Menu
23 d'abril de 2024
Per comprendre com es pot fer realitat la possibilitat de reviure persones que ja no hi són, cal partir dels criteris que defineixen la unicitat de tota persona: a) L’aparença física, que inclou el seu cos, la seva manera de caminar, les mímiques facials, entre altres elements com el tacte o l’olor, b) La identitat vocal, que inclou el timbre de veu, l’accent, l’entonació, la manera de riure, c) El caràcter, la seva manera de reaccionar enfront d’una determinada situació.
Hi ha més elements a tenir en compte, però si s’és capaç de reproduir amb fidelitat els tres que fins aquí hem citat, és possible tornar a donar vida a la persona desapareguda. La resurrecció de l’aparença, que inclou corporeïtat i indumentària, es pot fer realitat a partir de fotografies. No sembla estrany creure que aviat serà possible reconstruir instantàniament i de manera molt realista sota la forma d’un avatar 3D. També es podria expressar dins d’un joc de vídeo, una pel·lícula, un univers tridimensional de realitat virtual, a través d’ulleres de realitat augmentada. La qualitat del resultat serà tan bona que serà impossible saber si es tracta de l’original o de la còpia.
Els algoritmes del reconeixement de les formes permeten lligar-ho tot assegurant fluïdesa quan es posa en moviment. El 2011, la presa de vídeo durava vint minuts, durant els quals el subjecte havia de pronunciar una sèrie de frases a fi que poguessin enregistrar-se els moviments de la boca (llavis, llengua…) i els sons que els hi corresponen. Poderosos models estadístics de machine learning i de síntesi vocal permeten fer el camí invers i proposar un resultat realista de la boca i del seu interior en temps real, mentre és pronunciat qualsevol text.
Els cabells són difícils de modelar en temps real, però és una qüestió de temps. Una potència de càlcul suficient lligada a bons algoritmes ho farà possible. És probable que, en un futur proper, es pugui crear un avatar 3D amb un realisme perfecte que reprodueixi un ésser estimat que ha mort si s’han conservat d’ell algunes fotografies.
El progrés en l’àmbit de la genètica permetrà algun dia generar a partir d’un fragment d’ADN l’aparença volguda, la carn i el cos en un any determinat de la vida d’una persona. Una tecnologia americana va fer públic el 2014 que a partir de l’ADN podia reconstituir un retrat robot en 3D amb bastanta precisió amb el color de la pell, els ulls i els cabells, gènere, origen ètnic i forma del rostre.
Més enllà de l’aparença corporal i facial, hi ha també la manera de caminar, de riure, de somriure, d’ajupir-se i tot el que forma part de la gestualitat que podria també generar-se en una màquina. Per assolir això, cal, a més de les fotografies, els vídeos. Com més n’hi hagi, millor serà la seva reconstitució. La màquina analitzarà cada fet i cada gest de la persona i sabrà reproduir-los dins dels contextos inèdits. Descodificar i poder reproduir l’aparença física i el joc de l’escena permetran realitzar ficcions en imatges de síntesi realistes, instantàniament generades gràcies a la tecnologia. Així, s’haurà reeixit a fer ressuscitar l’aparença amb totes les seves subtileses. I es podrà situar en un entorn que hagi escollit, a la pantalla, però no solament, sinó igualment dins de l’univers de realitat virtual accessible mitjançant un casc.
Una altra via per ressuscitar l’aparença d’un ésser que ha mort és mitjançant el recurs a la impressió 3D i a la robòtica. Partint d’una modelització tridimensional de la persona, es podrà imprimir una cara i una funda carnal per posar-la a un robot antropomòrfic. Caldrà encara un temps perquè els robots esdevinguin tan reals com els avatars virtuals. El clonatge reproductiu és, també, una possibilitat, sempre i quan s’hagi guardat un fragment d’ADN. Està prohibit, però, en tot el món. Això permetria reemplaçar per emulació l’individu d’origen. Amb tot, el nou subjecte clonat desenvoluparia la seva pròpia personalitat i aquesta no seria, necessàriament, idèntica a la de la seva font originària, amb la qual cosa, seria difícil concebre’l com la resurrecció del mort.
A més a més de la reproducció de l’aparença, hi ha la qüestió de la resurrecció de la identitat vocal. L’empresa europea Acapela ha desenvolupat una de les tecnologies més avançades en la matèria. Pot clonar la nostra veu de manera satisfactòria tot sintetitzant el timbre, les entonacions i accents un cop li hem llegit mil cinc-centes frases i ho pot fer a través d’un simple micro-casc per internet. Tot fa pensar, doncs, que, en un futur proper, uns breus minuts de veu d’un ésser estimat desaparegut, seran suficients per regenerar-la virtualment, quasi a la perfecció. No solament la veu, sinó també la manera d’emprar-la, la manera pròpia que té cadascú de situar les entonacions. Si bé tot això està farcit de grans promeses, no es pot ser ingenu i cal estar atents a les derives que pot comportar en un món com el nostre on es pot emprar la veu d’algú amb finalitats interessades.
L’aparença, la veu, la marxa, les entonacions reproduïdes són un gran pas vers el que s’ha anomenat la resurrecció virtual, però sense la possibilitat de simular fidelment la seva personalitat, la seva intel·ligència, el seu caràcter, el seu ethos, aquest calc perfecte està lluny de poder-se considerar un ressuscitat.
Els progressos en la IA són de tal magnitud que es pot imaginar, d’aquí uns anys, un sistema lògic a partir d’informacions, a través del qual es pugui fer passar algú per un altre en una discussió, en un xat, o bé en un àudio. Es crearan programes que podran aprendre sobre l’ésser estimat, per reflexionar, parlar i comportar-se com ell, com ell ho faria si fos viu. Haver documentat el que ha fet durant la vida (lectures, pel·lícules, llocs on ha estat) aquella persona serà clau. La màquina podrà nodrir-se de tots aquests elements i simular una personalitat amb tanta més precisió com més dades personals hagi processat. L’avatar també s’equivocarà, alguna vegada, però aprendrà progressivament i tendirà a la perfecció.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
