La catedral de santa Tecla. ¿Com ens trobem amb Déu?

Sant Agustí en les Confessions recorda la profunda transformació de la seva ànima gràcies a la trobada amb la bellesa de Déu: «Vas brillar sobre meu, i em vas embolcallar amb la teva llum, dissipant la meva ceguesa». Aquesta visió va captivar tot el seu ésser i a De música exclama: «Dic, oro te, num possumus amare nisi pulchra? —Digues-me, si us plau, què podem estimar, sinó el que és bell».

La via pulchritudinis —la via de la bellesa— és una de les vies per les quals podem arribar a Déu i a tenir un encontre personal amb Ell. En una societat agitada, en un constant anar i venir per complir amb les nombroses ocupacions que ens ofereix cada jornada, en el traginar diari, no assolim aquell espai de silenci tan necessari per trobar la pau interior que ens obre al diàleg amb Nostre Senyor. Volem enlairar el vol, amb gran anhel de transcendència, però se’ns fa difícil.

Les diverses expressions artístiques esdevenen àncores de salvació en aigües agitades.  Espais oberts al diàleg amb Déu. Passejant pels carrers de les nostres ciutats ens topem amb edificis que són un sotrac interior. Situem-nos a Tarragona, iniciem la caminada per la baixada de la Misericòrdia, en aquesta ocasió costa amunt. Un camí empedrat que ens endinsa a la part vella de la ciutat. A mig camí ja albirem la façana de la Catedral Metropolitana i Primacial de Tarragona, una de les joies del gòtic.  

Gaudim amb el magnífic portal gòtic flanquejat per enormes estreps i un sòcol amb arcuacions trilobulades que allotgen imatges d’apòstols i profetes sota dosserets, i amb la seva rosassa. En el centre, el mainell mostra un pedestal amb la imatge de marbre de la Verge Mare. Imponent. Tot ens convida a entrar per descobrir rere el portal major una àmplia perspectiva de l’interior de la Catedral on conviuen gòtic i romànic. A la nau central, les línies verticals, pròpies del gòtic, ens fan enlairar la mirada cap al cel, també l’esperit, i sentir-nos petits; els elements del romànic ens conviden al recolliment.

Allò que queda gravat al cor

Ara, perdoneu que baixi al terreny personal. Em venen al cap dues imatges poderoses. La primera em porta al temps litúrgic de Setmana Santa. El redoblar dels tambors, la Catedral a les fosques, creients i turistes amb la mirada fixa en el portal major, ja entra la Mare de Déu de la Soledat, amb el rostre de dolor. El seu fill, Jesús de Natzaret, ha estat crucificat. Els presents l’acompanyem en aquest dolor. Moments de pregària intensa. I la segona imatge poderosa, d’aquesta fa 25 anys, el 1998, any de les meves noces. La Catedral esdevé l’escenari del nostre compromís d’amor, beneït per Déu. Aquell caminar pels 100 metres de la nau central, era un caminar cap a un sí d’amor etern com el del Nostre Pare per a cadascú de nosaltres. Pregària.

Així la Catedral de Tarragona és una via pulchritudinis on trobar-se amb Déu, i és llar perquè cada vegada que hi torno revisc aquells moments i entro en diàleg amb Déu, ja que, com deia Benet XVI, l’art “ens impulsa a dirigir el pensament vers Déu i ens augmenta el desig de beure de la font de tota bellesa”.

Anna Baduell
Directora de l’Oficina de Comunicació de l’Opus Dei a Catalunya
@ABaduell