Els darrers anys la ingent obra del bavarès Johann Simon Mayr (1763-1845) ha protagonitzat algunes novetats discogràfiques gràcies a l’impuls de l’investigador i director musical Franz Hauk. En l’àmbit religiós, algunes obres han obtingut les seves primeres gravacions mundials a partir de la reconstrucció de fragments com és el cas de la tardana Missa en Mi bemoll major de 1843 (Kyrie, Gloria i Credo), que s’ha completat amb moviments independents datats de la mateixa època —amb el suport de Manfred Hössl. Ho exemplifiquen els breus Sanctus, Benedictus i l’Agnus Dei que en són el més atractiu.
Aquesta missa segueix el model de missa concertata amb caràcter episòdic i divisions clares en els diferents números vocals, cantats pel cor i els solistes (Kyrie, el Gloria i el Credo) com corresponia a l’època, encara preocupada per la integritat dels textos i la diferenciació musical que havia d’acompanyar cada moment litúrgic. Per tant, segueix l’esquema de missa numerària, molt freqüent a Itàlia durant la segona meitat del segle XVIII i en l’ambient formatiu del jove Mayr, i que van mantenir contemporanis com Rossini, Bellini, Donizetti i Mercadante.
Amb un caràcter solemne pel reforç de metalls i timbales, el tripartit Kyrie no recorre a la forma sonata i combina el quartet solista vocal (duo masculí al “Christe eleison”) amb el cor. El Credo, dividit en quatre seccions, juga amb una línia ornamentada del violí com a segona veu melòdica en un contrapunt allunyat de l’estil sever de la polifonia tradicional (“Et incarnatus”) i amb recursos retòrico-musicals habituals: els trèmolos de les cordes com a símbol del patiment de Crist a la creu, les escales ascendents al cor “Et ressurrexit” i un tractament fugat per confegir espacialitat i grandesa al breu “Et vitam venturi”.
El centre de l’obra rau en l’extensíssim Gloria de set seccions i gairebé una hora de durada: les intervencions corals fan de marc (“Gloria in excelsis”, “Cum Sancto Spiritu”) després de l’inici amb una llarga introducció orquestral d’aires marcials. En l’estructura combina àries pròximes a motets, poliseccionals (molt clar en el tripartit “Domine Deus” i el bipartit “Qui tollis”) i associacions de tessitura i enriquiment de la textura amb l’acompanyament d’instruments obligats: soprano-flauta al “Qui sedes”, tenor-clarinet a “Et interra”, baix-trompa al “Gratias agimus tibi”, tenor-trompa al “Domine Deus” i baix-fagot al “Qui tollis peccata mundi”. Uns aparellaments tímbrics solistes també presents al Benedictus a la manera de trio vocal, sobre l’arpegiat de les cordes.
En conjunt, es tracta d’una música bonica, amb una harmonia generalment moguda per cinquenes i derivacions rococó, influïda i modelada per les convencions teatrals i operístiques del moment en la línia de la música sacra del segle XVIII i part del següent, a desgrat de l’Església. El Simon Mayr Chorus i el Concerto de Bassus ofereixen una versió competent de resultats estàndards en equilibri, transparència i idiomatisme que s’aparellen a la suficiència dels solistes vocals, la majoria protagonistes d’altres enregistraments sacres del compositor. L’edició, per cert, presenta els cantables i les notes de carpeta signades per Claus Bockmaier que contextualitzen l’obra i la fórmula de la “missa concertata” com a estil.
Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art
@AlbertFFlamari1
