El 2 de setembre de 2026, la Comissió Teològica Internacional va publicar el document Tenir cura de la nostra Casa comuna: resposta responsable i fraterna al Déu trinitari. El text situa la cura de la creació en el cor de la fe cristiana i pregunta què significa avui confessar Déu com a Creador en un món ferit per la crisi ecosocial.
La fe cristiana comença mirant el món com a creació. Abans de ser recurs, propietat o mercaderia, la Terra és do. No ens hem donat a nosaltres mateixos l’aire, l’aigua, la fecunditat dels sòls ni la comunitat d’éssers vius de la qual depenem. Tot ha estat rebut. I allò que es rep com a do no pot ser tractat com a botí.
Aquesta és l’afirmació central del document: «Tenir cura de la Casa comuna […] representa una de les dimensions qualificadores de la nostra relació amb Déu» (n. 7). La frase no permet reduir l’ecologia a una sensibilitat opcional ni a un apartat recent de la doctrina social. La nostra manera de relacionar-nos amb la creació manifesta també com comprenem Déu i com responem al seu do. D’aquí neix una altra expressió que travessa tota la reflexió: «Tot està connectat» (n. 3).
Tanmateix, encara hi ha qui considera la cura de la Casa comuna una preocupació secundària, una moda cultural o una politització indeguda de la fe. El document desautoritza aquesta reducció. La qüestió ecosocial no arriba des de fora per distreure el cristianisme de la seva missió. Neix de la mateixa confessió de Déu com a Creador i del mandat de custodiar una vida que no ens pertany. Per això es pot afirmar sense embuts: no hi ha fe coherent en el Déu creador sense cura de la Casa comuna.
Déu salvarà el món de nosaltres?
La pregunta és provocadora, però toca una temptació religiosa real: confiar que Déu acabarà reparant allò que nosaltres deteriorem. La fe cristiana afirma que el món és a les seves mans, però no que les nostres accions no tinguin conseqüències. La providència sosté la creació; no substitueix la responsabilitat humana.
Déu ha volgut comptar amb la nostra llibertat. Podem fer florir la vida, però també podem ferir-la. La contaminació, la pèrdua de biodiversitat i el deteriorament dels sòls no són accidents aliens a nosaltres. Expressen una manera d’habitar la Terra que consumeix més del que aquesta pot regenerar i trasllada els costos als altres. Per això el document parla de pecat contra la creació i contra el Creador.
Déu no ens salva anul·lant la nostra responsabilitat, sinó despertant-la i sostenint-la. El món és a les seves mans i, precisament per això, ha estat confiat també a les nostres.
Dominar la Terra significa disposar-ne o custodiar-la?
Per explicar aquesta vocació, la Comissió Teològica Internacional torna a la fe en el Déu trinitari. Ho fa sense convertir l’ecologia en una qüestió reservada als especialistes. El Pare és font de la creació; tot ha estat creat per mitjà del Fill; l’Esperit comunica i sosté la vida. La creació porta així l’empremta d’un Déu que és comunió. No és una col·lecció d’objectes aïllats, sinó una comunitat d’éssers relacionats.
També l’ésser humà forma part d’aquesta comunitat, encara que hi ocupi un lloc singular. És criatura i imatge de Déu. Ha rebut intel·ligència, llibertat i capacitat tècnica per cultivar la Terra i organitzar una vida digna. Però ser imatge de Déu no significa ocupar el seu lloc. La dignitat humana no concedeix una propietat absoluta: confia una missió.
El document evita dos extrems. No accepta una visió que esborri la diferència entre la persona i els altres éssers vius, però tampoc l’antropocentrisme depredador que ho converteix tot en material disponible. La natura pot ser transformada per servir la vida; no pot ser espoliada com si els seus béns fossin infinits o pertanyessin únicament als qui tenen poder per apropiar-se’ls.
La grandesa humana no es demostra en la capacitat de destruir, sinó en la responsabilitat de tenir cura. Dominar, en llenguatge bíblic, significa cultivar, custodiar i col·laborar en el floriment de la vida.
