Un viatge per conèixer a Lleó XIV
Del 6 al 12 de juny vam viure una setmana ben intensa amb el papa Lleó XIV entre nosaltres dins d’aquest viatge apostòlic que ha fet a Madrid, a Catalunya i a les illes Canàries. Hem de reconèixer, d’entrada, que era un viatge que havia planejat el papa Francesc, amb la seva voluntat d’anar a Canàries per visitar els famosos Centres d’Acollida d’Immigrants i saludar-ne els acollits. I també la promesa que havia fet al cardenal Joan Josep Omella de beneir la torre de Jesucrist a la Sagrada Família, que marcaria el temple més alt del món. Finalment, ha estat un viatge que ha fet el papa Lleó XIV, assumint l’agenda del seu antecessor, però donant-li el seu estil propi.
De fet, eren tres viatges en un. El primer, a Madrid, atès que un papa no pot visitar un país si no està formalment convidat per les seves pròpies autoritats: el cap d’estat i el president o primer ministre. Per tant, són els qui el van rebre primer a casa seva i al lloc on hi ha la centralitat del poder i del Govern: el rei Felip i el president Pedro Sánchez. Amb un fet molt important, la recepció a les Corts del Congrés de Diputats i del Senat, incloent-hi un discurs del mateix papa. La sort que ha tingut també Madrid és la de tenir el papa en un cap de setmana i amb una celebració molt concreta com ha estat la festa del Corpus.
El segon viatge ha estat a Barcelona, coincidint amb el dia mateix del centenari de la mort del Servent de Déu i Venerable arquitecte Antoni Gaudí, el 10 de juny, per tal de poder beneir la torre de Jesucrist, de 172 metres i mig d’alçada i coronada amb una creu de quatre braços que canvia totalment el perfil de la ciutat de Barcelona, li dona la màxima cobertura i alhora l’il·lumina com un far durant la nit.
Finalment, el tercer viatge ha estat a les Illes Canàries, a Gran Canària i a Tenerife, lloc on el papa Francesc volia fer el mateix que ja va fer en el seu primer viatge, a l’Illa de Lampedusa, el 2013, en la seva primera visita pastoral del seu pontificat fora de Roma, organitzada de manera molt senzilla i sense el protocol habitual d’estat. El motiu principal de la seva anada ara a Canàries era retre homenatge als milers de migrants que havien perdut la vida intentant travessar el mar Mediterrani i denunciar el que ell mateix va anomenar la “globalització de la indiferència”.
Ara ho ha pogut fer Lleó XIV, amb unes imatges realment impactants que ens han omplert de llàgrimes els ulls. I un qüestionament que, des d’allà, ens ha fet el papa: “Cada barca que arriba no porta només migrants, porta en ella mateixa una pregunta: ¿Quin món hem construït, si tants germans han d’arriscar la mort per tal de buscar la vida?”. Per acabar fent-nos a tots el retret de mirar cap a una altra banda davant del fet de la immigració.
Dintre de cadascun d’aquests tres viatges jo també hi destacaria tres càpsules, que són: les obligades trobades oficials amb les autoritats polítiques i religioses; les celebracions religioses i litúrgiques d’eucaristies i pregàries, siguin més reduïdes o més multitudinàries; i, finalment, les trobades amb els àmbits socials on s’atenen les pobreses i misèries humanes, que possiblement han estat les més colpidores.
Un papa que sap situar-se
Pel que fa al papa us diré que, entre la publicació de l’encíclica Magnifica Humanitats i ara el seu viatge entre nosaltres, m’ha canviat totalment la imatge que tenia d’ell. Aquella timidesa que arrossega Lleó XIV, que no acaba mai els seus somriures en una rialla i que, per evitar emocionar-se, estreny la mandíbula, em preocupava i tenia por que les actuacions prèvies en els actes multitudinaris a la plaça de Cibeles, al Santiago Bernabéu o a l’Estadi Olímpic Lluís Companys se’l mengessin a ell. I no ha estat així: el papa s’ha sabut situar arreu i ha demostrat una gran sensibilitat. Ha mostrat molta atenció, escoltant sempre i afirmant o negant amb el cap. Ha dit paraules acurades i encertades en les seves respostes a cadascun dels testimonis que li han presentat, alguns vinguts de dures realitats.
En els seus discursos ha estat sempre propositiu i esperançat. No és un home apocalíptic que tot ho veu negatiu. Ni tampoc li agrada condemnar res ni a ningú. No ha deixat d’expressar desitjos i de formular esperances i sobretot ens ha donat gràcies i ens ha ensenyat a donar gràcies: de com hem acollit la immigració i n’hem fet una única família, que ens va dir a Montserrat, i de com hem construït el somni de Gaudí.
M’agrada aquest papa
Els dies posteriors a la visita vaig tornar a rellegir les paraules del papa Lleó XIV en tota la seva estada entre nosaltres i vaig tornar a remirar les imatges i us he de dir que no em trec dels llavis la paraula “m’agrada”.
M’agrada el papa que quan arriba a Espanya, davant del rei, ja proclama profèticament que les polaritzacions no són bones i que només ens porten a la confrontació. Un missatge que va tornar a repetir al Congrés, davant dels diputats i senadors, recordant-los-hi que aquell lloc és un espai sagrat per al diàleg educat i que les lleis no són importants pel nombre dels qui les aproven sinó per la repercussió que tenen en la dignitat humana. Les seves paraules van arrencar més de set minuts d’aplaudiments.
M’agrada el papa que encara té la valentia de fer-se proper i compromès per tal de reunir-se privadament a la Nunciatura Apostòlica de Madrid amb les víctimes d’abusos comesos per eclesiàstics i que en parli públicament, tot just arribat, com “una ferida de l’Església que encara resta oberta”. Reconec que algunes víctimes, reclamant els seus drets de reparació, poden incomodar, però a nosaltres encara ens falta la comprensió i la consciència que els hi hem destrossat la vida i les seves relacions posteriors. El papa va recollir la seva proposta d’ampliar l’actuació també sobre els casos d’abusos de poder, espirituals i de consciència.
M’agrada el papa que no para d’agafar infants, però que quan ens parla a nosaltres no ens tracta com si fóssim infants sinó que ens crida a la maduresa de la reflexió i ens fa pensar profundament.
M’agrada el papa que fa sempre un posat seriós, amb un lleu somriure, perquè la nostra realitat social i la nostra divisió eclesial és realment per fer poca broma.
M’agrada el papa que escolta amb molta atenció, sobretot el que li diuen els nens, els joves, les preses, els immigrants…, però que després no respon pas amb les obvietats de la intel·ligència artificial sinó amb una resposta llarga i profunda, com un home expert que ja ha escoltat i ha respost aquestes qüestions milers de vegades com a missioner.
M’agrada el papa que parla la nostra llengua quan només fa una hora que està aquí (“Bon dia i bona hora!”), davant d’un clergat i d’uns fidels forans que són incapaços d’escoltar i de dir res en català. El papa ha parlat sobradament en català. En el cas de Montserrat fins i tot més que el propi abat i que el cardenal Omella. El papa ha fet que la nostra llengua sigui també llengua d’integració. Haurem de dir a molts fidels que si no entenen el català, quan vingui el papa, no entendran moltes de les coses que ens digui.
M’agrada el papa que sap escoltar aquells joves de l’Estadi Olímpic: un jove batejat la passada Vetlla Pasqual, en Ferran. I dos testimonis, de dues noies, molt durs: una, la Carmina, havent viscut la “malaltia silenciosa” de la depressió i amb un intent de suïcidi. I, l’altra, la Desiré, abandonada de petita pels seus pares (enfrontats) i acollida al centre de menors de Sant Josep de la Muntanya.
M’agrada el papa que li reconeix a la Carmina que tots passem per moments foscos i dolents, en els quals hem de posar confiança en Déu, com el mateix Jesús ho va fer a la creu. Però em va agradar que també reivindiques que la Salut Pública ha d’assumir amb més dedicació la cura de la Salut Mental.
M’agrada que a la Desiré, la noia abandonada pels seus pares, el papa li reconegués que això del perdó als seus pares no és una cosa fàcil i automàtica sinó que és un procés molt lent i molt llarg, i que s’ha de treballar en el propi interior i que, fins i tot, moltes vegades això no vol dir que es pugui recuperar la relació anterior, la relació perduda.
M’agrada que un nen petit, en Renzo, de sis anys, a l’església de Sant Agustí, al Raval, no li formulés una sola qüestió, sinó que li llencés tota una bateria de preguntes. Unes divertides: com si al papa li agradava el futbol o si ja volia ser papa de petit; però d’altres de ben serioses, preocupat per com han de treballar els seus pares i pel fet que hi hagi persones felices però d’altres no. El papa el va escoltar i li va respondre amb bon humor però també amb molta profunditat.
M’agrada que el papa escoltés el testimoni de les dues preses, la Montse i la Josefina, a la presó de Can Brians i que els hi recordés que no havien perdut ni un gram de la seva dignitat i que les animés a començar de nou en la vida, dient-los-hi que “els errors de la vida no determinen la identitat de la persona”. Em va agradar que contra tot protocol, elles dues, s’abrasessin al papa i, fins i tot, li donessin un parell de petons a cada galta.
M’agrada tornar a veure el miracle de l’evangeli de com una noia cega, la Valentina, als peus de la Sagrada Família, l’hi explicava al papa com és la forma de la Creu de quatre braços que corona la torre de Jesucrist i que contínuament deia: “com podem veure”, i li remarcava com tots els braços comencen amb quatre cantons i acaben en buit. Certament, era el miracle dels cecs que ens fan mirar i ens fan veure.
M’agrada el papa que ens ajuda a donar gràcies d’aquelles coses que ja ni nosaltres veiem ni descobrim. M’agrada quan ens va dir: “Gràcies a Catalunya per haver rebut tantes persones d’altres països, perquè ensenya com integrar tothom en una única família”. I també ens va dir: “Juntament amb Gaudí, de qui commemorem el centenari de la seva mort, recordem i donem gràcies… a tots els promotors i benefactors, als artistes i als treballadors que cooperen en la construcció d’una obra mestra arquitectònica, que és també una catequesi eloqüent feta de pedres, colors i llum. En aquest temps de la imatge, resulta encara més evident com l’art i la bellesa són canals d’evangelització eminents”.
M’agrada el papa que a Canàries els hi diu als immigrants que “la dignitat humana no té passaport”, però que també els adverteix que ara poden naufragar aquí, en terra ferma, si no s’integren ràpidament. “Aquí arriben tantes vides ferides, desposseïdes de gairebé tot, però mai de la seva dignitat. Aquí l’Evangeli ens arrenca del lloc còmode de l’espectador i ens situa davant del germà que arriba. Ens pregunta si hem sabut reconèixer Crist en els que desembarquen marcats per la por, la fam, la violència; després del desert, de la nit i del mar”.
M’agrada el papa que agraeix a les comunitats cristianes canàries la gran feina que fan dient-los-hi: “Gràcies per l’acollida que doneu a tots els immigrants. Tots volem ser reconeguts amb la dignitat humana que Déu ha donat quan ens ha creat. Tots som germanes i germans, alguns peruans, alguns colombians, alguns veneçolans, alguns de Tenerife. Tots som una sola família. Gràcies a Déu, ell que ens ha donat la vida. La solidaritat neix del reconeixement de la dignitat humana i supera tota concessió secundària o simple obra de filantropia. Està cridada a comprometre’s i a prendre forma de procés. L’acollida obre la porta; la integració ajuda a travessar el llindar. L’assistència posa bàlsam en la ferida i la integració reconstrueix el futur”.
M’agrada el papa que tot parlant de la integració diu: “Que la integració no quedi reduïda a una tasca social, per necessària que sigui. Qui arriba a les nostres parròquies necessita pa, sostre, llengua, treball i protecció; i també ha de trobar una comunitat capaç d’oferir, amb el testimoni de la vida i de la paraula, camins per conèixer Jesucrist, respectant sempre la consciència i la llibertat de cada persona. Evangelitzar és compartir amb respecte i humilitat el tresor que sosté la nostra acció i la nostra esperança. Una Església que acull també és una Església que anuncia, oferint Crist sense imposar-lo i que, al mateix temps, rep l’Evangeli de mans dels pobres”.
M’agrada el papa que denuncia amb contundència les màfies de les pasteres dient-los-hi: “Vull adreçar una paraula clara als qui s’aprofiten de la desesperació; als qui organitzen rutes de mort, trafiquen amb persones, retenen documents, exploten treballadors, amenacen dones, enganyen famílies i converteixen el sofriment aliè en negoci. Atureu-vos. Convertiu-vos. Les llàgrimes i la sang d’aquests germans clamen Déu i els seus sofriments arriben fins a Ell. Els diners arrencats a la vulnerabilitat dels pobres no donaran pau, ni honor, ni futur. Per cada vida perduda, cada família enganyada, cada cos sotmès, cada dona amenaçada, cada treballador explotat hauran de comparèixer davant de la justícia divina. Trenqueu aquestes cadenes i allibereu els qui teniu dominats. Retorneu el que s’ha arrabassat i repareu tot el que pugueu. Torneu mentre encara hi ha temps, perquè la misericòrdia de Déu pot arribar fins i tot al pecador més endurit, però només entra per la porta estreta de la veritat, la justícia i la conversió”. Totalment!
M’agrada el papa que té també una punta profètica.
Un papa que ens vol junts
Per acabar, voldria donar-vos un titular: Si al papa Francesc li vam penjar la frase repetida del “tots, tots, tots”, perquè volia eixamplar la realitat de l’Església; ara hem de dir que Lleó XIV és el papa del “junts, junts, junts”, per la seva gran preocupació i interès per treballar per la unitat de l’Església i per la comunió entre totes les seves sensibilitats. Li desitjo que se’n surti perquè els qui busquen la confrontació i la divisió no pararan.
