Durant la seva darrera etapa com a arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio solia quedar els caps de setmana amb Julio Rimoldi, periodista i director del Canal 21 (canal de l’arquebisbat), per pendre cafè, menjar galetes i mirar pel·lícules. A inicis de 2013, abans de viatjar a Roma per participar en el conclave del qual havia de sortir el successor de Benet XVI, a Bergoglio li van regalar Habemus papam, un film dirigit per Nanni Moretti que recrea una situació insòlita: la d’un papa (Melville) que és escollit en contra del seu desig i que, davant el pes de la responsabilitat, pateix un atac de pànic i entra en depressió.
És sabut que Bergoglio no va tornar a reunir-se amb Rimoldi per veure la pel·lícula, perquè el 13 de març de 2013, inesperadament per ell, va ser investit com a líder màxim de l’Església catòlica.
Han passat gairebé nou anys des de llavors i el papa, malgrat la seva avançada edat (fa 85 anys aquest mes de desembre) i la recent operació de colon a què va ser sotmès, segueix imposant un ritme frenètic. Així, al setembre va visitar Budapest i Eslovàquia en el que va ser el seu 34è pelegrinatge apostòlic, marcat, com és habitual, per un programa maratonià que el va portar a visitar en pocs dies diverses ciutats, mantenir trobades amb personalitats polítiques, jerarquies eclesials i representants d’altres religions i pronunciar alguns discursos. I abans que acabi l’any té previst visitar Xipre i Grècia, sempre atent a les perifèries i la situació dels refugiats.
Per raons d’edat òbvies, Francesc és conscient que el seu pontificat s’acabarà més d’hora que tard. Per això, sempre fidel al seu estil i la seva manera de ser, el papa segueix portant l’Església dia rere dia per camins que fugen de la frivolitat, de la comoditat, del clericalisme i del tancament en si mateixa. Francesc encara vol una “Església en sortida” i “de portes obertes” i no defalleix en el seu afany de plantar noves llavors de canvi. La seva darrera gran proposta és el sínode sobre la sinodalitat, amb el qual fa una crida a tot el poble cristià a caminar cap a una manera de ser més inclusiva i co-participada.
Al contrari que el cardenal Melville, protagonista d’Habemus papam, Francesc no té por. Per això el millor que pot fer el món catòlic és, com diu Fernando Cordero a les pàgines d’aquest número de Foc Nou, no deixar-lo sol en la seva reforma.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
