Una església escolar on es prega bé

Fa uns anys va aparèixer un programa televisiu on gent coneguda explicava quin era el seu paisatge favorit de Catalunya, però, ¿quin és el nostre “paisatge espiritual edificat” favorit? Jo he escollit aquest: l’església del Col·legi Claver dels jesuïtes de Lleida, a Raïmat, de l’any 1961. L’he escollit perquè, a part de ser el lloc on la meva dona i jo vam celebrar el nostre casament, és testimoni de la recerca formal de les primeres esglésies modernes a Catalunya realitzada per un jesuïta i arquitecte que mereix ser conegut: el P. Enric Comas de Mendoza; i sí, per cert, parent de l’escriptor Eduardo de Mendoza! Valgui ressaltar la importància d’aquest edifici assenyalant que va rebre la placa del DOCOMO Ibérico l’any 2012, uns anys abans del traspàs de l’autor (+2018). També, el mateix any de la seva construcció, va ser publicat en revistes com ara Quaderns d’Arquitectura i apareix en tot estudi doctoral de referència sobre arquitectura religiosa contemporània a Espanya.

En l’església del Col·legi Claver hi trobem, per una banda, el regust passat per la sensibilitat  mediterrània de les esglésies que l’autor va visitar a Alemanya, que és on s’estaven edificant més esglésies modernes després de la Segona Guerra Mundial, i la nova arquitectura religiosa que en Miguel de Fisac desenvolupava a la resta de l’Estat, a qui també va conèixer arran de la construcció de l’església de Nostra Senyora de la Coronació, a Vitòria (País Basc). Per l’altra banda, hi trobem la compaginació de la complexitat de recorreguts i relacions que demanava el programa: una “església moderna” (perquè així li van demanar els seus superiors) per, l’aleshores, noviciat de la Companyia de Jesús.

Si els dominics, a la resta de l’Estat, van comptar amb el frare i arquitecte Fray Coelho de Portugal, a casa nostra els jesuïtes van comptar amb l’Enric Comas. Paral·lelament, tot just un any abans, va haver-hi un altre referent d’arquitectura religiosa moderna vinculada a un altre noviciat: el de les religioses de la Sagrada Família d’Urgell, a la Seu d’Urgell, dels arquitectes Josep Miquel Serra de Dalmases i Josep Puig Torné. L’arquitectura religiosa moderna a Catalunya també neix respirant el silenci i la contemplació de la vida consagrada.

Anant ja a l’edifici, aquest es troba inserit en el cor del complex educatiu. Comas es va plantejar inicialment una planta a mode radial, amb l’altar al centre –que és una de les característiques del Moviment Litúrgic que tant va marcar tota la seva obra–  però, atès que no tenia prou espai, es va decantar per una gran nau amb un absis semicircular de la mateixa amplada. Mentre l’absis, imponent i nu d’obra vista, té continuïtat en el mur de tancament lateral de la dreta, a l’esquerra, el mur va reculant per millorar l’acústica de l’espai i, alhora, amagar de la vista les vidrieres que, de forma creixent, van portant la llum cap al gran presbiteri. Amplitud, serenitat, senzillesa… aquestes són les virtuts per les quals la gent dels pobles, quan anaven a missa, li deien a en Comas el seu complit preferit: “Venim aquí perquè aquí es prega bé”.

Eloi Aran
Llicenciat en Teologia fonamental i Arquitecte
@Eloi_Aran