Menu
24 d'abril de 2025
La Bisbal d’Empordà sempre recordarà el 31 d’agost de 2022. Va ser a la tarda quan, de sobte, es va precipitar sobre el municipi una colossal pedregada que va trasbalsar els bisbalencs, que durant més de deu minuts consecutius van veure caure del cel a gran velocitat pedres que van arribar a ser de fins a 12 cm de diàmetre. “Semblava com si ens estiguessin bombardejant. Molts ploraven de por, i fins i tot alguns cotxes havien d’aturar-se enmig del carrer perquè els impactes trencaven els parabrises”, sentenciava un veí en declaracions recollides per La Vanguardia.
La precipitació va colpejar, tot i que amb menys força, altres municipis de les comarques de l’Alt Empordà i Pla de l’Estany. A la Bisbal la gent va sortir dels seus refugis al cap d’una estona. Després d’assegurar-se que havia passat el perill, el paisatge era dantesc: mig centenar de persones amb hematomes i ferides; aus mortes a la vora de la riera del passeig de Marimon Asprer; cotxes i teulades destrossats i una llarga cua silenciosa a les portes de l’oficina d’assegurances Llandrich Feixas per donar compte dels danys provocats per la pluja de projectils.
Aquell dia, l’Ángeles Sánchez, una veïna de Fonteta, havia anat a Girona en tren des de Flaçà, on havia deixat aparcat el seu cotxe. Quan va tornar cap al seu poble, al vespre, en passar per la Bisbal, va quedar impressionada en veure la destrossa als carrers. Aleshores no podia imaginar encara que aquella situació mai vista de destrucció i caos a la capital del Baix Empordà marcaria l’inici d’un retrobament inesperat en el qual ella tindria, sense pretendre-ho, un paper crucial.
En el número 661 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona es troba Ecore, una escola de restauració i conservació de mobles, art i patrimoni. Creat l’any 1994, el centre ofereix formacions en línia o presencials per a professionals i per a persones que volen gaudir d’un oci de qualitat i aprendre a restaurar les seves peces. Amb una àmplia oferta de cursos de restauració de mobles, escultures, tapisseries, restes arqueològiques, metalls, ceràmiques, vitralls o quadres, l’objectiu d’Ecore és dotar els alumnes de la consciència i sensibilitat necessàries per a dur a terme processos de restauració responsables i ètics, així com brindar-los eines i habilitats per a treballar de manera autònoma.
Després de quatre anys estudiant pintura a Ecore, el blanenc Joan Vissi va decidir continuar al centre un any més com a estudiant en pràctiques restaurant diferents peces que arribaven a l’empresa. En Joan no acostumava a baixar mai a la cafeteria en què cada tarda s’aplegaven grups d’estudiants i professors del centre per gaudir junts d’un petit parèntesi. Però aquell dia d’inicis de setembre de 2023, alguna cosa el va animar a fer-ho. Potser va ser que hi havia un bon ambient i gent diversa: la directora de l’escola, Nora Palmeiro, alguns coneguts i persones que venien d’altres països d’arreu del món a fer cursos d’estiu intensius.
Assegut a l’extrem d’una taula plena de companys i companyes de l’escola que compartien qüestions relacionades amb la seva afició per l’art i la restauració, en Joan va sentir una dona a qui havia vist per l’escola anteriorment. Sabia que pintava i que, de vegades, restaurava peces d’art; però com que no tenia taller a casa, anava de tant en tant a Ecore, on se li proporcionava assessorament i els materials necessaris. Aquell dia, la dona demanava consell a la directora per restaurar un quadre que era propietat d’una amiga. Normalment, l’Ángeles portava els quadres allà, però en aquella ocasió, com que l’obra era tan voluminosa, no ho va poder fer. Va treure el mòbil i va mostrar a la Nora una foto del llenç. En Joan, des de l’altra punta de la taula, va reconèixer alguna cosa familiar en aquells colors i no va dubtar a atansar-s’hi. Quan hi va arribar, la dona estava apropant la imatge amb zoom i només es podien veure unes línies i uns colors. Per a en Joan, n’hi va haver prou i va intuir que probablement sabia de qui era aquell quadre, tot i que mai l’havia vist; uns segons més tard, en veure la imatge sencera, encara ho va tenir més clar. “El pintor d’aquest quadre és viu i el conec des de fa molts anys”, els va assegurar.
En el primer moment, les dues dones no van donar crèdit i van riure. Estaven convençudes que es tractava d’un quadre antic, obra d’un pintor mort des de feia anys molts anys. Però en Joan els va fer veure que la cosa anava de debò i els va demanar que li ensenyessin la firma per poder-la comparar amb la signatura d’una targeta que sempre portava a la butxaca. La targeta del seu amic, el pintor blanenc Ricard Ferrer.
En acabar el recés, en Joan va trucar a en Ricard per explicar-li la troballa. Després de veure la foto del quadre, en Ricard va confirmar de seguida que, en efecte, es tractava d’una obra seva que havia extraviat a finals de la dècada de 1970 i mai no en va saber res més. En Joan sabia que aquell tema havia sortit algun cop en les seves converses amb en Ricard. Aleshores va pensar que la vida estava plena de petites casualitats, d’aquelles que semblen insignificants, però que de sobte poden canviar el curs d’un camí.
La dona que volia restaurar l’obra era Ángeles Sánchez, veïna de Fonteta. El quadre el tenia una amiga seva, la Neus Artigas, de la Bisbal d’Empordà, i s’havia danyat per la pluja, feia poc més d’un any, durant la gran pedregada del 31 d’agost de 2022.
En Ricard Ferrer no sap què va passar perquè el seu quadre desaparegués. Amb els anys, ha arribat a la conclusió que la separació s’hauria produït l’any 1978 després d’una exposició a Barcelona. La pròxima mostra era Madrid, però el quadre no hi va arribar mai i en Ricard pensa que va ser perquè el transportista el devia portar a una altra banda per error. Posteriorment, va perdre el contacte amb el seu marxant, Joan Mas, i no va ser fins al cap d’un temps que va començar a trobar a faltar el llenç.
La Neus Artigas recorda que va pagar “bastantes pessetes” pel quadre d’en Ricard Ferrer, però no en recorda el preu exacte. El que no ha oblidat és que el va comprar a en Joan Mas a la galeria que durant un temps aquest va regentar al mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia de Barcelona. Creat l’any 1978, l’espai va ser l’epicentre de la vida cultural i comercial de la capital catalana de finals de segle XX. A més de boutiques de luxe, també va acollir diverses galeries d’art que es van convertir en un punt de trobada per a artistes, col·leccionistes i amants de l’art com la Núria.
“En Joan Mas era una persona molt influent. Érem bons amics. Jo anava sovint al Bulevard i un dia em vaig començar a fixar en aquest quadre, que em transportava a l’època en què havia viscut a Florència”, recorda la Neus. El llenç d’en Ricard Ferrer sempre l’ha acompanyat en els successius canvis de domicili que ha fet amb la seva família. A finals dels anys 1970 vivien al carrer Londres de Barcelona. Més tard van viure a Begur, a Regencós i a Monells, on la Neus i el seu marit, en Xavi, van comprar una casa gran que van convertir un hotel de 6 habitacions. Durant 14 anys, el quadre va estar penjat al saló de l’hotel, fins que van tancar i es van mudar a l’actual casa de la Bisbal.
Arribats a aquest punt, la història podria suscitar en el lector o lectora un dubte raonable: ¿va obviar deliberadament Joan Mas informar en Ricard Ferrer sobre l’aparició i posterior venda del quadre? ¿Es va comportar el marxant i galerista de manera indecent? “En Joan sempre es va portar admirablement bé amb mi. Em venia a veure sovint a Blanes i, després d’aquella exposició, en vam fer dues més a Barcelona que van anar molt bé. No era un poca-solta. I si amb aquell quadre va fer alguna cosa malament, jo li perdono”, reconeix el pintor.
A inicis de la tardor de 1997, la Neus Artigas va visitar una exposició d’un conjunt de frescos d’en Ricard Ferrer que duia per títol Hipermanierisme, al Museu del Rellotge de Figueres. Eren setanta metres quadrats que l’artista blanenc va cobrir fent servir la tècnica laboriosa i precisa del Renaixement italià. L’encàrrec va arribar de Martí Amiel i Moncanut, un conegut rellotger de Figueres, que anys enrere havia vist en una galeria de la mateixa ciutat una exposició de Ricard Ferrer i en quedà colpit. S’assabentà que es tractava d’un jove que feia el servei militar a la capital de l’Alt Empordà. Parlant amb ell, descobrí que allò que més l’interessava era la pintura al fresc i li va demanar que pintés els sostres de la seva casa de Navata.
La Neus i en Ricard es van saludar aquell dia al Museu del Rellotge. Ella va quedar fascinada en veure l’exposició, sense saber que tenia a casa seva una obra d’aquell pintor blanenc d’aire romàntic, considerat un pont entre l’art d’ahir i d’avui i amant, com ella, del Renaixement.
El quadre fa molts anys que està a sobre del capçal del llit de la Neus i en Xavi. Va ser pintat durant la segona meitat de la dècada de 1970. No té títol. En aquella època, en Ricard Ferrer havia començat a deixar enrere el dinamisme i la inquietud pròpies de la pintura informal i començava a explorar arquitectures clàssiques marcades per l’ordre, l’estabilitat i l’equilibri, virtuts pròpies del Renaixement que el catolicisme va fer seves durant aquell període històric. Amb una perspectiva de xiprers, l’obra reflecteix les famoses sacres converses entre la Mare de Déu i els sants, un tema recurrent en la pintura antiga. Són elements que ressonen de forma permanent en el conjunt de l’obra de Ricard Ferrer, en la qual destaca la recerca d’una serenor que té antecedents en l’obra de pintors com Sandro Botticelli o Giovanni Bellini. La crítica que va sortir als diaris de Barcelona dels anys en què va crear aquella obra va assegurar que aquella nova etapa que encetava era “una volada cap a una altra època”, com recorda l’artista.
El dia de la pedregada, la Neus Artigas es trobava sola a casa. Recorda com les pedres, que eren de la mida d’una pilota de tenis o més grans, van arribar a trencar alguns vidres i algunes teules. Aleshores es va començar a mullar una part del sostre i de seguida l’aigua va baixar per la paret on hi havia el quadre. La Neus es va adonar del desperfecte que ocasionaria la humitat i va trucar el seu home immediatament per despenjar-lo. Després de filtrar-se per darrere la tela, l’aigua va quedar envasada entre el bastidor i la part baixa del quadre, que es va fer malbé i va saltar la pintura.
“Realment no era una restauració, ja que el que s’havia desenganxat de la tela era l’estuc que en Ricard posa abans de pintar, de manera tradicional, com es fa des de fa 1.500 anys. Llavors vaig fer de nou tota la capa de preparació i en Ricard va tornar a pintar-hi a sobre per poder tornar a recuperar l’esplendor del quadre”, detalla en Joan Vissi sobre la feina feta el dia que van anar plegats a la Bisbal, on es van reunir amb la Neus i l’Ángeles.
Després de l’emoció que va sentir en retrobar-se amb una part de si mateix a través d’aquella vella obra seva, en Ricard va tenir la satisfacció afegida d’iniciar una amistat amb una família que s’estimava el quadre i amb qui tenia moltes coses en comú.
Tot va ser gràcies al paper crucial dels dos personatges secundaris de la història. “En Joan i jo només vam ser la balda que va unir les dues parts”, reconeix l’Ángeles. Ella va tenir la iniciativa de restaurar el quadre i es va trobar a la cafeteria a en Joan, que aquell dia no hi havia de ser. De tot això, alguns en diuen atzar i d’altres, providència. Sigui com sigui, per a en Ricard, retrobar aquell llenç va ser com donar-li una nova vida, una petita advertència de com l’art sempre troba la manera de perdurar.
Article publicat originalment al número 27 de la revista Blanda.
Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga
