Quan en una congregació religiosa es pronuncia la paraula “reestructuració”, no acostuma a provocar gaire entusiasme. De seguida apareixen paraules com tancament, unió, disminució, venda, envelliment o falta de vocacions. És comprensible. Són realitats que les congregacions coneixem de prop, però potser mirem la reestructuració des del lloc equivocat.
Aquest és el punt de partida del llibre La reestructuració de les congregacions: ¿un repte o un problema? Reflexions i propostes (Claret), escrit per Antoni Almirall, Quim Cervera i per mi mateixa. No es tracta de negar la realitat ni d’endolcir-la: som menys, l’edat mitjana augmenta i mantenim, en molts casos, estructures, comunitats i obres pensades per a una realitat que ja no existeix. La pregunta és què fem amb tot això.
Reestructurar no és només tancar cases, agrupar províncies, vendre edificis o traspassar obres. Això pot ser necessari, però és només la part visible d’un procés més profund. Si la reestructuració consisteix únicament a administrar la disminució, arribarem tard.
Potser, en lloc de preguntar-nos què podem conservar, hauríem de preguntar-nos què hem de deixar néixer. ¿Què significa avui el carisma que un dia va donar origen a cada congregació? ¿On es necessita més la nostra presència? ¿Què necessitem nosaltres? ¿Quines formes de vida comunitària tenen sentit avui? ¿Què podem compartir amb els laics? ¿Quines obres hem de deixar perquè altres puguin continuar-les? I, sobretot, ¿de què ens hem de desprendre per tornar a ser més lliures?
No hi ha respostes fàcils. Reestructurar comporta dol, perquè significa deixar llocs, obres i formes de vida que han estat fecundes durant molts anys, però també pot ser una oportunitat espiritual.
Potser el futur de la vida religiosa no implica conservar tot allò que hem construït, sinó recuperar la llibertat i frescor dels inicis. La reestructuració pot convertir-se en un repte evangèlic si ens preguntem, amb lucidesa i esperança, què ens demana avui el carisma.
