Dionisio Byler: “Quin és el menonita típic? Una dona africana”

Dionisio Byler va néixer a l’Argentina i porta tota la vida dedicada a l’anabaptisme o menonisme. Teòleg, antic ministre de l’evangeli a l’Argentina i Espanya, Byler es va formar en el Seminari Bíblic Menonita Anabaptista d’Elkhart, a Indiana, els Estats Units, i posteriorment, com enviat de la Mennonite Mission Network, va arribar el 1981 a Burgos en suport d’un grup cristià que, amb el temps, derivaria a l’Església Evangèlica Comunitats Unides Anabautistas. Actualment, Byler gaudeix de la seva jubilació a Cantàbria.

Autor de diferents llibres que abasten la història i la teologia del menonisme, Byler parla amb Foc Nou gràcies a l’amistat i parentiu que manté amb Pablo Stucky, membre del Congrés Mundial Menonita, organització que aglutina els principals grups d’aquesta comunitat heterogènia. Perquè en el menonisme hi ha comunitats tancades i endogàmiques i comunitats que, caracteritzades per sermons llargs, participatius i musicals, persegueixen evangelitzar el món.

En el present, els diferents grups de l’anabaptisme es poden agrupar en tres: els menonites dinàmics, als quals representa Byler; els asilats amish, el nom dels quals recorda a Jakob Amman; i els hutteritas, que segueixen a Jakob Hutter. Les diferències en el credo són mínimes, apunta Byler, i la distància, més aviat, respon a aspectes sociològics. “Intentem superar les diferències de la nostra comunitat al Congrés Mundial Menonita, on no estan totes les branques: no hi són els hutteritas, que és una branca comunitària des del segle XVI, ni els amish», subratlla Byler, d’un credo que dona gran importància al Sermó de la Muntanya, els tres capítols de l’Evangeli de Sant Mateu que per a aquesta comunitat condensen els ensenyaments de Jesucrist.

¿Quines són les principals diferències entre el catolicisme i l’anabaptisme?

La nostra diferència és més aviat sociològica. Dins d’aquesta fe comuna que compartim, existeix algun èmfasi, més que diferència. Els menoites o anabaptistes sempre hem entès que Jesús és salvador, senyor i mestre, és a dir, basem la nostra praxi en l’ensenyament i l’exemple de Jesús de Natzaret, l’home de carn i os que va trepitjar la pols de Galilea. Aquest exemple inclou, entre altres ensenyaments, que no cal actuar amb violència contra el mal i totes les seves formes. Per defensar la seva causa, Jesús va estar disposat al fet que el matessin a ell abans que ser ell qui matés. Per això, el rebuig a la violència és un dels paradigmes de la sociologia anabaptista o menoita.

Després, moltes agrupacions evangèliques consideren que el baptisme ha de ser triat per voluntat pròpia. Nosaltres també. Avui dia és més fàcil, hi ha gent que no bateja els seus fills, es veu més en el mateix catolicisme, però fa cinc segles era absolutament impensable. Es temia que suposés la ruptura de la identitat cristiana europea i va provocar persecucions per part de catòlics i protestants. Vaja, que va ser suficient com perquè ens consideressin secta.

Vostès segueixen l’obra de Jesucrist. ¿Què succeeix en el cas que no hi hagi referència en un tema concret?

Hi ha els qui recorren a la resta de les Escriptures per trobar precedents i, amb un cert legalisme, se cenyeixen a qualsevol indicació per basar amb bastant rigor el seu ensenyament i praxi. Uns altres, entre els quals m’incloc, pensem més aviat en la guia de l’Esperit Sant, que, encara que no hi hagi precedent en els textos sagrats, ens impulsa a, per exemple, considerar els drets de la dona alhora que els de l’home. En aquesta branca menys cenyida als textos, tenim pastors i pastores que no són heterosexuals, i entenem que és l’Esperit Sant el que ens guia a tenir consideració pels qui tenen una identitat sexual o de gènere distinta.

¿A quin percentatge de la comunitat anabaptista representa aquest corrent tan obert?

És minoritària. Als Països Baixos és gairebé unànime, als Estats Units i el Canadà, igual un 40%. En altres països és molt controvertit, a Àfrica i Amèrica Llatina és impensable.

¿I aquestes causes no generen cismes?

Sí, moltíssims. Un dels trets de l’anabaptisme són els cismes per tota mena de causes. Ja en el segle XVI o XVII es van separar els menonites amish. Durant segles es van denominar menonites amish i en el segle XX van començar a denominar-se solament amish. Però fins i tot en els amish hi ha moltes branques: es divideixen entre si és possible utilitzar electricitat o una determinada eina. El ventall és enorme, estan els que solament empren animals de tir per al cultiu de la terra, com passa amb menonites conservadors que no són amish a Pennsilvània, i hi ha altres grups que usen l’última tecnologia i manegen tot des d’un ordinador a casa seva.

¿En què es basen per justificar decisions controvertides com prohibir l’ús de l’electricitat?

Ho fan per motius sociològics. Com són tan comunitaris, les decisions s’han de prendre per unanimitat. Per tant, qualsevol innovació és extraordinàriament difícil d’adoptar. A més, en aquesta comunitat s’aprecia no destacar, cosa que dificulta qualsevol canvi. Fins i tot es veu en la seva indumentària: vesteixen com si visquessin en el segle XVIII. Però estem parlant normalment d’un grup ètnic i cultural germànic que és endogàmic i minoritari, perquè en el segle XX les esglésies menonites es van llançar a les missions a tot el món. Per això, actualment el país amb més menonites del món (més de mig milió) és Etiòpia, i el tercer és Congo. I es troben a una distància enorme del costumisme tradicionalista germànic. A Àfrica, probablement són més matriarcals que patriarcals. Llavors, quin és el menonita típic? Una dona africana.

¿Per què fins al segle XX la comunitat menonita no ha buscat expandir-se?

En les primeres dues generacions de l’anabaptisme, fins a finals del segle XVI, la persecució va ser brutal i eficaç. Els qui van sobreviure, van arribar a una mena d’entesa amb les autoritats perquè es limitessin a practicar la seva fe en comunitats tancades. Tots els líders més fogosos, espiritualment il·luminats, van ser eliminats durant la persecució. L’única excepció va ser Menno Simons, de qui prenen el nom els menonites. Menno va morir ancià al sud de Dinamarca, prop d’Hamburg, Alemanya, i els seus escrits van ser molt influents. Seguint l’exemple de les esglésies protestants, recuperem la visió evangelitzadora a partir de finals del segle XIX.

Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist