SPA: enfortint el llegat familiar a través del vincle entre avis i nets

El projecte SPA (Sólo Para Abuelos / Sols Per Avis) és una iniciativa que neix del cor d’una parella, Víctor Mirón i Cesca Planagumà, amb la passió i l’anhel de reforçar els lligams entre els avis i àvies i els seus nets, especialment en el context de la transmissió de valors i la fe cristiana. A través de trobades, recursos en línia i altres iniciatives, SPA ofereix eines i suport perquè els avis i àvies puguin establir vincles profunds i significatius amb els seus nets, contribuint a un llegat familiar que transcendeix generacions.

¿Com va sorgir el projecte SPA?

Víctor: El projecte neix del desig com a cristians de poder, justament, animar els avis i àvies a deixar un bon llegat als nostres nets en tots els sentits.

Cesca: Els avis i les àvies són persones molt importants, a més de prendre cura dels nets, i també encara dels fills, en el moment de transmetre la fe.

Es diu que ara, la majoria dels pares i mares cristians, troben pocs moments per transmetre la fe als fills.

Víctor: De fet, els nostres inicis venen d’aquesta preocupació que acabes d’esmentar. Nosaltres, durant molt temps, gairebé més de trenta anys, hem treballat la fe viscuda en família. Vam crear una associació anomenada ‘De família a família’, que ara porten uns altres. I també, ens hem centrat a preparar i acompanyar a matrimonis cristians. Això des de l’any 1992.

Cesca: També hem participat en la creació de l’escola de pares i mares. I després, ha arribat el moment de ser avis. Tenim 3 fills i 6 nets. Amb els nets, van néixer les ganes de crear algun grup, projecte, moviment que se centrés en el vincle que tenen els avis i àvies amb els seus nets i netes. Si bé és cert que està centrat en avis cristians, també ho és que es pot participar des de qualsevol convicció o creença.

¿Quan es va constituir?

Víctor: La veritat és que la pandèmia va fer que ens aturéssim a pensar. No només vam trobar el temps per cristal·litzar SPA, que es va constituir el febrer de 2021, també va ser un temps en què la societat es va adonar de la importància de la gent gran. Les morts de persones majors de 65 anys van ser considerables. Crec que encara hi ha un sentiment de culpabilitat a Catalunya i a la resta de l’Estat, per no haver pogut cuidar millor de la gent gran.

Cesca: Sí, aquell temps va ser important. També vam poder investigar diversos llibres i textos que parlaven de la vida espiritual de la gent gran i de com es relacionen amb els nets. Vam saber una mica més sobre la inquietud per treballar aquest vincle amb els nouvinguts a la família. Vam veure clar que aquell era el moment per crear SPA, un projecte que havíem ajornat més d’una vegada. Ja amb 6 nets i amb el temps de confinament brindat per la pandèmia, vam veure clar que ens hi havíem de llençar de cap.

El públic són les persones que tenen nets. ¿Per què?

Cesca: De vegades el terme avi o àvia s’utilitza per a totes les persones grans. Per una banda, val a dir que hi ha persones grans que no són avis ni àvies. I, per altra banda, a voltes, quan dius persones grans, l’interlocutor o el lector pensa en persones que ja se senten al final de la seva vida, malaltes, senils, convalescents.

Víctor: I no és així. A la nostra generació, observem quatre coses en concret: tenim ganes de fer coses; ens trobem amb una relativa salut, sense entrar en petits detalls; disposem de temps; i aquest temps sovint l’invertim amb llibertat perquè no tenim tants compromisos. A més a més, comptem amb una entrada econòmica fixa que ens dona la jubilació o la prejubilació. Aquests factors sumats fan que ens sentim segurs, forts, vitals, i que tinguem la intenció de continuar gaudint dels nostres descendents per molts més anys.

¿Com creieu que la societat percep els avis i àvies?

Víctor: En el fons crec que, en general, ja s’han adonat que no només som consumidors de taca-taques. S’ha evidenciat que som persones enèrgiques, amb ganes de fer allò que encara no hem pogut fer. No només em refereixo a possibles viatges, hi ha moltes propostes que també pots trobar al mercat per al públic sènior. Algunes ens distreuen d’allò que molts de nosaltres volem, que és passar temps acompanyats de familiars i amics. Treballar les relacions, els sentiments, les emocions.

Cesca: Ara es parla molt de nosaltres. Ja no tant com a generació sènior, sinó com a generació silver. És que ja no hi ha una tercera edat. I si que n’hi ha, potser hauríem de dir que hi ha una tercera i una quarta edat. L’esperança de vida s’ha allargat i molts estem en plena forma a 80 anys.

Quines eines o recursos donen a aquells que s’apunten a participar del projecte SPA?

Una de les xerrades de SPA sobre la transmissió de valors als néts

Cesca: A la nostra pàgina web anem penjant articles i altres recursos com receptes, contes, pel·lícules, idees perquè els avis i les àvies s’acostin als seus nets. Són consells per connectar amb els petits. Al final el temps que dediques a establir aquest lligam també és una manera de treballar l’espiritualitat. Una cosa que tots els avis cristians haurien de desitjar.

Victor: A partir del reforç d’aquest vincle, et converteixes d’alguna manera en referent per als més petits i joves. I això és important a l’hora de complir amb el propòsit de transmetre una fe viva, no una tradició. Una fe viva, que nets i avis vivim d’una manera natural. També hi ha un altre apartat a la pàgina web que diu: “Àvia, necessito les teves oracions”. Com podem pregar amb els nostres nets.

Els avis i àvies teniu més temps viscut, i potser un sentit més fort de la transcendència.

Victor: Els avis proveïm als nets de coses que els seus pares i mares no poden oferir. Em refereixo a un sentit de transcendència diferent, una història, i sobretot: temps.

Cesca: Als nets els encanta estar amb els avis perquè no tenim tanta pressa. Ara hi ha massa pressa per tot. Tenim més paciència i calma en general. I això coincideix amb la curiositat que tenen els nens, la necessitat d’aturar-se per observar o perquè algú els expliqui el perquè d’una cosa i l’altra. Recuperem el fet de tenir temps per conversar, ensenyant relacions, no reaccions.

Potser aquesta és una necessitat que coincideix en ambdues generacions: avis i àvies, nets i netes. Mentre els pares i mares tenim pressa per poder cobrir necessitats bàsiques i fer complir rutines i horaris.

Víctor: Mira, abans de fundar SPA vam fer una enquesta a 200 avis i àvies cristians que vam reunir a través dels nostres cercles d’amics i familiars. Els vam preguntar quines eren les coses que més els preocupaven. Ens en van contestar 150.

Cesca: Sí. I vam quedar positivament sorpresos de les respostes que ens van enviar. El 34% ens deien que la seva primera inquietud era com treballar la seva vida espiritual. La segona preocupació era la relació que tenien amb els seus fills. La tercera la seva relació amb els nets. Ens va impactar aquesta classificació, pensàvem que la salut seria dels primers punts a sortir. Però no.

A vostès, com a avis, ¿què els preocupa més?

Cesca: Com a avis cristians, volem transmetre els nostres valors a amics i familiars. Per això ens hem ocupat de donar eines, per oferir acompanyament. Material que ens ajudi a expressar com estem, i maneres de transmetre-ho.

Les relacions familiars de vegades són complicades. Hi ha avis que voldrien veure els nets, però que no poden perquè no s’avenen amb els seus fills.

Cesca: Sí, això és una realitat. I a vegades no perquè hi hagi una mala relació, sinó perquè es creu que els avis amb el món en què estem poc poden aportar gairebé res. No s’adonen que hi ha vivències, hi ha tradicions, costums que poden enriquir els nets. Que poden ser complementàries d’allò que ensenyen els pares i mares.

Víctor: És una llàstima que hi hagi nens i nenes que es perdin aquesta complicitat perquè no hi ha una relació fluida entre avis i pares. També és cert que de vegades hi ha avis que agafen el rol que hauria de desenvolupar la mare o el pare i aquí també es complica. I, igualment, és cert que també n’hi ha que no volen estar amb els seus nets perquè pensen que ara per ells és moment de gaudir de la vida sense fer-se càrrec de ningú.

Sí, hi ha tants casos com famílies. Però sovint, i de vegades també per necessitat, es compta força amb l’ajuda dels avis i les àvies.

Cesca: Certament. Si es compta com a part d’un equip que acompanya durant el creixement als nens i nenes, trobo que és positiu. Tots tenen un rol, una posició en aquesta tribu. Així i tot, avui també trobem casos en què hi ha un abús dels avis, ja que els fan anar cada dia a portar o recollir els nets de l’escola, a fer-se’n càrrec quan estan malalts. I per això, molts estan esgotats. Se senten esclaus i, a més a més, no troben cap reconeixement o gratitud per part dels pares o mares. Tampoc es tracta de portar-los fins aquest límit. 

Víctor: A mi m’agrada recuperar la imatge, aquesta que diu que el pare i la mare és qui porta a collibè el fill o la filla. I els avis i àvies són els que van al darrere dels pares. I l’infant es mira els avis per sobre de l’espatlla dels pares.

És una imatge il·lustrativa.

Victor Mirón i Cesca Planagumà

Cesca: Sí. Representa una tendresa necessària al nostre món d’avui, que és un món fred, on potser es parla molt de les emocions, però no les expressem. Quan un net o neta neix, els avis experimentem un sentiment nou, una tendresa que no havíem experimentat abans com a pares. És una relació màgica.

Víctor: Per això és una llàstima que hi hagi casos en què es perd aquest vincle. Els avis ens relacionem de manera genuïna i única amb els nets. En molts casos, aquest vincle no es valora prou, no es té en compte; això fa mal al cor dels avis i àvies i és una pèrdua pels nets i netes.

¿Quina és la seva experiència, amb els vostres fills i nets?

Cesca: Nosaltres tenim tres fills i cada fill té una manera diferent d’educar els fills. Quan tenim els sis nets aquí, a casa nostra, ja ho tenim dit als nostres fills i filles, que llavors, ens han de permetre acompanyar-los a la nostra manera. Ara, quan estem a casa seva, o amb els pares i mares, fem una passa enrere i respectem que els eduquin a la seva manera. Podrem estar més o menys d’acord amb una cosa o l’altra, però sempre els respectarem.

Víctor: Els avis són la segona influència més important. La primera, els pares i mares. Nosaltres col·laborem en la seva educació, però no portem la veu cantant. El que fem és ajudar a connectar cors. De fet, aquest és el lema d’SPA. Els cors d’uns i altres, de generació en generació. I per aquí també, de forma evident, s’introdueix tot el treball espiritual.

Sobre tot això, entenc que també connecten els avis i les àvies entre ells. Perquè puguin explicar les seves experiències i expressar, justament el que la Cesca deia abans, els seus sentiments.

Cesca: Sí, sí, muntem trobades presencials. De moment, una al trimestre, per justament compartir això que dius. Hi assisteixen més o menys una seixantena de persones.

Víctor: Val a dir que les fem en castellà perquè les enregistrem i les oferim també en línia. Això és així perquè SPA s’ha estès per Espanya i Llatinoamèrica. Tenim un espectre tècnic, entre els que ens segueixen en directe, i el que ens segueixen en diferit, uns quants milers de persones.

¿Quins temes tracten en aquestes trobades?

Cesca: De moment hem parlat dels vincles emocionals i afectius, també ens hem apropat al món en què viuen els nostres nets i netes que és molt diferent del que nosaltres vam viure de petits. També l’herència, la identitat.

Víctor: Aquestes trobades sobretot serveixen per reflexionar sobre la relació que tenim amb els nets. I també és un lloc de despertar la consciència dels avis, que els avis no s’adormin, que es mostrin inquiets. Que hi ha moltes coses per fer encara. Que no es pensin que ja no poden oferir més i que ara només els toca dormir o divertir-se sense pensar en altra cosa que en la mateixa diversió.

A la resta del món, heu trobat projectes que s’assemblin al vostre?

Víctor: Mira, això abans de llençar la proposta sí que ho vam fer. L’exercici de cercar si al món hi havia algú més amb la mateixa inquietud nostra. No vam trobar res similar a Europa. Algun llibre sí que parlava d’alguna bona pràctica i no va ser fins que vaig arribar als Estats Units que vaig trobar propostes similars.

Cesca: Crec que ben bé podem dir que som pioners a defensar el vincle entre avis i àvies cristianes i els seus nets i el fet que els vulguin transmetre els seus valors.

Els pioners obren camí. ¿Quines són les següents passes que volen fer?

Víctor: Mentre estiguem vius no ens aturarem. I tant que tenim de passes futures pensades. Sempre endavant. Un dels objectius que tenim és estabilitzar el que ja existeix. Però tenim altres idees. Una és que ens obrim en la qüestió confessional. És a dir, que avis tant creients com no creients comparteixin, i que aprofundeixin en la seva fe o en els seus valors siguin quins siguin.

Cesca: Per fer-ho volem promoure grups d’avis. Grups de trobada, de fe, de vida… un compartir que estimuli i animi a continuar fent el que ja estem fent. Per convidar a aquests grups tenim pensat oferir una xerrada motivacional per a tota la generació sènior. Explicarem la nostra proposta i a partir d’aquí, els grups començaran a funcionar. També tenim al cap, organitzar un programa de ràdio per tractar tots els temes que ara es poden veure a la nostra pàgina web.

He vist que la Cesca té publicat un llibre.

Cesca: Sí, Desde que soy abuela ya no me pinto los labios. Totes les àvies entenen aquest títol. Així podem fer petons als nostres nets sense deixar la marca del pintallavis. És un llibre divertit i tendre. I ara en Víctor també està preparant el seu.

Víctor: Sí (riu) es titularà L’avi que vull ser.