies a ella, fa onze anys va abraçar el mennonisme.
Mecànic, encara que també treballa de taxista de motocarro i ajuda en un negoci familiar de ceviche, al costat de la seva esposa, Héctor dirigeix la comunitat de Monte de Sión, a 30 minuts d’Iquitos, a la qual acudeix tres vegades a la setmana: dimecres, dissabte i diumenge. Assegura que, malgrat competir pels feligresos, les relacions amb els altres credos és bona, consolidada en el respecte mutu. “No tenim problemes amb catòlics, evangèlics o testimonis de Jehová. Tinc amics que professen aquests credos i puc conviure amb ells sense necessitat d’imposar res”, resumeix d’aquest coral religiós que, al Perú, inclou també a natzarens, adventistes o, de forma destacada, a una secta coneguda com els “israelites”. De fet, Cecy i Héctor tenen millors relacions amb aquestes confessions que amb els propis mennonites conservadors.
“Fins i tot, aquí hem vist als mennonites tradicionals, però no ens relacionem amb ells. Són molt tancats i viuen en comunitats només per a ells mateixos”, explica Cecy. “Crec que busquen terres més fructíferes. Iquitos no és apta. Estan creixent a Pucallpa”, afegeix sobre aquestes comunitats endogàmiques que no pretenen evangelitzar: busquen terres fèrtils per assentar-se i mantenir la seva comunitat.
Els mennonites conservadors són nombrosos a Bolívia, Belize i Paraguai. Destaquen per dur a terme activitats agropecuàries intensives. Al Perú, han arribat durant l’última dècada i s’han establert a terres que reclamen les comunitats indígenes. El cas més representatiu està a Masisea, a la regió de Pucallpa, terra marcada pel narcotràfic i l’explotació de fusta i minerals. Allí, valent-se d’advocats relacionats amb els principals grups extractius, semblen estar iniciant la mateixa estratègia de penetració agroindustrial que ha desforestat importants territoris a Bolívia i Paraguai.
Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist
Març / Abril de 2025