Menu
25 d'abril de 2024
Va ser en un moment en què jo mateixa i alguns dels seus companys ens van preguntar: “¿On encaixen les nostres històries?” Soc una dona musulmana i encara que no porti vel, estic orgullosa dels meus orígens. A la meva família hi conviuen diverses religions. Les meves germanes estan casades, una amb un catòlic, i l’altra amb un hindú. És com dir: “¿On pertanyen les nostres històries?”
El primer projecte de MALA va ser StoryCorps a la Biblioteca Nacional del Congrés dels EEUU, on van gravar històries que es van emetre a emissores arreu del país.
Aquestes històries van tenir molt ressò i van despertar un gran interès. Muslim American Journeys va ser el nostre projecte insígnia, i encara el tenim en marxa. Hem recopilat gairebé dues mil històries de musulmans d’arreu d’EEUU que s’identifiquen com a ortodoxos, sunnites, xiïtes, que són laics o ateus. Fem això per mostrar l’experiència humana i la gran diversitat de la comunitat de musulmans nord-americans, i no es pot dir: “Els musulmans nord-americans són d’una manera determinada” perquè és un dels sectors demogràfics més variats dels EEUU.
Ara, després de la covid, estem fent novament més actes presencials, cosa que ens permet treballar el lideratge, organitzar activitats que uneixen l’art, la cultura, i les humanitats. Treballem molt amb grups interreligiosos. Algunes de les nostres activitats serveixen perquè la comunitat es trobi. Per exemple, celebrem el Nowruz, que és l’any nou del calendari persa. Ho celebrem amb vi i, si a algú no li agrada el vi, tenim còctels sense alcohol. És una manera perquè tothom visqui i celebri la seva tradició de maneres diferents.
A MALA, doncs, són importants els programes interreligiosos.
Tractem algunes qüestions que connecten amb diferents creences i cosmovisions. Intentem fer-ho posant en valor la tradició i la cultura que compartim, però al mateix temps deixant espai per al diàleg. Això és un exemple de moltes relacions entre musulmans i jueus que hi ha a EEUU. Ens hem ajuntat amb grups israelians, palestins, hindús, sikh i bahá’í, i per nosaltres és molt important fer-ho visible. Ens hem ajuntat amb grups catòlics per demostrar que tenim punts comuns i que és possible construir ponts per superar les diferències; i això vol dir unir-nos, treballar plegats sense limitacions ni paràmetres del que podem fer. És important entendre quins són aquests paràmetres i trencar amb aquests paradigmes.
L’any 2015 la localitat de Hamtramck, a Michigan, es va convertir en la primera ciutat governada per musulmans dels EEUU. ¿És un bon model?
És un exemple meravellós d’una comunitat en què hi ha molts àrabs. Molta gent té la percepció errònia que la majoria d’àrabs són musulmans. De fet, són majoritàriament cristians en aquesta regió de Michigan. Hi ha una gran majoria d’àrabs cristians que aquests líders també representen. És meravellós veure que un membre escollit del consell, una de les primeres coses que va dir va ser: “No hi ha religió al consell municipal. La religió ve amb tu a la mesquita, al teu centre comunitari, a la teva església o a la teva sinagoga. Però, quan es tracta de governar, la deixes fora”. Crec que això és bo i representa un pas endavant a l’hora d’ensenyar que pots ser creient, pertànyer a un grup determinat i, tot i això, lluitar per al compromís cívic i acabar sortint escollit. Malgrat això, queda un llarg camí per recórrer. Amèrica és molt extensa. Aquesta ciutat particular es troba en una regió on hi ha una mescla de persones molt diverses. Quan vas a determinades zones del país, la demografia és més homogènia.
¿Què opina de les protestes a l’Iran en relació amb la situació d’opressió de les dones en aquest país? ¿Creu que poden contribuir a provocar canvis en aquella república islàmica?
Les protestes són l’últim capítol de les dècades de lluita entre el règim i les dones, la meitat de la població. De manera realista, cal dir-ho, és poc probable que portin a un canvi significatiu a curt termini. D’altra banda, les protestes no desapareixeran mai, malgrat que amb el temps van augmentant i minvant com és el seu curs esperat. Ni el règim, ni els manifestants, poden obligar l’altre a canviar de posició.
¿I què pensa sobre la situació al Pakistan i a l’Afganistan, països d’origen de la seva família, respecte a la llibertat religiosa?
La situació en aquests països és tensa. És obvi que, tot i que molta gent no ho sap, hi ha discriminació contra els hazares, que són una minoria de l’Afganistan; contra els xiïtes, que també són una minoria al Pakistan. Hi ha massa discriminació i exterminació, també, de comunitats com els ahmadis, els xiïtes, els sunnites no tradicionals, i veiem molta violència específica de sectes. És gairebé com si les persones haguessin perdut la sensibilitat per aquestes coses, com ara quan hi ha un tiroteig a una mesquita o un bombardeig suïcida en què moren cinquanta, seixanta o setanta persones, o quan un grup terrorista ataca una escola. ¿Quantes situacions com aquestes han de passar fins que algú hi faci alguna cosa? Crec que és un tema que la majoria d’expatriats i grups de diàspora que viuen a EEUU tenen por d’abordar perquè fa aflorar moltes qüestions delicades. Però el que en realitat evidencia és una manca de lideratge i de governança a tots dos països. Als EEUU, si hem de ser els líders de la llibertat mundial, el pluralisme i la tolerància, també hem de donar exemple que això no es pot tolerar. I això és un missatge global. Respecte a aquests països, fins i tot l’Iran, si parlem de l’Àsia central, que és un gran centre cultural i geogràfic on hi ha molta insurgència i divisió per sexes, això fa segles que passa.
A Catalunya hi ha moltes noies joves de famílies del món àrab i musulmà que viuen atrapades entre dos mons: d’una banda se senten catalanes però entre nosaltres se senten ciutadanes de segona. D’altra banda, estan oprimides pels costums morals que regeixen les seves famílies. ¿Què es pot fer com a societat perquè totes aquestes noies puguin viure la seva pròpia vida?
Conec molt bé el cas d’Aneesa i AroojAbbas, les noies pakistaneses de Terrassa que van ser assassinades després que es neguessin a sol·licitar el visat de cònjuge per als seus marits, amb qui s’havien casat només per la força en primer lloc. Malauradament, aquest és el patró de violència i assassinat dirigit a dones musulmanes als EUA, el Regne Unit i altres llocs, i em resulta bastant familiar. En la “cultura de l’honor” en què les dones no són valorades com a individus, sinó com a moneda de canvi per satisfer les necessitats de les seves famílies, això és d’esperar. No hi ha solucions senzilles i l’enfocament ha de ser polifacètic i en el marc de les lleis establertes, que van des de sancions penals per violència domèstica comesa per famílies fins a la repressió de les sol·licituds de visat fraudulentes on s’aprofiten dones vulnerables. La societat ha d’enviar un missatge que els abusos no seran tolerats i no pagaran. Al mateix temps, és clau l’empoderament proporcionant oportunitats educatives i professionals a les nenes i dones joves per reduir la seva dependència de les famílies abusives. Cal ensenyar a les nenes i les dones els seus drets a les escoles, i els serveis socials han de ser actius per assegurar-se que les persones vulnerables pateixen cap mal en aquest sentit.
Fa uns dies, un sagristà d’una església del sud d’Espanya va ser atacat mortalment per un jove del Magrib. Ara s’investiguen els fets com un possible acte terrorista islàmic. ¿Amb quin missatge cal respondre davant d’aquells que diuen matar en nom de Déu?
L’atac terrorista contra l’església d’Algesires és un simple recordatori que el perill de violència d’elements extrems no ha desaparegut. Durant els darrers anys, una sèrie de crisis importants (en particular, la pandèmia de covid-19 i els trastorns econòmics) han estat notícies de primera plana i això ha provocat una distracció del flagell del terrorisme. Per contrarestar-ho, és important argumentar que la violència en nom de la religió no té cabuda en la societat civilitzada. Les normes establertes a França sota el lideratge del president Macron per promoure la laïcitat són un gran exemple del qual podem aprendre.
Al febrer del 2019, tot just fa quatre anys, el papa Francesc i l’imam sunnita Ahmad Al-Tayyeb van signar a Abu Dhabi el document sobre la Fraternitat Humana per la Pau Mundial. ¿Què pensa de les iniciatives del papa per afavorir les relacions entre els diferents líders religiosos?
Em sembla que el lideratge del papa Francesc és fantàstic. Penso que, respecte al pluralisme, apropa les diverses religions, el missatge real de tolerància i de pau. És el missatge del catolicisme i és universal entre les religions abrahàmiques. És extraordinari el que ha fet el papa. Dono tot el meu suport a les religions abrahàmiques, és molt important la pau a l’Orient Mitjà, sobretot entre minories musulmanes, jueves i cristianes que fa segles que han estat perseguides. Considero que aquestes iniciatives per part de líders mundials, són molt importants si li atorguem significat. Si no ho fem, tornem a caure en el mateix i torna a haver-hi exemples del que provoca la manca de lideratge i l’extremisme, com ara a l’Afganistan.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
