Menu
20 de juny de 2025
En el breu parlament en motiu d’aquest immerescut homenatge, voldria compartir amb tots vostès com entenc l’activitat filosòfica.
La filosofia és, abans que res, una passió; un desig, un anhel. No és quelcom que es posseeixi, ni un objecte sota control, tampoc un ésser domesticat. És vida interior que, sobretot, s’expressa com un desig que emergeix de les profunditats, més enllà de la lliure deliberació i del domini de la raó. El que és propi del filòsof és anhelar la veritat, conèixer el que desconeix, travessar el llindar de la ignorància, explorar terrenys vetats al sentit comú.
Quan definim la filosofia com a discurs, com a ciència humana o com a saber teorètic, oblidem l’aspecte més essencial d’aquesta activitat humana. Essencialment, és una passió i el filòsof un ésser apassionat que experimenta, amb ardor, el desig de saber. Per això, escriu Johann Gottlieb Fichte: “La nostra història és la història del nostre propi cor i de la nostra pròpia vida, i ens representem el destí dels altres homes a imatge del nostre”.
En termes generals, es concep la filosofia com un exercici de tipus intel·lectual que té com a focus de gravetat la raó. És veritat que el filòsof, com subratlla Jürgen Habermas, és el guardià de la raó i que la seva principal eina de treball és la racionalitat, però el vertader motor de la seva existència, el que l’empeny a desenvolupar aquesta activitat en el món és la passió, l’anhel de veritat. Aquesta passió el posseeix sense prèvia decisió, el commou i el transforma més enllà de la seva voluntarietat.
L’agulló de la carn del filòsof és el seu desig de saber i mai no s’allibera d’ell mentre visqui. Per això, abans que res, és una activitat patètica que altera emocionalment la persona, que activa en ella una constel·lació de passions, des de l’angoixa fins a l’esperança, passant per la desesperació i el gaudi, passions que operen en la seva activitat racional i que també alteren la seva vida social.
És una activitat total. No té res d’unidimensional. No es pot fragmentar. El desig de conèixer, d’entreveure l’última veritat de la realitat creix en la mesura en què el filòsof desenvolupa la seva activitat. Amb tenacitat i lucidesa, no solament descobreix respostes, sinó que nous interrogants emanen de les respostes trobades en un procés que no acaba mai.
Tal com expressa Fichte en el text citat i, després, d’ell, Ludwig Feuerbach, l’ésser humà té dos centres de gravetat, el cap, que el faculta per pensar i el cor, que el faculta per sentir. El cor és l’epicentre de l’activitat filosòfica, mentre que la raó és el seu instrument fonamental.
Quan un ésser humà filosofa, els dos centres de gravetat entren en acció. Filosofar és pensar, però també sentir. El filòsof no és el qui sap, sinó el qui cerca saber, el qui té una relació apassionada amb la veritat. L’activitat filosòfica neix de l’admiració davant l’esdeveniment del món. L’esglai enfront del fet d’existir, de què les coses siguin, i de que siguin com són, deixa el filòsof en una certa mudesa. Aquest esglai es converteix en silenci, en un silenci fecund.
Aleshores torna una vegada i una altra sobre aquestes preguntes, sobre el naixement, la mort, el sentit de l’existència, Déu i l’eternitat. Aquestes preguntes són un escàndol per a la raó, però són les que tants cops el filòsof es formula empès per la seva inicial perplexitat.
És evident que la filosofia posseeix una dimensió intrapersonal, ja que emergeix de les profunditats de l’ésser humà, d’aquest autodiálogo, com diria Miguel de Unamuno, que cada ésser humà estableix amb si mateix si té l’audàcia i el coratge per fer-lo, però seria un error concebre aquesta activitat com a purament solipsista, tancada a l’alteritat. El diàleg, com veurem, li és constitutiu; l’obertura i la permeabilitat són trets essencials de l’activitat filosòfica. Fins i tot quan hom dialoga amb si mateix, es troba amb l’altre que hi ha en el seu mateix ésser.
La filosofia es construeix socialment, és una obra de molts esforços individuals units. Aquesta sociabilitat radical es realitza sincrònicament i també diacrònicament, en la mesura en què es fonamenta en les troballes de les ments que ens han precedit en el temps. Quan hom filosofa, no dialoga solament amb els filòsofs presents, amb aquesta comunitat d’éssers humans que pateixen la mateixa passió pel saber que ell mateix, sinó també amb els qui els van precedir en el temps, en una espècie de conversa permanent que no coneix fi i que indaga sobre allò fonamental del viure.
En sentit estricte, el filòsof experimenta una crida, una vocació interior que ell mateix no ha causat. Ausculta una veu que ell no ha generat. L’activitat filosòfica té una dimensió espiritual i transcendent, encara que no necessàriament religiosa. El mateix Sòcrates es refereix a ella quan parla del daimon que li xiuxiueja a cau d’orella i que l’impel·leix a cercar la veritat i la virtut en el centre de l’àgora atenenca.
Explorar el perquè de les coses és consubstancial al filòsof, fins i tot superior a la seva voluntat. Les preguntes que es formula generen respostes, però les respostes, en lloc d’apaivagar l’ànim interrogatiu, l’exciten encara més, de tal manera que la vocació, al llarg de la seva vida, adquireix més gruix i més amplitud.
Al cap i a la fi, el filòsof és un amant de les paradoxes. El que és evident per si mateix no excita la curiositat filosòfica. La paradoxa, en canvi, allò que és sorprenent, estrany, meravellós, és el vertader catalitzador de l’activitat filosòfica. Quan la raó xoca amb un objecte paradoxal, s’activa, comença el seu itinerari filosòfic, amb una única finalitat, tractar de comprendre, dissoldre l’estranyesa.
Escriu el filòsof danès, Søren Kierkegaard (1813-1855): “La paradoxa és la passió del pensament i un pensador sense paradoxa és com un amant sense passió: un mediocre pensador. Però la suprema potència de la passió és sempre voler la seva pròpia pèrdua, la passió suprema de la raó és desitjar el xoc, fins i tot encara que el xoc es torni d’una o altra manera en la seva pèrdua. Aquesta suprema passió del pensament consisteix en voler descobrir quelcom que ni tan sols es pot pensar. En el fons, aquesta espurna està present pertot arreu en el pensament, fins i tot en el d’un individu concret, encara que no estigui pensant i per causa del costum no ho descobreixi”.
En efecte, la paradoxa és el motor del pensament. Quan tot es comprèn per si mateix, quan tot és evident, la raó s’adorm. En canvi, quan topa amb allò estrany, amb allò sorprenent, s’activa a la màxima potència, fins i tot, sucumbint al seu propi naufragi. Tractar de comprendre és propi de l’ésser humà, però, freqüentment la raó topa amb un límit que no pot transgredir. Aleshores experimenta la seva pròpia debilitat.
La filosofia il·lumina, aprofundeix en el contacte viu amb el món dels objectes. En orientar-se cap als continguts del món que tenen una importància capital, l’eros filosòfic condueix la ment humana cap a les profunditats de la realitat. Com diu Plató, condueix l’ésser humà a la seva vertadera llar, a les fonts originàries. Dirigeix la seva mirada més enllà del món efímer, del que és accidental i fixa l’atenció en el món d’allò etern, en el sentit de les coses en si mateixes.
L’essència de l’activitat filosòfica es revela a través de la seva peculiar tensió dinàmica cap a la veritat. La veritat és l’expressió transparent de la realitat, la descripció d’allò que és, lliure de qualsevol interès o emmascarament. El que realment interessa al filòsof és la veritat i, sense aquesta passió per la veritat, no és possible la filosofia.
La veritat no es posseeix com es posseeix un objecte, una propietat o una cosa. Es pot, com a molt, entrellucar. Tot filòsof porta, en el més ocult del seu cor, un escèptic en el sentit més genuí del terme, un cercador. Busca la veritat, el que són les coses en si mateixes (an sich selbst), per dir-ho amb la bella expressió d’Edmund Husserl. Refusa les falses aparences i els esquemes on tot encaixa amb facilitat. Fuig dels tòpics, dels prejudicis i de les precomprensions i tracta d’anar a les coses mateixes, admetent la complexitat que comporta aquest viatge. És conscient dels seus límits i desitja transcendir-los, travessar-los per hostatjar més camp, per a poder eixamplar la seva ment i la seva visió de la realitat.
La sospita és una actitud que es caracteritza pel dubte metòdic i per la voluntat de comprendre les coses en si mateixes. El filòsof sospita del que ja es dóna per pensat i tracta d’examinar els problemes per si mateixos, tot posant en moviment el que es presenta com a quelcom petri. La veritat plena transcendeix la raó, però la raó pot entreveure quelcom d’ella. Aquest desig és el motor de l’activitat filosòfica, la força motriu que promou la recerca de la naturalesa de les realitats, de les seves causes i del seu sentit.
Sense l’activitat filosòfica, per rudimentària que sigui, es produeix irremissiblement una despersonalització de l’ésser humà, una mecanització i fossilització del seu ésser, tot quedant reduït, finalment, a una existència merament repetitiva, impròpia d’un ésser cridat a la llibertat.
Tot ésser humà és, en certa manera, un filòsof. D’una manera o altra, es forma una visió global de la realitat i una resposta sobre el sentit de la seva pròpia existència. Amb aquesta llum interpreta les seves vicissituds personals i orienta la seva vida. Quan hom filosofa, sotmet aquesta imatge provisional del món, de la història, de Déu i de si mateix a una anàlisi crítica amb la finalitat de depurar-la racionalment i examinar la seva consistència i la seva fonamentació. Sotmet a interrogació les seves pròpies creences, conviccions i valors, però això, en lloc de convertir-lo en un cínic, el condueix a indagar més profundament el que el sosté.
La filosofia és el que permet a la persona ser lliure, conscient del seu destí i de conduir la seva pròpia vida d’una manera autònoma, en el sentit de ser autènticament senyora dels seus propis actes. Pren distància de la realitat, del conjunt de mites i de representacions que sostenen la seva vida, de les seves conviccions més arrelades i aquesta presa de distància li permet decidir per si mateix, ser plenament autònom. Aquesta presa de distància és obra, com diu Max Scheler, de l’esperit (das Geist), que el fa transcendir la realitat i li atorga un lloc especial en el cosmos.
La set filosòfica és de naturalesa elemental, es troba profundament arrelada en el cor de l’ésser humà, es fonamenta en la tasca humana de penetrar, mitjançant el coneixement, en la realitat. L’ésser humà, mogut per aquesta set, experimenta l’ardent desig de penetrar en la realitat i, després, abraçar-la amorosament.
El centre mateix d’aquest eros filosòfic és l’enyorança de la veritat absoluta, de la unitat, de la bellesa, de la bondat. Escriu María Zambrano: “El filósofo busca porque se siente incompleto y necesitado de completarse, porque siente su naturaleza alterada y quiere conquistarla”[3]. Subsisteix en ell la nostàlgia d’una unitat perduda, d’una totalitat fracturada que desitja recompondre, visitar el paradís perdut. L’activitat filosòfica condueix l’ésser humà al record i l’allibera de tota suposada autarquia.
En efecte, l’experiència de la mancança, del no saber, de la indigència és el motor principal de l’activitat filosòfica. El filòsof es reconeix com a ignorant, com algú que no sap, però que desitja saber. Aquesta consciència de la mancança és la vertadera causa eficient de l’activitat filosòfica, el que posa en moviment al pensador. Per això, al filòsof li són inherents dues virtuts: la humilitat, d’una banda, que el faculta per a reconèixer els seus límits i l’esperança, de l’altra, que l’obre a la fe en el coneixement.
Francesc Torralba
Filòsof, teòleg i assagista
Març / Abril de 2025
