Un no és modern o antic per si mateix, sinó en relació amb un context determinat. Ara, sant Tomàs d’Aquino ens sembla un pensador tradicionalista vinculat a l’oficialisme eclesiàstic. Al segle XIII, en canvi, representava l’avantguarda teològica. De fet, avui continua sent un autor més avançat del que podríem sospitar. Per descobrir-ho, comptem amb la recent publicació d’Introducción a Tomás de Aquino (Rialp, 2026), del filòsof alemany Josef Pieper (1904-1997). L’autor compleix a la perfecció l’objectiu d’aquesta mena d’obres: despertar el desig de saber més gràcies a la seva prosa didàctica i la seva capacitat per submergir-nos en una de les grans renovacions intel·lectuals de l’Edat Mitjana.
Tomàs pertanyia als dominics, un dels ordes que va aparèixer amb l’objectiu de renovar l’Església a partir de la vida de pobresa. Com sol passar en aquests casos, el nou moviment va trobar una oposició dura. El fet que obtingués els seus recursos de la mendicitat es veia com un perill per a la independència espiritual dels religiosos. S’argumentava que, als Evangelis, Jesús i els apòstols mai no s’havien procurat la manutenció econòmica d’aquesta manera.
Els enemics dels ordes mendicants també els retreien que actuessin com si ells fossin els primers a encarnar la perfecció espiritual des dels temps dels apòstols. Tomàs d’Aquino replicava que això no era cert, però que una nova època reclamava una nova espiritualitat.
Als dominics també se’ls va culpar del menyspreu popular cap als bisbes perquè aquests no predicaven de la mateixa manera. El d’Aquino va reaccionar a aquesta crítica amb una contundència especial: si algú practicava el bé de tal manera que els altres, per comparació, quedaven mal parats, el problema el posaven aquests últims. Era a ells a qui calia enfrontar-se. Com assenyala Pieper, les seves paraules van ser «inusitadament fortes».
El denominat «bou mut» també va fer-se enemics pel seu intent de conciliar Jesucrist amb Aristòtil, una tasca colossal que Pieper descriu amb una imatge poderosa: l’arc d’Ulisses, un instrument que només es podia tensar amb una força inaudita per la dificultat d’aproximar-ne els extrems. En realitat, les idees del nostre protagonista no són tan aristotèliques com se sol imaginar. Només cal recordar que, en moltes ocasions, en lloc de defensar aquesta mena de posicions, prefereix decantar-se per les de Plató. Des de la seva òptica, l’important no és el pensament d’un autor determinat sinó acostar-se com més millor a la veritat. Per això es va oposar als qui prenen el filòsof grec acríticament, com si mai no hagués escrit res de problemàtic per a un cristià. Sempre que es tracti d’un coneixement humà, és a dir, d’alguna cosa que no pertanyi a la Revelació, l’argument d’autoritat li sembla feble.
D’altres van ser partidaris de censurar Aristòtil en tot allò que no fos compatible amb la fe. Ell, per contra, es va preocupar per esbrinar amb exactitud quin havia estat el seu pensament. Aquest era un pas imprescindible quan s’abordaven les idees de qualsevol autor. Tomàs d’Aquino resumia amb tanta polidesa el pensament aliè que, en moltes ocasions, se li han atribuït posicions que no eren seves. Presentava les dels altres fins i tot amb més poder de persuasió! En un món com el nostre, marcat per la polarització, aquest és un camí a seguir: no caricaturitzar el contrari sinó fer un retrat fidel de les seves conviccions i triar, entre dues o més interpretacions possibles, la que li resulti més favorable. No en va, les disputes intel·lectuals de l’edat mitjana tenien la seva part de controvèrsia, però també de diàleg. No és això el que a nosaltres ens falta?
Nogensmenys, seria un error creure que ens trobem davant d’una figura massa moderada i tova. El denominat «doctor angèlic» també podia ser un polemista temible. Com quan, en certa ocasió, es burla d’un cert argument per ser «més digne de riure que de resposta». En un altre moment, repta els seus possibles oponents que intentin refutar-lo si és que s’hi atreveixen. Potser aquesta mena d’afirmacions pugui resultar massa agressiva per a les nostres orelles, però de tant en tant també cal ser enèrgic en defensar les conviccions pròpies i dir el que la gent no vol sentir.
Un últim apunt: Tomàs d’Aquino no només va ser un erudit fora del comú. També posseeix una dimensió mística. S’explica que, poc abans de morir, va abandonar la tasca intel·lectual i va dir que tot li semblava «palla» en comparació amb la que havia tingut ocasió de contemplar. La seva idea de Déu era complexa i humil. No el presenta com una evidència. Repetia que sabem el que no és, no el que és. Això, tanmateix, no implicava que no el poguéssim conèixer. La seva cognoscibilitat resultava inexhaurible. D’una manera peculiar, això sí: «Aquest és el més gran coneixement humà de Déu: saber que no sabem Déu».
