El silenci, quan és absència de comunicació, no és rendible, empobreix i trenca la comunió. Sovint a les nostres comunitats eclesials i religioses manca una comunicació autèntica i profunda. Ens costa compartir la vida, escoltar-nos, expressar-nos amb confiança. Sense comunicació fraterna, la comunitat es debilita i perd sentit. Crec fermament que només compartint experiències, inquietuds i esperances podem viure una veritable comunió. I per això cal “posar fil a l’agulla” i treballar per fer dels nostres entorns llocs d’acollida, diàleg i fraternitat real. Comunicació i comunió tenen la mateixa arrel.
Ara bé, reconec també el valor d’un altre tipus de silenci, el que ens obre a la presència de Déu, el que ens regala interioritat i fecunditat espiritual. Aquest silenci és necessari i rendible, perquè ens transforma i ens prepara per comunicar des de la profunditat.
Malauradament, grups d’Església, institucions, congregacions han optat durant anys per un silenci institucional que, lluny de protegir-nos, ens ha fet invisibles. No comunicar és quedar fora del món, perdre rellevància i no transmetre la riquesa del nostre missatge. Molts responsables de comunicació se senten desmotivats per la manca de suport, per la lentitud o per la desconnexió entre el que vivim i el que comuniquem.
Comunicar no és un afegit, sinó part essencial de la nostra missió. No n’hi ha prou amb informar de fets; cal donar sentit, emocionar, inspirar. Comunicar és explicar qui som, per què ho fem, què volem aportar. És mostrar testimonis, connectar amb persones i construir relacions. En un món saturat d’informació, el silenci no ens fa més prudents sinó més irrellevants. L’Església té veus profètiques que han de ser escoltades, però per això ha d’aprendre a comunicar amb claredat, sentit i passió.
En definitiva, el silenci no és rendible quan ens fa callar el que som. Tenim molt a dir i a oferir, però per fer-ho cal comunicar amb fidelitat i transparència. Perquè el que no s’explica, senzillament, no existeix.
